dilluns, 8 d’abril de 2019

Vanitat

Estava tan decidit a publicar el que estava escrivint que sentia neguit per poder acabar la història. Escrivia i escrivia i la història anava creixent però el final no arribava. Gairebé em sentia angoixat. Quan he acabat el text era massa llarg per una entrada d'un bloc de notes i l'he guardat en una carpeta d'esbossos. Allà m'esperava una història que vaig escriure fa unes setmanes. Per alguna raó l'havia mig oblidat i per estrany que sigui les dues històries tenen més sentit si les ajunto. Ja tinc dos capítols i potser si busco entre els esborranys encara trobaré un tercer. No penso fer l'esforç de seguir amb la història. Segur que un dia d'aquests, sense adonar-me'n, la continuaré.

L'altre dia em van dir com era. Em vaig sentir orgullós i al mateix moment em va deixar destrossat. És que no hi ha terme mig en aquesta vida? Ara que conec la meva condició no em queda més remei que acceptar-la i aprendre un altre cop a viure. És una sort saber qui i què sóc: Un geni sobre uns raïls d'una via morta entossudit a seguir endavant.

2 comentaris:

artur ha dit...

Crec que és millor acceptar-se i sentir-se orgullós d'un mateix , que esperar que els altres te'n facin sentir...sempre si trobaran discrepàncies, uns a favor ,altres en contra, sempre serà difícil.... i no val la pena trencar-se el cap per aquest motiu.
Bon cap de setmana , ja som dimarts ! ;)

Peix ha dit...

Tens raó :D No val la pena preocupar-se...

Bon cap de setmana! Ja som dimarts? Que ràpid que passa la setmana