Fets

Fet número 1. Campana
Fet número 2. Debussy es pentinava el bigoti quan li van fer la foto. I n'hi ha d'altres que es posaven bé el barret.
La samarreta suada i un ball frenètic sota la premissa que la música és el primer element.

Jo no m'he trobat en situacions així. M'imagino que m'ho passaria bé, però em sento incapaç. Estic segur que no estaria a l'alçada i aleshores la riota seria col·lectiva. I amb aquesta por profunda sé que mai hauré viscut prou. El cor se m'accelera, la visió se m'enfosqueix, no puc articular paraules, les mans em tremolen, noto una esgarrifança per tot el cos, m'ofego i em marejo fins al punt que alguna vegada he arribat a caure. Suo, tinc fred i em trobo completament esgotat. Si puc vaig corrents cap al llit, m'hi poso dins i passaran hores fins que m'adormi. L'escalfor del nòrdic em protegeix.

Veig passar els núvols entre els edificis alts que tapen la llum del sol durant tot l'any. L'enveja per poder rebre un dels seus raigs càlids em pertorba i els meus pensaments volen com vespes que m'ataquen. No em puc concentrar, no hi ha manera. Faig un crit i pico contra les parets. Crido més fort i em llenço a terra, rodolo i topo amb el cap contra els mobles i el mal és tan intens que me'l frego amb ràbia i tenso cada un dels músculs del meu cos. Torno a cridar ara tan fort com els meus pulmons poden. I quan em quedo sense aire les vespes han marxat i el mal s'esvaeix. Estic uns minuts panxa enlaire amb una respiració feixuga, cansat i abatut.

Fet número 3. Cor.
Fet número 4. Ella mira a la càmera aguantant-se el cap amb la mà. N'hi ha d'altres que s'estan drets mirant el riu.
La música ha parat fa una estona. Ara només se sent de fons les màquines de la casa i algunes persones que passegen pel carrer.

Un matí

De lluny veig com inútilment intentes no mullar-te passant per sota dels balcons. Diria que no ets tu, que el meu inconscient m'enganya però el caminar ràpid que fas et delata i des de l'altra banda del carrer alço la mà sense sort. Vinc corrents cap a tu i abans que et faci un crit em veus i t'acostes de seguida per posar-te a recer del meu paraigües. Em dones les gràcies, em saludes atabalada i em dius que fas tard a la feina i que t'estàs quedant xopa. Et dic que jo passo pel davant, que si vols anem junts i així no et mulles. I t'agafo per l'espatlla i et faig caminar al meu costat. Uns metres més endavant et començo a deixar anar però amb un moviment evites que el meu braç s'escapi, em mires, somrius, i em passes la teva mà per la cintura. Callats i amb el teu cap que es recolza suaument al meu pit anem caminant distrets sota la pluja.
-Vindràs a buscar-me a la tarda?

Aquest cop no

Doncs avui volia escriure alguna història plena de metàfores sobre la realització personal i com pot afectar al teu entorn ser referència en en diferents aspectes de la vida però tinc la necessitat d'estudiar.

Dit això, m'endinso dins l'apassionant món de les idees de l'abstracció profunda on el meu cap s'aïllarà hipnòtic de qualsevol altre pensament.

No sé què vol dir.

Gàbia

M'estic escrivint a sobre des de fa dies però m'espero que sigui el moment correcte. Aleshores agafaré dies de descans per a trobar les paraules més adients.


I ara una cosa completament diferent

Em vaig despertar a mitja nit. Les parets de l'habitació havien desaparegut i al seu lloc l'havien ocupat unes barres metàl·liques convertint el meu espai en una gàbia. Aterrit vaig implorar ajuda de veritat per primer cop en anys i tot el que vaig rebre va ser indiferència. Em vaig sentir tan traït, tan abatut i tan desconcertat que vaig oblidar que em trobava sense saber com dins d'una gàbia. Van passar hores i quiet vaig plorar. Mentre s'anava fent de dia vaig veure que la llum que entrava no arribava al llit. Es quedava entre les barres. Una ombra m'envoltava no deixava passar els raigs del sol encara que a mi no em va estranyar. De fet feia mesos que hi era. Al principi devia ser tan petita que no la vaig sentir arribar malgrat que anys enrere ja m'havia acompanyat. Perquè no me'n vaig adonar? Mesos i mesos que havia deixat passar estaven agafant sentit. Al final vaig aixecar-me, vaig acostar-me a les barres i fent una força increïble les vaig separar amb les meves mans. Vaig sortir de la gàbia deixant que bona part de la meva ombra es quedés a dins. I amb els peus descalços damunt l'herba, l'aire net i fresc i el soroll de l'aigua d'un riu a la vora vaig tornar a sentir la vida.

Prou, vaig a sopar.

Conversa

Et miro el melic i just a sobre sembla que hi hagi una piga. M'hi acosto lentament sota el teu somriure murri i m'adono que no tens pas una piga sinó un forat d'un pírcing. La meva ignorància fa que pregunti on és el pírcing i si és possible que es tanqui el forat. Et poses a riure i em dius que te l'has tret per mi, perquè saps que no m'agraden. La veritat és que no sé si m'agraden o no. Aixeco el cap i t'observo. Em preguntes posant-te vermella què miro tanta estona. M'agrada molt com t'has tallat els cabells et responc. Curts per sobre l'espatlla. Et tornes a posar a riure i em confesses que et pensaves que no m'agradaria aquesta nova imatge ja que jo sempre em fixo amb les noies que porten els cabells llargs. Saps que a tu et miraré sempre portis els cabells com els portis. Avui estàs realment impressionant, i més així com et veig. Em dones gràcies per haver-te demanat finalment que pugés a casa. Gràcies a tu per haver volgut pujar.

Notícies

Un dia et poses a mirar les notícies i surt una persona que coneixes. Et fa molta il·lusió i comentes a la gent del teu voltant que tu la coneixes i expliques alguna història que li faci referència per fer notar la teva importància. Coneixes una persona que ha sortit a les notícies.

Un dia et poses a mirar les notícies i t'expliquen una història que et fa sentir llàstima i fàstic del món on vius. Quedes trist i aixafat veient com pot arribar a ser la decadència humana. Potser calles i reflexiones tot sol o bé comentes amb la gent del teu voltant la baixesa de societat.

Un dia et poses a mirar les notícies i surt una persona que coneixes mentre t'expliquen una història que et fa sentir llàstima i fàstic del món on vius.

Jove decadent

La meva aportació a Relats Conjunts.

Crec que m'hauria de posar a estudiar, estic tan còmode. Els verbs. Qui va decidir que calia conjugar els verbs? La cabrona de la Maria se n'ha anat amb el Xavi i el Xavi era meu, és estúpid. La Maria se'n va amb tots i el Xavi hi ha caigut de quatre potes. Jo canti, que jo canti. Quina mandra. Li penso prendre el Xavi. Segur que no duren ni quatre dies. I què li dic al Joan? Ja no sé com fer-li veure. No m'hi hauria d'haver liat. No pot entendre que només va ser una nit? Va estar bé però jo no vull res. Cantés, si jo cantés. Demà al profe li faré preguntes i segur que m'ajuda al final. És tant tontet! Espero que dissabte vulguin anar a l'Extraradi. Serà una bona festa però no puc tornar a beure tant. Encara em roda el cap quan penso en el dissabte. Fiu, feres. Són burrus però em fan riure. Fer-se dir els feres. De vegades m'ho passo millor de festa amb ells que amb la Marta i la Carlota. Segur que me'ls trobaré a l'Extraradi. Jo crec que m'ho sé. És molt fàcil. És tan falsa la Maria, és que no, que segur que ella vol treure bona nota i no penso deixar que em superi. M'aixeco i em poso a estudiar. I que es mori de ràbia!

Pregunta

De vegades veig alguns fets, esdeveniments, situacions... i em pregunto: quina merda és aquesta?

I aleshores penso que deu ser que em faig gran. Però recordo que des de petit em pregunto el mateix.
I amb la meva reflexió arribo a la conclusió que sóc un avorrit però bé que em passo el dia rient.
O potser tinc aversió als canvis? Però no, la meva pròpia història diu que no.

I doncs, perquè m'ho pregunto?
Arribats en aquest punt em poso a l'altra banda. Crec que ser assertiu és clau per entendre el món.
- És divertit.
- O pot ser interessant.
- O no ho has vist, viscut, llegit, etc., mai.
- O t'has de deixar anar i no pensis.

Ah, no pensis! Aquí hi ha la resposta. Tinc l'estranya mania de pensar les coses dues vegades. Quin desastre.

I com que no m'agrada viure entre la merda m'allunyo feliç, a fer el que realment a mi m'agrada, sense justificacions, sense problemes, lliure, i sense tenir aquella sensació que et repeteix una vegada i una altra, què collons faig aquí?

I sí, per si t'ho preguntes, tinc una necessitat d'escriure merda (i publicar-la) aquests dies que em sorprèn. A veure si de tot això en surt una bona idea.

De vegades veig alguns fets, esdeveniments, situacions, entrades en un bloc* i em pregunto: quina merda és aquesta?


*Sí, bloc, de bloc de notes.

La Felicitat III

La Cris ha tornat. Fa alguns mesos, des de l'estiu, però ho havia amagat a tothom, i a mi també. M'he posat a plorar quan finalment he acceptat. Jo no volia que la Cris tornés. I ella segur que no volia tornar.


La Cris explicava que es trobava bé, que era feliç, que res li importava. Sabia des de l'estiu passat que alguna cosa no estava funcionant correctament. Sabia que si hagués descansat el que tocava, si hagués explicat la veritat ara seria feliç. Però és que potser volia tornar? Volia tornar a viure dies sense viure?

Es penedia d'haver deixat perdre les persones que la van treure del pou quan les esperances ja gairebé no existien. Ara ja era massa tard i totes eren massa lluny. A qui explicaria com se sentia si no tenia ningú per explicar-ho? I si tenia l'oportunitat, en seria capaç?

La Cris no sabia què fer. Es trobava sola i tenia por. Por del què pogués passar, por per tornar a començar, por a tot.
Quan va perdre els seus ideals de la vida? On es va deixar la seva felicitat? Perquè no buscava ajuda? Tenia por a perdre-la un altre cop?

La Cris explicava que es trobava bé, que era feliç, que res li importava. Però era mentida.

El futur

Oh! Vacances, quan no hi sou prou, rebenteu la vida. Sempre feu el mateix.

Un possible futur

La sonda feia la seva feina però el mal ja estava fet. Va demanar perdó a cel i terra, el rescat ja no tenia preu, la targeta en aquell cas no servia. El somni esgarrifós va resultar ser realitat i l'engany perdia tota raó de ser. La vitalitat es perdia. El resultat de l'equació es podia imaginar i un final amarg a passes gegants s'acostava.

Havia viscut amb odi a la humanitat. Havia viscut amb amor a la vida. Quan va decidir fer el pas sabia que seria dur, amb els cercles més pròxims en contra, amb comentaris burletes i amb la por que el record el fes dubtar dels seus principis. La decisió era ferma. No seria còmplice la mort de vides innocents. Ara, assegut en una cadira, sense forces ni voluntat, li donaven petits talls de pollastre per sopar.


Un altre possible futur

La recerca ho havia canviat tot i de tant en tant trobava faltar aquell món on encara tenia sentit la vida. Ara ja no vivia ni moria. Era informació que podia vagar amb llibertat per qualsevol indret que volgués. Havia decidit no morir quan molts de qui l'envoltaven deien que no serien còmplices d'acabar amb el cicle natural. No eren conscients que finalment i contra tot pronòstic havien aconseguit alliberar les ànimes.

La crisi de valors i social que va comportar el canvi el va fer abandonar la terra on guerres i guerres l'anaven consumint per la por a la fi de la humanitat, per la por al canvi més gran que viuria la civilització. Fa molt de temps d'aquells fets, encara que ara el temps ja no té importància.

Descansant sobre una catifa nova

Poema del replà de l'escala

Mai cridis sense una raó,
mai corris sense cap direcció,
mai obris la boca. Caneló.

Estira la cama dreta si us plau,
pastanaga tenyida de color blau
i la porta tancada amb clau.

Espera'm darrere la finestra
just quan arribi al capvespre.
Dóna'm sal, la veïna no en presta.

Poeta del Mató



Trilogia lliure amb traducció lliure

Kyrieleison

Al·leluia, pèl, oh xarona.
Qui té vinya no ofèn ja.
Quina morena! I això? Ja, l'Edu la mereix.
Sí.

Nosaltres marxem en la llum del Senyor.
Sí, nosaltres en la llum del Senyor.
Si hi ha gamba, gamba si hi ha gamba,
oh si hi ha gamba, cuca hi anem tots dos.

Meravellosa gràcia, com n'és de dolç el so
que salva a un estult com jo.
Vaig estar perdut i ara m'he trobat.
Era Cesc, però ara vesc.

Al·leluia!

Conversa de matinada

- Noi, és molt tard, ara em truques? Te'n adones de l'hora que és? No veus que bla bla bla...
- És que no sé què fer.
- Pregunta't si de debò val la pena i si realment vols.
- Cada dia m'ho pregunto. I la resposta sempre és no, perquè en definitiva no ho vull pas. Ara bé, ningú no em treu que un dia vulgui satisfer la meva curiositat.
- Però evidentment per molt que un dia vulguis, saps tan bé com jo, que no...
- Tens raó, en el fons sóc un cagat.
- Ets un avorrit company.
- Escolta, que jo si vull puc fer més festa en una nit que tu en un any.
- Doncs a veure si ho demostres, que no seràs jove tota la vida.
- M'estàs dient que sóc gran?
- Doncs una mica sí. Quan temps fa que no t'emborratxes?
- Jo no bec gairebé res. I saps quines són les meves raons.
- Perquè ets un vell nano!
- En això del beure sí. Mira, em bec tres cerveses i l'endemà noto com si m'haguessin perforat l'estómac.
- No beus, no surts, no fumes, fas exercici cada dia. On està la disbauxa?
- No sé què dir-te, quan intento portar el meu cos al límit després tinc l'adrenalina pel núvols, i saps que enganxa.
- Si que enganxa...
- La qüestió és que m'has d'ajudar a prendre una decisió.
- Com vols que t'ajudi si la decisió ja la tens presa.
- Què dius? Si t'ho estic preguntant perquè no sé què fer.
- És evident que ho vols provar. Un altre cop.
- Bé, potser sí, però és curiositat. No va ser suficient.
- I tant que no.
- Hi ha un problema afegit, amb el poc que volto no sé on en puc aconseguir.
- Aconseguir? De què em parles?
- De LSD, si te'n parlo cada dia!
- Osti, tota l'estona he pensat que estàvem parlant d'ella...
- Hehehe, si t'ho expliqués tot...