La Cris ha tornat. Fa alguns mesos, des de l'estiu, però ho havia amagat a tothom, i a mi també. M'he posat a plorar quan finalment he acceptat. Jo no volia que la Cris tornés. I ella segur que no volia tornar.
La Cris explicava que es trobava bé, que era feliç, que res li importava. Sabia des de l'estiu passat que alguna cosa no estava funcionant correctament. Sabia que si hagués descansat el que tocava, si hagués explicat la veritat ara seria feliç. Però és que potser volia tornar? Volia tornar a viure dies sense viure?
Es penedia d'haver deixat perdre les persones que la van treure del pou quan les esperances ja gairebé no existien. Ara ja era massa tard i totes eren massa lluny. A qui explicaria com se sentia si no tenia ningú per explicar-ho? I si tenia l'oportunitat, en seria capaç?
La Cris no sabia què fer. Es trobava sola i tenia por. Por del què pogués passar, por per tornar a començar, por a tot.
Quan va perdre els seus ideals de la vida? On es va deixar la seva felicitat? Perquè no buscava ajuda? Tenia por a perdre-la un altre cop?
La Cris explicava que es trobava bé, que era feliç, que res li importava. Però era mentida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada