Bona nit,
Avui, abans que acabi el mes de gener, publicaré aquesta entrada.
Què vull expressar amb aquesta publicació? La resposta és senzilla. No he desaparegut, però un seguit de circumstàncies m'han apartat de l'escriptura en aquest bloc de notes. Quan pugui escriure durant dos minuts sense parar per descansar, tornaré.
Aquí hi aniria un poema del gran poeta, Poeta del Mató, però es veu que té el mateix problema que jo i, és clar, tampoc pot escriure gaire.
Firmat,
El Peix
Quan anava a dormir, en lloc de posar-me el pijama vaig posar-me les botes, vaig anar a buscar el cotxe i vaig començar a conduir. Vaig agafar la carretera vella i durant un parell d'hores vaig avançar rumb cap a l'est. Era vora la una de la matinada quan vaig parar el cotxe sota casa de la Júlia. Vaig trucar el timbre.
—Hola, Júlia—, vaig dir quan va despenjar l'intèrfon i va preguntar qui coi demanava a aquelles hores.
—Puja.
Portava la jaqueta que vaig perdre l'última vegada que ens havíem vist. Hauria d'haver imaginat que me l'havia robada.
—T'agrada?— El seu somriure era la seva millor arma contra mi.
—A mi em queda millor, d'això no hi ha dubte.
—No te la tornaré, així et tinc sempre a la vora. Per què has vingut a aquestes hores?
—He tingut dos dies estranys. M'he enamorat d'una violinista que no parava de mirar-me. Bé, jo també me la mirava perquè m'agradava veure la seva concentració mentre tocava amb una passió malaltissa.
—Em dius que ja has oblidat la clarinetista?
—És que no em vaig enamorar de la clarinetista, sinó del clarinet. M'hauria estat hores escoltant-la tocar. Quin so més bonic que li treia. Mai vaig ser capaç d'aconseguir un so així; sempre tenia un deix estrident.
—I no t'hauràs enamorat de la seva passió en lloc d'ella?
—Però els seus ulls…
—El mateix em vas dir de la cellista i quan vas saber que també tocava la viola de gamba et va deixar d'interessar.
—A mi la música antiga m'agrada, però no té res d'estètic la manera de tocar la viola de gamba.
Encara estàvem drets a l'entrada i vam anar cap al sofà. Vam seure ben a prop l'un de l'altre. Els seus cabells indomables van fregar-me el coll i vaig tenir una esgarrifança. Es va posar a riure com una nena petita i sense pensar-s'ho dues vegades em va clavar els dits a les costelles. Vaig fer un salt i vaig caure del sofà enduent-me els coixins amb mi mentre ella encara reia més fort.
—Ets terrible, Júlia— li vaig dir mentre intentava posar-me dret i m'apartava d'ella.
—Tu sí que ets terrible amb aquestes pessigolles. Vine a seure al meu costat, que no te'n faré més.
—No et crec.
—T'ho prometo.
Vaig seure en una punta i ella es va estirar posant el cap sobre les meves cames.
—Per què no t'enamores de mi? Jo també havia fet música.
—Haver tocat la flauta dolça a l'escola no compta.
—No hi ha dret. Un dia vaig tocar un acord amb una guitarra, serveix?
—No m'agraden les guitarres, em tenen mania. Has vist les meves mans? Són petites, no he pogut tocar mai l'acord de Fa M.
—Vull conèixer la violinista, li demanaré que em faci classes. Presenta-me-la.
—No sé com es diu.
—En fi, suposo que un dia d'aquests t'enamoraràs d'una pianista o d'una fagotista. Et quedes a dormir?
—Sí, et trobava a faltar.
—Jo també, burro.
Ens trobem en un planeta perdut a la perifèria d'una galàxia llunyana. La vida fa milions d'anys que hi va aparèixer, però tot just ara una espècie ha començat a despuntar per sobre de la resta. Camina amb les dues potes posteriors i aprofita les altres dues per desenvolupar habilitats complexes. Aquesta nova espècie té les gestants que, per haver de portar dins seu força mesos les seves cries i per poder-se defensar d'altres espècies, són més fortes i intel·ligents. La resta d'éssers de l'espècie són petits, ràpids i astuts per poder escapar-se de depredadors mentre busquen aliments per a les gestants i les seves criatures.
Durant els mil·lennis vinents, aniran poblant i fent-se seu el planeta gràcies a la intel·ligència i l'astúcia. Construiran espais segurs i desenvoluparan tecnologies que els permetran explorar i colonitzar noves àrees del planeta. Les gestants, amb la seva fortalesa i intel·ligència, es convertiran en figures clau per a la supervivència de la seva espècie. Desenvoluparan tècniques per a la criança i l'educació de les seves cries, transmetent coneixements essencials per a la supervivència i l'èxit de la comunitat. La resta de l'espècie, els membres petits, ràpids i astuts, jugaran un paper vital en l'obtenció d'aliments i en la recerca de noves i millors zones on poder viure.
Podem imaginar, doncs, que a mesura que la societat avanci, es podrien establir interaccions amb altres formes de vida del planeta. La nova espècie podria aprendre a equilibrar la seva expansió amb el respecte pel seu entorn i altres éssers vius. Això podria conduir a una coexistència harmoniosa i a la preservació de l'equilibri ecològic del planeta. Però no serà així. Arribarà un dia que els éssers no gestants se sentiran menystinguts creient-se més intel·ligents del que realment són. Amb enganys i violència acabaran imposant el seu règim, dividint-se en clans, destrossant l'entorn pels seus interessos més immediats i privaran dels millors aliments a les gestants i part de les criatures.
Amb el temps, el règim serà vist com a vàlid i l'únic possible i durant segles i segles seguirà amb petites variacions que s'anunciaran com a grans disrupcions. Les gestants, a causa de l'alimentació més pobra del necessari, esdevindran petites i dèbils. La resta de l'espècia no es farà pas més forta, però el desconeixement dels veritables factors evolutius portarà a la creença errònia que sempre han sigut els dominants. La divisió en clans generarà tensions i conflictes constants, ja que cada grup lluitarà pel seu propi interès i poder.
Aquesta espècie, a la llarga, es trobarà amb les conseqüències de les seves pròpies accions. L'entorn natural es veurà afectat i la societat, que un cop va ser harmoniosa, acabarà dividida i enfrontada.
Ahir vaig sentir com l'escletxa es reobria, però no en vaig fer cas. Em sentia valent, segur de la meva fortalesa.
Avui, de l'escletxa n'ha començat a brollar sang. La sang s'evaporava formant un vapor fosc que m'anava embolcallant i de mica en mica anava desplaçant tot l'aire. Aleshores, entre la multitud, he sentit que m'ofegava. Entre empentes he baixat les escales i he sortit al carrer on el fred m'ha rebut amb els braços oberts. He deixat que es colés dins les meves entranyes fins que he començat a tremolar.
Gràcies a les tremolors el vapor s'ha esvaït permetent-me tornar a respirar. I és que no sempre les històries tenen el final desitjat.
A mi, tanta gent, m'atabala. I com més va, més.
Merda, avui he mirat fotos de fa uns quinze anys. M'he vist en algunes fotos i no em reconeixia. En altres fotos he vist a gent que ara no sé si reconeixeria. Anava a saber-me greu veure a tanta gent que he abandonat
però la vida del Peix és així, lliure de lligams i sentimentalismes. Aquests dies m'he estat configurant un nou ordinador, per això no passava per aquí. Bé, això va ser fa unes setmanes, però he estat massa ocupat enlluernant-me de la seva rapidesa. Per descomptat, hi he instal·lat Linux. Com que volia certa estabilitat en el sistema, vaig optar per la versió estable de Debian. No li vaig instal·lar cap entorn d'escriptori, que és el sistema tradicional de finestres que ens podríem trobar en un Windows o en un Mac, sinó que vaig optar per un gestor de finestres. El fantàstic QTile. Tinc diverses raons per no utilitzar un entorn d'escriptori: primer, que no el més important, és extremadament configurable; segon, m'estalvia molt de temps i el tercer i més important, consumeix pocs recursos i així els puc utilitzar en les eines que em fan més productiu. Que el mateix sistema operatiu es mengi la meitat dels recursos és una animalada, seria com viure en una casa plena d'objectes que ocupen espai sense cap mena de sentit
ja que en una casa s'ha de tenir només el que fa falta, la resta ni hi ha d'entrar. Per exemple. Necessito cortines? No. No en tinc. Necessito prestatges per posar-hi decoració? Decoració? No en tinc ni en necessito, la casa ja és bonica. Per tant, no tinc prestatges. Al despatx en tinc, ho reconec, amb llibres. Bé, ho confesso, de bicicletes, llibres i ordinadors, mai se'n tenen prou.
Fa massa hores que estic tancat al pis, les parets s'estrenyen i necessito sortir a l'aire lliure. Sense pensar m'aixeco, em poso la jaqueta i surto escales avall. A fora el vent m'envesteix i em recullo intentant protegir-me. El fred ha vingut de sobte i noto com s'escola dins meu. Camino carrer amunt cap al centre, entre la foscor i els arbres que, ballant, van perdent les fulles. El carrer és brut i ple de sots i ha perdut tota seva vitalitat. On abans hi havia tota mena de comerços ara només queden locals amb el cartell on diu es ven o es lloga. Cartells desgastats i vells. L'any passat, en un temporal de vent semblant al d'avui, va fallar el sistema d'enllumenat del carrer. Pels pocs veïns que quedem arreglar-lo era una pèrdua dels diners. La foscor m'agrada i m'hi sento còmode.
S'acosta un cotxe que m'encega i passa pel meu costat a gran velocitat. M'intento tapar el rostre quan passa acotant el cap. Gràcies al cotxe veig un noi que camina cap a mi. Segurament m'haurà vist. Em fixo en la seva ombra que s'apropa decidida. Camina balancejant el cos. Tal com és la silueta suposo que porta les mans a les butxaques. Em fa una mica de llàstima. Va amb el cap cot, ignorant-me. Així que passa pel meu costat em giro de cop i li encasto el puny a la mandíbula. Cau sense cap mena de resistència, com un pes mort. M'ajupo i li remeno les butxaques. Li prenc la cartera que portava als pantalons i, de la butxaca de la jaqueta, li arrenco de la mà el mòbil. Trobo un estoig dels auriculars i palpo les seves orelles per agafar-los. En trobo un. L'altre deu haver caigut i no vull perdre el temps buscant-lo. Tiro l'estoig i l'auricular i el deixo estès al mig de la vorera. Camino de pressa mentre regiro la cartera. Només hi ha un bitllet de cinquanta, la resta són papers i targetes. Llenço la cartera enrere, pensant que anirà a parar prop del noi. Tombo pel primer carrer que trobo. No em fa res fer una mica de volta per arribar al centre.
Des de ben petit sempre volia escoltar rondalles i demanava a totes hores a familiars i amics que m'expliquessin les millors. Va arribar un dia que ja coneixia cada història com si fos la meva pròpia pell, però necessitava més, estava convençut que n'hi havia una per sobre totes les altres.
Així que vaig decidir emprendre un viatge on recorreria cada racó de món i demanaria a tothom que compartissin la seva rondalla més preuada. Vaig escoltar relats meravellosos de tota mena i malgrat que els vaig apreciar, sempre vaig tenir l'ombra del dubte que em feia continuar la recerca.
Finalment, rendit, vaig tornar a casa. Veient-me tan desanimat, la gent em va preguntar què em passava:
—He cercat arreu, he visitat llocs impressionants que mai hauria imaginat i he fet amistats que portaré sempre al cor. Malgrat tot, cap de les rondalles que m'han compartit era suficient per a mi.
Algú va suggerir:
—Potser la millor rondalla del món és la teva pròpia història, la història d'una vida dedicada a la recerca d'un somni.
Vaig respondre irritat:
—Això? Una vida perduda buscant una il·lusió?
Em va somriure i va dir:
—Això, amic meu, és cosa teva.
Aquests últims dies he somiat molt. Alguns somnis es trobaven en mons irreals, amb aventures fantàstiques i trepidants. Però n'hi ha alguns que han sigut petites variacions de la realitat. I dubtava de la meva pròpia vida. Ja no sabia si em trobava dins d'un somni o no. Al final era la febre que em feia somiar.
Ahir, abans de saber que tenia febre, preocupat per saber a on em trobava, vaig demanar a un veí de l'altra escala si em podia ajudar a moure uns mobles. Era mentida. Així que vam entrar al pis, no al meu, sinó del veí que tinc al costat que havia anat a córrer, vaig deixar-lo estabornit amb un massa per clavar les piques de les tendes. Vaig deixar la massa a terra, vaig cobrir-me matusserament amb bosses de brossa i vaig lligar la víctima sobre la taula del menjador. Per despertar-la vaig abocar un got d'aigua de l'aixeta sobre seu, però no va servir de res. Una mica preocupat vaig pensar, ara em despertaré i aquest moment de gaudi haurà sigut un simple somni. Però no va passar res. Jo seguia al menjador del veí del costat i el veí de l'altra escala continuava inconscient lligat a la taula. Vaig colpejar-li la cara i vaig animar-lo a despertar-se. I es va despertar lentament. Va intentar aixecar els braços. Estranyat es va adonar que no els podia moure. Em va veure i em va mirar amb cara de dubte, amb un lleuger toc de terror. Tranquil, has caigut a terra i no paraves de moure't i t'he hagut de lligar; ara vindrà l'ambulància, li vaig dir. Ell va començar a cridar i jo, que m'altero amb certa facilitat, vaig recollir la massa i vaig destrossar-li la mandíbula. Va callar en sec. Aleshores em vaig mirar els braços coberts de bosses de brossa i vaig entendre els seus crits.
Vaig anar cap a la cuina a buscar algun ganivet. En vaig agafar un amb el mànec groc que semblava molt afilat. Vaig treure un tomàquet de la nevera i vaig provar el tall del ganivet. Es va endinsar amb una facilitat i una suavitat que no m'esperava. Era un molt bon ganivet.
Vaig tallar, per començar, els tendons que es troben a la sofraja del braç. Al braç dret, sense voler, vaig tocar un nervi i la seva espatlla va començar a tremolar. Aleshores vaig començar a fer talls als seus palmells. Un tall per cada dit que recorria des de la seva punta fins al centre del palmell de la mà. Mentre feia talls a la mà dreta, no va fer cap mena de soroll, només em mirava amb ulls desorbitats intentant aixecar el cap amb la mandíbula que li queia cap a una banda i l'altra. Feia una mica de llàstima. Amb la mà esquerra, en canvi, no va ser fàcil fer els talls. Es va resistir i el resultat va ser força maldestre, tancant les parets del voltant.
Amb les dues mans ja plenes de talls, vaig començar a tallar els tendons dels genolls. Estava tan concentrat amb la feina, que no vaig sentir entrar el veí. Vaig notar un silenci sepulcral i em vaig girar. Tenia el veí mirant per tot arreu del menjador amb cara de fàstic. Va fer una passa enrere. Jo no sabia què dir-li. Em vaig acostar a ell amb el ganivet a la mà.
Ets un porc!, em va cridar. I va anar cap a la cuina. Va tornar amb el paquet de bosses de brossa, amb un rotlle de paper de cuina i amb un esprai per netejar. Dona'm el ganivet!, va dir-me enfadat mentre em donava el rotlle de paper de cuina i l'esprai, i posa't a netejar les parets. Jo vaig fer de seguida el que em manava. Volia demanar-li un fregall de netejar parets, però se'l veia tan enfadat que no vaig gosar dir res. Ell es va cobrir amb bosses i també en va posar per terra. Amb el ganivet va començar a fer talls per tot el cos de la víctima amb una precisió que em deixava bocabadat. Què mires?, em cridava de tant en tant, si no ho deixes tan net com estava quan heu arribat, et començaré a tallar a tu. I jo apartava la mirada desitjant saber tallar tan bé com ell.
Quan vaig tenir les parets ben netes, la víctima ja era tota coberta de la seva pròpia sang que anava gotejant sobre les bosses de terra. La seva espatlla encara tremolava. Mira, em va indicar, quan has tallat aquest tendó, has fet massa pressió. Has de notar quan comences a travessar-lo per poder parar a temps. Sí, ja ho sé, vaig respondre, estava molest pels seus crits i no he estat atent. Em va mirar amb un somriure. Bé, no passa res, em sap més greu que no hagis vigilat prou i s'hagin tacat les parets. Ves cap a casa que ara el faré a trossos i no és agradable de veure.
Un cop al meu pis vaig sentir els cruixits secs dels ossos quan es trenquen. Em sentia una mica marejat i amb un lleuger de mal de cap. Abans d'anar a dormir vaig mirar-me la temperatura. Estava a trenta-set amb cinc.
Em pregunten què puc oferir. —Això—. I ensenyo les palmes buides d'unes mans petites, amagant el seu dors, ple de venes.
—Se't veuen totes les venes, iaia— Ella era menuda i les seves venes es marcaven des dels braços.— Jo també vull que se'm vegin—, li deia mentre premia els punys amb força.
—Tu tens unes mans boniques, no vulguis tenir-les com les meves, són de vell—, però jo no sabia ben bé què volia dir vell.
Dies més tard, buido caixes i caixes i només penso en la mandra que em farà després llençar-les. Plegar-les, notar l'aspresa del cartró, llimar-se les puntes dels dits i sentir el dolor durant hores. Se'm pelen les mans, massa hores manipulant caixes, em dic.
—Se't veuen totes les venes, oncle—, ella és menuda i em mira les mans mentre recorre amb els seus ditets les venes com em pugen cap als braços. —Jo també vull que se'm vegin.
No responc i recordo les seves mans de pell pàl·lida i fina.
I
Em pensava que escriure en llengua castellana seria complicat i no seria capaç d'expressar-me, però, sorprenentment, ha sigut tot el contrari. I com que d'aquesta experiència n'he quedat bastant satisfet, és possible que en un futur ho repeteixi.
II
Ahir no vaig ser feliç, vaig fallar a una persona que esperava molt més de mi. No va ser fet expressament, però ho intuïa i no vaig fer res per evitar-ho. Però si ho hagués evitat, m'hauria convertit en una mentida i jo volia ser genuí, o això creia. Aleshores em vaig preguntar, per què no vaig ser feliç si vaig ser jo mateix? La resposta és senzilla: perquè la percepció d'un mateix no és ni la meitat d'una persona; voler ser genuí és entendre també com et veu la resta, però no la resta qualsevol, sinó la resta que t'importa i que estimes, i actuar amb conseqüència.
Ara tinc l'oportunitat de fallar una nova persona que ni tan sols conec, que ni em coneix ni sap què pensar de mi.
III
Fa temps vaig escriure en un interludi que volia tenir una parella que es digués Mar i que viuríem en una caseta anomenada, en honor seu, Ca la Mar. I jo seria un Peix vivint amb la Mar dins de Ca la Mar.
Doncs no he canviat d'idea, sabent que aquesta condició, la d'anomenar la caseta, m'evoca a viure per sempre fora de l'aigua.
I tindríem una filla que es diria coral.
Millor que vagi a dormir.
La llegada a Skógafoss. Primer final
Perdón.
6. La llegada a Skógafoss
Es el último día. Tenemos por delante una bajada suave y tranquila siguiendo el río que viene de los glaciares hacia la imponente cascada de Skógafoss. Salimos del refugio y empezamos a andar bajo un cielo que se ha nublado durante la noche. Reke, que va último, silba alegre mientras va bailando dejando volar su llamativa chaqueta de color rojo a pesar de llevar la mochila a cuestas. A veces se retrasa un poco del grupo para tomar alguna foto o simplemente para contemplar los glaciares que van dejando atrás. Por primera vez en años no se sentía tan feliz. No me acordaba de esa sensación, no pienso librarme nunca más de ella, se dice a sí mismo. Ana camina radiante, impregnándose de cada roca, de cada planta, de cada montaña que ve a su alrededor. ¡Qué bonito es Islandia!, se va repitiendo. David y Carmen hablan despreocupados con Fernando y Jesús y, a la cabeza, Carlos, junto con Sara y Joel, charlan alegres sobre las siguientes travesías que quieren emprender.
El camino árido lleno de rocas se va tornando poco a poco en un prado verde donde la hierba crece de forma abundante. Las rocas que una vez entorpecieron el camino ahora se ocultan bajo un exuberante manto de vegetación. De vez en cuando paramos para contemplar el río con sus cascadas y así también nos vamos reagrupando. Sin perder mucho tiempo, en las paradas también bebemos agua o nos comemos algún fruto seco.
Con buena parte del camino recorrido, Carlos propone hacer un descanso después de la primera gran cascada, al lado de un precipicio del cañón que se ha formado a lo largo de los años. Recuperemos fuerzas antes de llegar a Skógafoss, sugiere. Hay ilusión para terminar la ruta, aunque no queremos que se acabe. Reke mira las caras de sus amigos y piensa que no necesita nada más en la vida. Nos tumbamos un rato sobre la hierba y miramos al cielo escuchando de fondo el ruido del agua. Al cabo de unos minutos, Carlos nos hace emprender la marcha. Vamos, no seáis perezosos, que lo mejor está por venir todavía. Nos ponemos las mochilas y empezamos a andar por el pequeño sendero rodeado de hierba.
Se oye un grito. Un grito corto y apagado, seguido de un silencio que nos hiela la sangre. Llega el sonido de algo que ha caído al agua. Todos nos giramos y asustados. ¡No!, grita Reke mirando hacia el río con las manos en la cabeza. Una mancha azul baja a gran velocidad por el río. Las miradas de preocupación se cruzan entre nosotros mientras nos damos cuenta de que su mochila ha caído al agua. La adrenalina y la urgencia se apoderan de nosotros mientras nos acercamos al borde, con el corazón latiendo a mil por hora. Entonces la mochila queda atascada entre unas rocas. Carlos, sin pensarlo ni un segundo, se tira por un pequeño sendero para recuperarla. Sus movimientos son rápidos mientras desciende por el terreno escarpado hacia el río. Lo miramos con ansiedad desde arriba, preocupados por su seguridad.
Finalmente, Carlos llega al borde del río y se arrodilla en la orilla, extendiendo la mano hacia la mancha azul que flota en el agua. La corriente intenta arrastrar la mochila, pero Carlos la alcanza justo a tiempo y la agarra con fuerza. ¡La tengo!, exclama Carlos y Reke se deja caer al suelo. Creía que la había perdido para siempre, dice con cara de incredulidad.
Cuando Carlos llega con la mochila, la tensión que había llenado el aire se disipa, y una sensación de alegría y gratitud nos inunda. Reke y Carlos comparten una sonrisa de complicidad. Reke se pone de pie para darle un fuerte abrazo a su amigo. Reke, le debes una a Carlos, exclama David entre risas, tratando de aligerar el ambiente. Reke asiente y dice a Carlos, No tengo palabras, muchas gracias, me has salvado la vida, bueno, la vida de la mochila. Y todos nosotros nos reímos, aliviados. La mochila está empapada por fuera y pesa una barbaridad, pero la bolsa de plástico que pusimos dentro para protegerla de la lluvia ha salvado todo el interior. Es simplemente un milagro.
Nos quedamos boquiabiertos ante la magnificencia de la cascada y la inmensidad de la naturaleza que nos rodea. El agua cae con fuerza desde lo alto, produciendo una nube de rocío que nos refresca. Bajamos por unas escaleras repletas de turistas que nos lleva a la base de la cascada. Y cuando llegamos nos abrazamos alegres de llegar todos a salvo de una ruta llena de parajes impresionantes y desafíos inesperados. La camaradería que se ha forjado entre nosotros se siente más fuerte que nunca. Nos sentimos unidos por la aventura, la superación de obstáculos y la belleza de la naturaleza que hemos presenciado en el camino. Y mientras nos abrazamos alegres, las nubes se abren para dejar pasar un brillante rayo de sol, creando un hermoso arcoíris a nuestro alrededor, marcando el final de la travesía.
La travesía
Con este capítulo llegamos al final. Este relato se lo dedico, por supuesto, a los miembros de la Comunidad de la Galleta, un nombre que surgió a raíz del amor, perdón, obsesión, con las obras de Tolkien (no todos tenían obsesión, había alguien cuerdo en el grupo) y por devorar galletas sin control cuando llegábamos a los refugios. Me esperaba un viaje espectacular, por las vistas y por el tiempo incierto que nos podíamos encontrar, pero fue más allá de lo imaginado. La Comunidad de la Galleta (o de las Galletas, por la gran cantidad que injerimos), fuimos más que simples compañeros de travesía; nos convertimos en muy buenos amigos y eso fue, de lejos, lo mejor del viaje. ¡Os quiero!
Los capítulos anteriores:
6. La llegada a Skógafoss
Es el último día. Tenemos por delante una bajada suave y tranquila siguiendo el río que viene de los glaciares hacia la imponente cascada de Skógafoss. Salimos del refugio y empezamos a andar bajo un cielo que se ha nublado durante la noche. Reke, que va último, silba alegre mientras va bailando dejando volar su llamativa chaqueta de color rojo a pesar de llevar la mochila a cuestas. A veces se retrasa un poco del grupo para tomar alguna foto o simplemente para contemplar los glaciares que van dejando atrás. Por primera vez en años no se sentía tan feliz. No me acordaba de esa sensación, no pienso librarme nunca más de ella, se dice a sí mismo. Ana camina radiante, impregnándose de cada roca, de cada planta, de cada montaña que ve a su alrededor. ¡Qué bonito es Islandia!, se va repitiendo. David y Carmen hablan despreocupados con Fernando y Jesús y, a la cabeza, Carlos, junto con Sara y Joel, charlan alegres sobre las siguientes travesías que quieren emprender.
El camino árido lleno de rocas se va tornando poco a poco en un prado verde donde la hierba crece de forma abundante. Las rocas que una vez entorpecieron el camino ahora se ocultan bajo un exuberante manto de vegetación. De vez en cuando paramos para contemplar el río con sus cascadas y así también nos vamos reagrupando. Sin perder mucho tiempo, en las paradas también bebemos agua o nos comemos algún fruto seco.
Con buena parte del camino recorrido, Carlos propone hacer un descanso después de la primera gran cascada, al lado de un precipicio del cañón que se ha formado a lo largo de los años. Recuperemos fuerzas antes de llegar a Skógafoss, sugiere. Hay ilusión para terminar la ruta, aunque no queremos que se acabe. Reke mira las caras de sus amigos y piensa que no necesita nada más en la vida. Nos tumbamos un rato sobre la hierba y miramos al cielo escuchando de fondo el ruido del agua. Al cabo de unos minutos, Carlos nos hace emprender la marcha. Vamos, no seáis perezosos, que lo mejor está por venir todavía. Nos ponemos las mochilas y empezamos a andar por el pequeño sendero rodeado de hierba.
Se oye un grito. Un grito corto y apagado, seguido de un silencio que nos hiela la sangre. Llega el sonido de algo que ha caído al agua. Entre todo el ruido de las cascadas, ese sonido ha sido diferente, único y aislado. ¿Dónde está Reke? Una mancha roja baja a gran velocidad por el río. Las aguas rugen con rabia y la corriente parece que se vuelve más poderosa. La mancha roja se detiene en seco, intentando mantenerse a flote. Estamos atónitos, sin entender lo que está sucediendo. El río parece cobrar vida propia. La corriente se revuelve, formando remolinos y oleadas impredecibles. Vemos a Reke luchar desesperadamente contra la fuerza del agua. Parece que grita pidiendo ayuda, pero su voz se pierde en medio de la furia del río. Corremos hacia el borde del precipicio, dispuestos a lanzarnos para salvarlo, pero saltar sería un suicidio.
Cada segundo se siente como una eternidad mientras observamos impotentes cómo Reke lucha por su vida. Finalmente, vemos su figura emerger por un instante, agarrándose a una roca a duras penas. Sin embargo, antes de que podamos reaccionar, una ola gigantesca lo arrastra de nuevo hacia las profundidades del río. Carlos se quita la mochila y sale disparado camino abajo. ¡Dejadme pasar, ha caído al río!, chilla sin parar, pidiendo paso a otros excursionistas que no saben qué pasa. El resto estamos en shock, mirando incrédulos cómo la corriente se lleva a nuestro amigo
Esperadme un segundo, voy a hacer crecer el caudal del río, dice Reke unos segundos antes. Al borde del cañón, observando la corriente con una expresión juguetona en su rostro, Reke echa una meada hacia el río. No se fija cómo el suelo detrás de él cede y de repente se encuentra cayendo por el precipicio. ¡No!, grita. El río se acerca a gran velocidad, estira las manos intentando agarrarse al aire. Se sumerge con un gran golpe en las gélidas aguas del río y queda desorientado y aturdido. Nota cómo el torrente lo arrastra con violencia, como si quisiera devorarlo. Pugna por alcanzar la superficie, sus pulmones arden mientras ansía aire. Consigue emerger y toma una bocanada de aire con un jadeo desesperado. Las corrientes tumultuosas lo arrastran sin piedad, haciéndolo girar y girar como una hoja en una tormenta. Reke trata de nadar hacia la orilla, pero la fuerza del río es arrolladora. Sus brazos y piernas se agitan en un esfuerzo fútil mientras las aguas frías lo zarandean como un títere. Grita pidiendo ayuda, pero el sonido de su voz se desvanece en medio del estruendo de la corriente. El agua se cierne sobre él, una ola lo sumerge de nuevo, y siente cómo está siendo aplastado por toneladas de líquido. Con sus últimas fuerzas, busca cualquier punto de apoyo, cualquier roca, rama o algo que lo ayude a mantenerse a flote. Pero todo lo que toca se desliza o se desintegra bajo la furia del río.
Los momentos pasan como horas y Reke sabe que está en una batalla por su vida y la adrenalina corre por sus venas. En medio del caos, piensa en sus amigos en la cima del precipicio, deseando que puedan verlo, deseando que puedan salvarlo. El combate es desigual, la corriente no cesa y Reke va quedándose sin fuerzas. Puede al fin aferrarse a una roca y reza para que algún milagro lo saque de este torbellino mortal cuando una ola lo engulle sin compasión. Sus pulmones se llenan de agua y su cabeza golpea el lecho del río. Rendido, cede. No siente ya dolor y ve a su cuerpo inerte cayendo por una cascada, a Carlos corriendo y a sus amigos con los ojos llenos de lágrimas mirando al vacío.
Carlos corre como nunca. Salta rocas y pequeños riachuelos, da unas gambadas larguísimas y casi volando llega a al salto de Skógafoss con su corazón bombeando a gran velocidad. Debajo de la cascada se ha formado un tumulto de gente que mueve un cuerpo hacia la orilla. De lejos y corriendo se están acercando unos guardas del parque. Carlos baja las escaleras medio-resbalando. Se abre paso entre la gente y ve el cuerpo de Reke, blanco y con la faz tranquila, como si estuviese durmiendo. Intenta reanimarlo, los guardas le piden que pare, que es inútil, pero Carlos se deshace de ellos chillando y llorando y lo sigue intentando.
Corriendo desde arriba, Sara y Joel ven cómo Carlos golpea el pecho del cuerpo de Reke una y otra vez y se tiran hacia las escaleras. El resto del grupo también venimos jadeando unos metros atrás. Alrededor del cuerpo de Reke y Carlos, decenas de turistas curiosean. Los guardas tratan de dispersarlos sin conseguirlo. Sara y Joel se cuelan, sujetan a Carlos por la espalda y le agarran los brazos, suplicándole que se detenga, que Reke ha fallecido y que no hay nada que se pueda hacer por él. Carlos entonces se rinde y deja escapar un grito desgarrador. En poco tiempo, una ambulancia y la policía aparecen al lugar. Los guardas y la policía trabajan para mantener a los turistas a distancia mientras cubren el cuerpo de Reke. El resto del grupo conseguimos reunirnos al pie de la cascada y lo observamos todo desamparados.
Durante largos minutos dejamos que el agua que cae con abundancia por la cascada nos empape por completo. Nuestras miradas se entrecruzan y nos permitimos llorar como nunca habíamos llorado. Nos abrazamos con fuerza, abatidos por una situación que éramos incapaces de imaginar, intentando encontrar consuelo entre nosotros. Y mientras nos abrazamos, las nubes se abren para dejar pasar un brillante rayo de sol, creando un hermoso arcoíris a nuestro alrededor, marcando el final de la travesía.
(Abucheos, silbidos)
Tranquilidad, por favor, tranquilidad, un momento, inmediatamente vamos a escribir otro final del relato, silencio por favor y no rompan nada.
