Concert
La música, els focus, la sala de gom a gom saltava, ballava i cridava entusiasmada. De cop i volta tot va desaparèixer, el meu cap em va transportar en un altre món completament aïllat. Em van tornar a la realitat quan em van preguntar com podia estar tan concentrat i amb aquell somriure tan gran mirant el concert. "Canten molt bé", vaig respondre una mica desorientat. Si els hagués explicat en què estava pensant és molt possible que els hagués encomanat la felicitat però no els podia explicar el meu gran secret.
Paradoxa
Quan et toca viure sota d'un rumor creat amb malícia el dia a dia esdevé feixuc i trist. Saludar a qui el va crear amb un somriure correspost, amb paraules amables i mirades de complicitat en trobades amagades de les mirades indiscretes; tenir una relació apassionada i secreta, és la vida.
2 comentaris:
Una bona paradoxa, si ! , que ens pot sorprendre a nosaltres mateixos.
:) Espero que no em passi mai!
Publica un comentari a l'entrada