dimecres, 1 de maig de 2019

Ahir, avui, demà

Passen els dies i aprenc a viure amb l'esperança. Potser el camí té un final i el final és a la vora. O potser no puc ni hi tinc cap dret a entrar. La metàfora del camí on durant milers d'anys encara s'hi veuran les roderes. El camí on m'agradaria arribar i la paciència, per primer cop a la vida, m'abandona. Tinc por, estic cagat de por. La por a equivocar-me, a perdre el control dels meus passos. La por a fallar. Però no és el moment de deixar-se caure. Ahir va ser màgic, avui ha sigut fantàstic i demà... Demà és un somni.

Aquella sensació estranya d'uns braços rodejant amb fermesa el cos. Un salt al buit.

2 comentaris:

artur ha dit...

La por en si no és dolenta, t'empenya endavant i a reaccionar...encara que sembli contradictori.

Peix ha dit...

:) ja tens raó ja...