Cap al centre

Fa massa hores que estic tancat al pis, les parets s'estrenyen i necessito sortir a l'aire lliure. Sense pensar m'aixeco, em poso la jaqueta i surto escales avall. A fora el vent m'envesteix i em recullo intentant protegir-me. El fred ha vingut de sobte i noto com s'escola dins meu. Camino carrer amunt cap al centre, entre la foscor i els arbres que, ballant, van perdent les fulles. El carrer és brut i ple de sots i ha perdut tota seva vitalitat. On abans hi havia tota mena de comerços ara només queden locals amb el cartell on diu es ven o es lloga. Cartells desgastats i vells. L'any passat, en un temporal de vent semblant al d'avui, va fallar el sistema d'enllumenat del carrer. Pels pocs veïns que quedem arreglar-lo era una pèrdua dels diners. La foscor m'agrada i m'hi sento còmode.

S'acosta un cotxe que m'encega i passa pel meu costat a gran velocitat. M'intento tapar el rostre quan passa acotant el cap. Gràcies al cotxe veig un noi que camina cap a mi. Segurament m'haurà vist. Em fixo en la seva ombra que s'apropa decidida. Camina balancejant el cos. Tal com és la silueta suposo que porta les mans a les butxaques. Em fa una mica de llàstima. Va amb el cap cot, ignorant-me. Així que passa pel meu costat em giro de cop i li encasto el puny a la mandíbula. Cau sense cap mena de resistència, com un pes mort. M'ajupo i li remeno les butxaques. Li prenc la cartera que portava als pantalons i, de la butxaca de la jaqueta, li arrenco de la mà el mòbil. Trobo un estoig dels auriculars i palpo les seves orelles per agafar-los. En trobo un. L'altre deu haver caigut i no vull perdre el temps buscant-lo. Tiro l'estoig i l'auricular i el deixo estès al mig de la vorera. Camino de pressa mentre regiro la cartera. Només hi ha un bitllet de cinquanta, la resta són papers i targetes. Llenço la cartera enrere, pensant que anirà a parar prop del noi. Tombo pel primer carrer que trobo. No em fa res fer una mica de volta per arribar al centre.