Aprensió

Ara, mentre sopava mirant mig encantat el vaivé del ventilador que esmorteeix la sufocant calor d'aquests dies, he estat reflexionant sense ser-ne del tot conscient en una aprensió que tinc i que a mesura que van passant els anys no ha parat de créixer. Que fàcil que hauria pogut ser si hagués escrit, he pensat el fàstic que em fa —El què?—, no deixo de preguntar-me. —Puc escriure d'una sola manera i deixar de donar voltes? Sí, però la vida del peix no va més enllà tampoc—. I com que soc un peix que no té res a veure amb els humans, crec que em comprendreu quan expliqui de què estic parlant. La meva aprensió és al cos humà. La majoria de cossos són poc harmoniosos, desproporcionats, amb defectes de tota mena, amb plecs on no hi hauria d'haver plecs i arrugues d'una pell sense tensió, i taques i suor i pels que només aporten lletjor. Podria seguir amb la llista. 

A primera hora de la tarda, al meu davant, sense cap mena preocupació i amb una autoestima insultant, s'ha plantat un ésser humà de formes grotesques. Tenia un cap estret i alt, com un oval llarg, un cos boterut i ample, uns braços secs i unes cames fines i delicades. Les seves mans semblaven urpes d'alguna bèstia maligna i els seus peus, prims i llargs es feien veure amb el seu pas vacil·lant. M'he acotat per saludar-lo amb un somriure i l'he ajudat a seure en una butaca de pell. Ha fet un sospir i he pensat, serà l'últim, però no ha sigut així i m'ha mirat amb els seus ulls esgrogueïts. M'ha demanat un got d'aigua. Ben freda. M'he assegut a la vora i entre petits glops m'ha explicat històries de la seva vida i com els seus records li alegren aquests dies llargs i feixucs d'estiu. M'ha dit que no recorda la calor de quan era més jove, ni de quan tenia la força per aixecar les feixes on van plantar els ametllers que li van permetre viure durant anys. —No era fàcil baixar els sacs plens d'ametlles fins al camí, i sort que era de baixada—. —A mi m'agraden les ametlles, gairebé en menjo cada dia—, li he dit en un moment que ha callat apropant-me el got perquè li reomplís. I amb el got ple ha continuat parlant mentre de mica en mica ha anat divagant entre els seus pensaments i els dels seus somnis. S'ha adormit tranquil, aquell cos estrany. He obert la finestra perquè entrés l'aire fresc i net del vespre, l'he deixat reposant i he aprofitat per anar a sopar. Des de la cuina vaig sentint el seu respirar serè i profund, sense complexos.

Nota: No tinc ni idea què acabo d'escriure.

Cadires

No vaig agafar la bossa de la piscina i em vaig presentar directament a casa seva. Vaig ajudar a pujar unes cadires que tenien a l'entrada el qual havien deixat expressament, segons em va explicar, perquè les pugés quan no anés a la piscina. Vam seure al sofà amb certa pantomima de cansament mentre la seva companya de pis marxava a fer no sé quins encàrrecs. Les nostres espatlles van quedar tocant, però cap dels dos va fer l'esforç per apartar-se. Els seus cabells negres, llargs i llisos van caure sobre el meu coll i quan ens vam girar per mirar-nos em van fer venir una esgarrifança. Vaig fer un moviment estrany i la maleïda gata va esclatar a riure. Vaig voler fer-me fer l'enfadat, però les seves rialles se'm van encomanar de seguida. Vam estar així una bona estona i com qui no vol la cosa vam enredar-nos entre els nostres braços. Ens vam mirar, encara amb un somriure, i vaig sentir vertigen. No sé si es va aturar el temps o si el meu cap va accelerar-se com mai ho havia fet. Seré capaç de fer-te un petó? Saps que fa anys i panys que vaig deixar de fer-ne? Jo no en sé, t'emportaràs una decepció, els vaig oblidar expressament, vaig repudiar-los per sempre. Per què el meu cos em demana fer-te'l? És només una reacció química que no sé entendre i he de ser capaç i prou raonable per evitar-lo. No vull fallar-te i sé que ho faré, serà sentir els nostres llavis, l'un amb l'altre, i adonar-te de l'error que estàs cometent, veient-te atrapada en una trampa que no he sigut capaç de veure a temps com ajudava a crear. Ja no podré anar més a la piscina, no m'ho puc permetre. Encara tinc temps d'apartar-me i marxar corrents, vaig a buscar la bossa i em llenço a la piscina i en un accident desafortunat m'ofego quan intento nedar per un carril ple de iaies que no em deixen sortir a la superfície. Moriré per un accident penós i em ploraràs a l'enterrament. De seguida refaràs la teva vida i trobaràs algú que et pugui estimar més i fer-te millors petons. Amb el temps em recordaràs pensant que era la persona més estúpida que vas conèixer i que sort que m'escapés i desaparegués per sempre. I els nostres llavis es van tocar i vaig sentir la seva escalfor que va envair tot el meu cos. Des de l'esquena fins al seu clatell vaig pujar la mà i vaig sentir el pes suau dels seus cabells frescos sobre el meu braç. Ella em tenia presoner entre els seus braços que m'estrenyien amb fermesa i tots els meus pensaments van quedar reduïts al no-res. Ni em sentia a mi mateix, només notava el tacte, el gust i l'olor. Durant una bona estona no vaig saber on acabava jo i on començava ella, érem un sol ser fruit d'una fusió perfecta. I vaig obrir els ulls. Em vaig trobar els seus damunt meu, ben oberts, com els meus. I vam tornar a riure, ara sí, sense tensions i després d'algunes magrejades més vam quedar en silenci mirant-nos mútuament.
—T'agraden els meus cabells?— va preguntar al cap d'una estona. Els havia anat acariciant mentre restàvem en silenci.
—Sí, són molt llisos. M'agraden molt.
—A mi m'agradaves més quan els portaves llargs i despentinats. Així també, però de l'altra manera més.
—No t'has de preocupar per això, demà em compraré una perruca mentre esperem que creixin.
—Ets una guineu molt tonta, ho saps, oi?
—Soc un peix.
—Si fossis un peix, ara estaries nedant a la piscina.
—Vist així encara t'hauré de donar la raó. Jo sempre t'he vist amb els cabells llargs i llisos.
—No penso tenir-los mai curts.
—Tenen alguna propietat especial? No seràs pas parenta de Samsó?
—Qui?
—Res, un personatge d'un llibre bastant vell.
—Ah, tu i els llibres. Per això has de portar els cabells llargs i despentinats, com un professor despistat.
—I no has pensat mai a arrissar-te els cabells?
—Arrissats? No m'agrada. Alguna vegada m'ho he fet, però per sort l'endemà em tornen a quedar llisos com ara.
—Ets afortunada—. Vaig fer-li un petó suau als seus llavis i ella me'l va tornar amb tendresa.

La piscina

Sota del pont que porta a la piscina hi ha tot d'horts i un torrent que gairebé mai té aigua. Sempre que hi passo em fixo com el paisatge va variant. Les tomaqueres i també les mongeteres sempre són les que es veuen més, però també hi ha cols, enciams i patates i més avall hi ha maduixeres i ara melons i síndries. La setmana passada pujava mirant com havien cavat unes noves rengleres en una part on abans hi havia patates; amb les calorades potser han avançat la collita algunes setmanes, vaig pensar sense saber gens quan s'acostumen a collir; i estava més distret del normal quan vaig sentir un crit agut des de l'altra banda del carrer:
—Guineu! Què fas per aquí?— Em vaig girar desconcertat, més pel crit que pel que deia. Era evident que se'm dirigia a mi, al meu voltant no hi havia ningú.
—Maleïda gata, ja et vaig dir que era un peix!— Duia una brusa negra amb un brodat platejat sota del coll. La mica de vent la feia onejar i amb el sol de tarda transformava en espurnes que brillaven cap a les seves galtes.
—Sempre seràs una guineu esquerpa per a mi.— El seu somriure murri va fer que, sense que me n'adonés, estigués travessant el carrer.
—Quina granota més bonica que portes—, li vaig dir. Havia llogat un pis amb una amiga i l'estava pintant. Vestia sota la brusa una granota vella i plena de taques.
—I a part d'esquerpa ets estúpida, no sé per què he baixat a saludar-te—. Va tancar la boca prenent els llavis i va cloure els ulls. Amb aquesta cara d'enfadada vaig fixar-me que tenia un nas menut i rodó. Suposo que els seus ulls no havien deixat encara que em fixés en ell. M'hi vaig apropar una mica més i abans que fos massa a prop va girar el cap fent volar la cabellera negra i llisa cap a mi.
—Soc un peix.
—I tossuda!

Tinc les meves raons

Els ulls brillaven tant que no em deixaven agafar el son, ja que amb tanta lluminària em sentia força distret. Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ella, fa dies, però no ho vaig fer. Ahir, en una situació del tot diferent, vaig intentar no dir res, per la mateixa raó:

Per conèixer-nos millor, la directora va decidir que ens havíem de presentar entre tots els integrants del cor i explicar alguna cosa de nosaltres. La majoria no va tenir cap mena de problema per saludar-se entre rialles. Jo, en canvi, vaig sentir que se'm desbocava el cor quan va indicar el que havíem de fer. Així que ens vam aixecar, vaig caminar cap a on no hi havia ningú i, mentre provava de tornar-me invisible, gairebé xoco amb un senyor gran. No vaig tenir més remei que presentar-me amb un intent poc reeixit de somriure. Sense dir res més vaig tornar a seure de pressa a la meva cadira i vaig defugir qualsevol mirada. Què hauria pogut dir-los de mi? És possible que els hauria detallat amb passió aspectes de la meva vida laboral o d'alguna afició. De seguida i sense voler hauria captivat la seva atenció mentre de dins meu una angoixa i una sensació d'ofec s'haurien anat apoderant de mi deixant només unes paraules ressonant pel meu cap: no siguis farsant, no ets res. 

Has provat de tenir una conversa amb mi? Veuràs que de seguida mor en un silenci estrany. Aleshores vull marxar corrents i cridar ben fort per esvair el rebombori que m'asfixia. De vegades no tinc escapatòria i he de parlar i el mantra interior comença a despertar-se i per no sentir-lo continuo parlant i parlant sobre jo-què-sé i sento que la vida se'm descarrila. Agafo por, no exagero. 

Així doncs, no li vaig dir res.

Saps què són aquestes marques de morenor als braços? Són el cant dels ocells de bon matí, els salts dels cabirols entre els camps acabats de segar, els conills esporuguits fent saltirons mentre s'allunyen o les serps que, arriscant la vida, s'escalfen sobre l'asfalt. Saps d'on ve aquesta esgarrinxada al braç? És un falcó que emprèn el vol amb elegància o una guineu que fanfarroneja amb la seva cua. He trobat l'alegria entre els pins i les alzines que em fan ombra en ple migdia, als rierols que apaguen la meva set o a les pedres que em donen lloc per seure.

I si li hagués dit això, hauria pensat que el silenci també és bonic de tant en tant.

Distraccions

Avui he agraït al meu jo del passat una decisió que va prendre i de sobte he recordat l'agraïment que em venia del futur. Ha sigut un moment tan especial que he decidit preguntar com li anava la vida i he recordat que era feliç. Encoratjat, li he fet unes preguntes sobre física i filosofia, però el record ha sigut vague. És clar, encara no tinc respostes per segons quins temes, m'he dit a mi mateix, i el record ha assentit fent cara de circumstàncies. Aleshores he recordat les paraules de la mestra: "Estigues atent, no pots parar d'estar a la inòpia?" I jo li he dit que respongués que pensava en el futur. I així ho vaig fer. Recordo com ella feia que no i em recriminava que si pensava en el futur, sempre distret, seria ben negre. He recordat com li he dit, depèn de l'hora del dia, i com em posava a riure sense cap raó, de com em feien fora de classe i que m'era ben igual. Aleshores he saludat el meu jo del futur que caminava carrer amunt cap a la plaça. Li he preguntat si volia entrar a la nostra conversa i m'ha dit que sí, però suposo que s'ha distret en qualsevol cosa perquè no n'he sabut res més. M'he acomiadat del meu jo del passat que m'ha recordat la seva vida sense preocupacions. He sortit al carrer mentre pensava en la conversa i em saludava. És un carrer ample i descuidat on la seva vorera boteruda per culpa de les arrels dels arbres i un poti-poti de rajoles trencades sembla una cursa d'obstacles. El pujo gaudint de cada passa, que ha de ser precisa, valenta i, sobretot, sense distraccions.

Més u

Va arribar la data, però el temps, pres i carceller, la va portar a l'oblit. Dies més tard m'assec en un moment de pausa. Vaig colpejar amb la galta el tronc fort i resistent d'un arbre antic. La seva escorça em va rascar la cara i vaig recordar quan, de petit, l'avi m'amanyagava i em rascava amb la seva barba. El cop va frenar una trajectòria que manava a l'abisme i a dins meu tot es va moure i estremir. Vaig tenir por a marejar-me, a sentir-me descol·locat, però per sort només vaig notar un malestar molt lleu que va durar un dia. El mal de cap, en canvi, no ha marxat. Ja existia abans, molts dies abans. Massa hores d'estudi, em dic. Estic content. Avui soc millor que fa un any.

És temps d'incertesa, de canvi. D'ençà que vaig néixer visc temps d'incertesa, de canvi. Hi ha èpoques més calmades que d'altres. Els canvis se succeeixen amb un control més limitat del que el cos demana. I m'agrada. Va arribar l'estiu i dormint en una furgoneta amb la bicicleta com a companya vaig posar a prova les meves capacitats físiques descobrint muntanyes i pobles de la nostra terra. A mi no em feien por les pujades ni les baixades, em feia por dormir al mig del no-res, en una experiència desconeguda i solitària. Però em va agradar. Quan va acabar l'estiu, sense saber com, em vaig trobar lligat amb una corda que m'havia filat sense adonar-me. Van passar els mesos i la meva vida va entrar en un segon pla, aclaparada pels esdeveniments. Entremig, una lesió al genoll i l'oportunitat de triomfar segons la resta. Descontrol. L'accepto i m'ajuda a situar-me, a descobrir què vull i què necessito.

En definitiva, un any estrany.

I ara, una cosa completament diferent:

Avui he vist un cabirol al marge de la carretera. Era tan prim que no es movia, era tan prim que les seves costelles i la columna era l'únic que quedava del seu tors. No hi havia mosques al seu voltant. Quants dies fa que un cotxe el va envestir? No sé com funciona el tema de la mort ni quant de temps es necessita perquè desapareguin els òrgans i la part més tova de la carn animal. Podria aventurar-me a dir que no és un dia. Dos? No voldria ser agosarat. Em puc imaginar el cotxe abonyegat d'un andorrà en un garatge esperant la seva reparació. No seré agosarat si dic que baixava a més de cent cinquanta quilòmetres per hora per una carretera perduda de l'interior de Catalunya. En una recta, més enllà, hi ha un radar, però a la part perillosa i mortal, entre baixades i corbes, un cabirol va creuar per abraçar la mort sense adonar-se'n.

I ara, una altra cosa completament diferent:

Divendres vaig anar a una reunió distesa i després d'unes conferències, en petits grups, es va fer una activitat per enfortir la coneixença i els lligams entre els assistents. Va anar molt bé. Dies abans els seus ulls blancs que enceguen no paraven de clavar-se sobre meu. El seu somriure murri apareixia sempre un instant després de creuar-me amb la seva mirada i, si no fos com soc, és segur que li hauria demanat explicacions tot prenent una copa amb ella en una terrassa. L'activitat va permetre afirmar les meves sospites. Entre altres qüestions potser igual de greus va admetre que no li agradava llegir. Fuig, gata maula! Vaig etzibar-li. Si el mau ets tu, ets pitjor que una guineu, em va replicar visiblement alterada. Com goses dir-me guineu, que no ho veus? Jo soc un peix! I així fou com els seus ulls encegadors van arrencar-se del meu cos, no sense fer mal, per buscar una nova presa.

És hora d'anar a dormir

Ara hauria d'estar dormint perquè és tard. El temps, com a la resta de la gent, perquè no soc per res del món especial, em governa. Però hem de tenir clar que el temps no existeix com a tal sinó que és una representació de la transferència d'energia. La nostra forma de vida, per adonar-se de la pròpia existència, se l'ha fet seu. I des del nostre punt de vista, per no complicar-nos en termes que no venen el cas, fa molt de temps, no parlo d'anys ni de segles, parlo d'eres a escales universals, al principi, l'energia es trobava en un estat d'estabilitat perfecte. Com que era estable aquesta no es transformava, per tant, no necessitava el temps, ni tampoc necessitava espai per moure's, ja que qualsevol moviment l'hauria alterat. L'energia era el tot i alhora el no-res. Quina va ser la pertorbació que va desembocar en el nostre univers i en última instància, fins ara, en la nostra existència? Va ser la mateixa energia com a ésser conscient que va decidir formar tot el que ens envolta? Així doncs, som una part d'ella? O bé la pertorbació va ser causada per un agent extern? Aquesta segona opció, tot i que seria interessant tenir-la en compte, fa de la nostra vida una simple diversió de l'agent extern que pot fer de nosaltres el que vulgui. En canvi, si som fruit de la pròpia energia que va decidir transformar-se, nosaltres també som lliures de transformar-nos. No vull dir que ens podem transformar en el que vulguem, l'energia té les seves normes, però tenim la llibertat de prendre les nostres decisions. I amb aquesta llibertat decideixo anar a dormir.

Mal humor

Et lleves de mal humor sense saber per què. És mentida. Ho saps, però no ho reconeixes. Recordes l'alegria que et donava descobrir cada racó del seu cos; recordes com reia sense preocupacions quan, els dissabtes al vespre, us podíeu perdre pel parc; recordes una vida senzilla plena d'il·lusions, el primer pis lluny del centre, obrir la botiga de llaminadures que amb el temps, quan pel carrer es van canviar els nens pels turistes, va convertir-se en una botiga de records; el primer fill amb els seus primers passos, les seves primeres paraules i el segon fill i al cap de poc la petita, ara ja tots casats i separats, amb fills i nets que viuen escampats pel món; recordes quan encara us venien a veure, cada vegada amb visites més curtes i esporàdiques; recordes quan els nens encara eren petits que vau comprar la casa de sobre la botiga, on vau haver d'aprendre a viure amb la remor constant dels visitants que omplien dia i nit els carrers del centre; recordes que viure sobre la botiga no va ser una bona idea, les passejades de la perifèria al centre i del centre a la perifèria et feien sentir feliç, però ho vas saber massa tard; recordes els primers crits que li vas fer, sense motiu, entre els plors de la canalla; recordes els seus silencis; i els teus; recordes com de mica en mica es va anar apagant la il·lusió, com la botiga, aquella que tant t'agradava, es va anar transformant en una càrrega que tan sols servia per subsistir; recordes com vas pensar que series feliç quan la vas traspassar poc després de fer seixanta anys, però els crits i els silencis van continuar, presos d'un costum impossible de trencar; recordes com vas anar perdent la força, com van venir els primers problemes d'oïda, com vas tornar-te un habitual de les sales d'espera a l'hospital; recordes quan abans de llevar-te rebies o rebia un petó a la galta amb el desig d'un bon dia; recordes quan l'excusa del mal d'esquena us va separar en llits diferents. Et menteixes i no t'agrada sentir-te com un vell malhumorat.

Sortiu a passejar, malgrat tot, com cada dissabte. Estàs de mal humor, com sempre. Ella no diu res, però li agraden les passejades amb tu. Avui fa sol. Els carrers estan plens de tolls després d'una setmana de pluja. Aneu al mercat i compreu una paperina de patates fregides. Discuteixes amb ella quan al moment de pagar no troba el moneder que ha quedat sota el paraigua dins de la bossa. Menges de pressa, sense mastegar. El cos et fa un petit bot i una patata se'n va cap a l'altre forat. T'ofegues. Estossegues, però la patata ha quedat escorada al mig de la tràquea i gairebé no pots respirar. T'agafa por i veus la mirada de terror de la companya de la teva vida que no sap què fer. Camines fent tentines buscant ajuda. I arriba de persones que no coneixes. Et deixes fer i marejar per primera vegada a la vida. L'ajuda no és suficient i notes com la patata s'enfonsa i l'aire s'atura. Obres els ulls tant com pots per buscar-la, per demanar-li perdó, per fer-li saber que l'estimes. I el mareig s'apodera de tu.

Et despertes estirat a terra, amb ella al teu costat agafant-te la mà, sentint la veu d'un desconegut dient-te que ja ha passat, que t'han salvat la vida. És un policia o un metge qui et parla, no ho tens clar, t'estàs fent la idea que encara ets viu. L'home que t'ha salvat la vida no saps com està donant explicacions a un altre policia, o metge. Els tres t'ajuden a aixecar-te, però en cap moment deixes que la teva dona se separi de tu. La mires i no pots reprimir el plor que hauries hagut de treure fa molts anys.

D'exercicis i matemàtiques

Fa dies, em trobava fent consultes quan de cop i volta la pantalla del navegador es va obrir i de l'obertura en va sortir un missatge on em proposaven un repte. Evidentment de seguida vaig acceptar. Aquest consistia en un seguit d'exercicis de programació cada vegada més complicats. En alguns exercicis, la complicació era matemàtica, però en altres, la complicació per a mi va ser per entendre l'anunciat.

Ara fa uns minuts he acabat l'últim exercici el qual m'ha portat a descobrir teories matemàtiques que mai m'havia plantejat de la seva existència, però m'ha fet recordar que la teoria inicial l'explicava el professor de matemàtiques de la universitat. Aleshores pensava que mai a la vida em faria servei tot allò que ens intentava ensenyar. Ara he entès que m'equivocava i que la meva arrogància nodrida de desconeixement em feia ser un neci. El que hauria de fer ara mateix és anar-lo a veure, donar-li la raó i prostrar-me als seus peus, però per fortuna aquestes maneres de fer formen part del passat. A més a més el professor al seu moment ja va saber perfectament que era un ximple i que el millor que podia fer era ignorar-me. En un dels exàmens en menys de mitja hora ja vaig entregar-li. L'examen tenia la puntuació al costat de cada pregunta i vaig respondre les preguntes per arribar el cinc i la resta les vaig deixar en blanc. Al cap d'uns minuts, mentre m'esperava a fora que la resta acabessin, el professor va sortir i em va preguntar per què havia anat tan de pressa a respondre. Vaig contestar que només feia l'assignatura perquè era obligatòria, no perquè en tingués cap mena d'interès. Aleshores quina nota creus que trauràs?, em va preguntar. Un cinc, he respost les preguntes suficients per arribar al cinc, vaig respondre amb fatxenderia. I no pateixes que alguna cosa pots haver fallat? Em va preguntar una mica molest davant de la meva insolència. No, estic segur que no m'he equivocat. I va fer que no amb el cap i va tornar a entrar a dins de la sala. Al cap d'uns dies, en veure la nota al taulell, un cinc, ja havia oblidat tot el que m'havia fet arribar a aquella nota. Aquests dies he maleït no haver fet una mica de cas d'allò que ens deia. Per sort per la xarxa es pot trobar tot el coneixement que es vulgui.

Estic molt content, molt més del que estic expressant en aquest text, per haver superat el repte. Aquest repte, per a informàtics (i també per a matemàtics que els agradi la programació), és el Google Foobar.

Esquerda

Em moc per l'esquerda de la roca a gran velocitat. Soc lluny de la superfície, a diversos quilòmetres. La roca és calenta. Pocs metres més avall, un riu de magma il·lumina aquest congost estret.

I així acaba la primera història d'una consciència amb poc recorregut, de tan sols uns metres, tres o quatre com a molt, amb una idea de si mateixa curta, d'un o dos segons. Què és per a ella la velocitat? No ho sabem ni ho podrem saber mai; no li podrem preguntar per què la consciència ha desaparegut. 

Aquesta història tan profunda, bàsicament per on es troba ubicada, ha tingut una pausa breu, imperceptible pel lector. I és així, com entre magma i il·lumina, he parat l'ordinador, l'he alçat i girat uns vuitanta graus cap a la dreta i he bufat amb la força sobreictícola d'un antic clarinetista. La lletra essa, aleshores, ha tornat a tenir el recorregut esperat i he pogut continuar escrivint sense l'angoixa que em posseïa per tenir un teclat espatllat. Quina alegria la meva quan bufant una mica tot ha tornat a la normalitat. I per aquesta raó avui començaré un llibre d'un autor que el seu nom comenci amb essa.

Visca la lletra essa! 

 

Com a celebració, el gran poeta, Poeta del Mató, ens ha volgut delectar amb una petita oda.

Lletra amada

Oh, lletra amada, lletra varada.
Tal com guaita la rimada,
feu de mi poeta errant.
Dalt de la muntanya
el temporal no amainava,
i a la plana el cel plorava.
Vaig fer-me a la mar,
una lletra em vigilava,
oh, lletra amada, lletra varada.

Poeta del mató

Gràcies, poeta, per celebrar amb aquestes paraules que la lletra essa torna a funcionar correctament.

 

Lletra essa, essa, essa, essa sana. Sa és sa. És sa. Essa és sa. Sana és essa. Sa sé si so. Su.

Esbós de biografia

Abans de dir res, cosa impossible perquè ja estic dient alguna cosa, però em refereixo al discurs que tinc preparat i no a les paraules que ara mateix estic escrivint; no sé per què m'intento justificar quan això és un text que podria esborrar sense cap mena de remordiment, sabent que el lector desconeix quina és la realitat de com s'han construït aquestes frases; voldria demanar perdó per la meva absència: Perdó.

Podria dir que la meva absència no té cap mena de justificació, aleshores no caldria dir res, és per aquesta raó que sí que hi ha justificació. De fet, n'hi ha vàries, però em centraré en la que és important: llegir. M'he posat a llegir més del que normalment faig. Fins fa poc llegia grans novel·les clàssiques o obres dels millors filòsofs de la humanitat i això genera certa aurèola d'erudit entre els cercles socials que em moc, per això visc sol i vaig per lliure a les meves rutes amb bicicleta. Anar a dormir amb mal de cap no és bo i llegir obres clàssiques no ajuda. He deixat aquestes lectures per un temps i em temo que he caigut en una trampa de la qual em costarà sortir-ne. M'he passat a la literatura fantàstica, a la literatura de terror i també a la literatura de ciència-ficció. Bé, no és que siguin gèneres nous per a mi, cada any cauen uns quants llibres d'aquests. I, és clar, la gent que escriu aquest tipus de novel·la tenen la mania de fer obres extenses, molt extenses, i algunes de diversos volums. Exageren, sí, però m'agrada. I quedo absorbit a la lectura i vaig a dormir a les tantes, oblido les obligacions i fallo a lectors habituals d'aquest bloc de notes, cosa que em sorprèn que siguin habituals a causa de la meva poca cura envers ells.

Bé, a on volia anar a parar? Al text important de l'entrada:

 

Esbós de biografia de Josep Massagué i Rovira

PRÒLEG

Voldria, abans d'entrar en matèria, justificar per sobre la raó d'aquesta biografia. Fa uns dies em va arribar a les mans un llibre amb una biografia d'una gran personalitat d'un poble de les terres de ponent. El llibre, fet amb un paper aparentment molt bo, el qual un expert en la matèria em va dir que era de qualitat més que dubtosa, tenia unes cinquanta pàgines com a molt, de la mida similar a un DIN A4 i imprès amb lletres enormes, que per llegir amb comoditat requeria posar el llibre a una distància d'un metre, metre i mig. Aquesta biografia tenia per títol Esbós de biografia de... i jo, en homenatge a aquesta gran obra i a Josep Massagué i Rovira, que durant tota la seva vida va dir que era l'etern aprenent mostrant-nos amb aquestes paraules la seva humilitat, he decidit escriure també un esbós.

 

VIDA I OBRA DE JOSEP MASSAGUÉ I ROVIRA

Com tots ja sabeu, Josep Massagué i Rovira va néixer al petit poble de Pallerols, cinquè fill d'una família humil de masovers. Ja de ben petit va començar a mostrar els seus dots i segons alguna anècdota que he pogut recollir anava del camp a la casa caminant fent saltirons i amb la despreocupació pròpia de la mainada. No el vaig arribar a conèixer, el meu pare em va explicar que van coincidir en l'aplec de Sant Antolí i de les seves històries n'he pogut extreure la major part de la informació que ara us mostro.

Ja de jove, Josep Massagué i Rovira, el qual el poble i la rodalia l'anomenaven Pepet, va abandonar el caliu de la família per anar a trobar fortuna a la capital. Vorejant el riu Ondara va arribar fins a Cervera i allà va entrar d'aprenent en un taller. No va fer pas fortuna, amb el primer sou, sorprès, va córrer a la taverna La Segarra Fonda, ara tancada i malauradament oblidada, i en poques hores se'l va beure tot. És de suposar que aquesta història podria ser inventada, ja que no en tenim constància, però probablement no s'allunya de la realitat. El Pepet va anar saltant de taller en taller, sempre com a aprenent, i de taverna en taverna. El meu pare havia sentit a dir que la frase, ara ja en desús, del taller a la taverna i de la taverna al taller, home de bé, era pròpia del Pepet.

Quan ja havia corregut la veu per tots els tallers de Cervera que el Pepet era més de beure que del deure, el Pepet es va veure obligat a buscar fortuna més enllà de Cervera i va seguir el curs del riu Ondara per anar a parar a la capital de l'Urgell. En aquella època les notícies no corrien com ara i la fama del Pepet va ser en un primer moment desconeguda. Com que encara era jove, de seguida va trobar feina d'aprenent en un petit taller de la ciutat. Ja el primer dia va demanar a l'amo un petit avançament per poder dormir en una fonda abans no aconseguís llogar una habitació. Malgrat que no ho sabem del cert, podem suposar que va dormir al banc d'alguna taverna. Amb poques setmanes el Pepet es va fer un nom a Tàrrega i va anar saltant de taller en taller i de taverna en taverna seguint la mateixa rutina que havia tingut a Cervera. 

I ja sense feina, veient-se obligat a marxar altra vegada, un matí d'estiu just abans que sortís el sol, va abandonar Tàrrega per seguir riu Ondara avall, però el riu Ondara no arriba enlloc i es perd entre els regadius del canal d'Urgell. Podem suposar que aquest fet va torbar força al Pepet que va girar cua per remuntar el riu. No en sabem gran cosa d'aquest viatge de tornada, ja que segons m'explicava el meu pare, el Pepet no en va voler dir res. Va arribar l'endemà a Sant Antolí on se celebrava l'aplec anual i en lloc de seguir fins a Pallerols va decidir quedar-se a la celebració. Allà va conèixer el meu pare i entre els dos es van beure deu botes de vi. Entre cants i rialles i alguna baralla a causa de l'alcohol, el meu pare i el Pepet van haver de marxar de l'aplec abans d'hora. En lloc de baixar fins al pont, van voler saltar el riu, de mig metre d'ample i dos pams de fondària. Fins i tot la mainada encara ara el salta. El meu pare no el va poder salvar, contava que només va poder riure quan el va veure relliscar i caure de cap a l'aigua on el cop amb un roc el va deixar mig estabornit. Hores més tard, quan l'aplec ja acabava, van trobar-se el cos del Pepet i el meu pare dormint al seu costat.

Josep Massagué i Rovira, l'etern aprenent, morí a l'edat de divuit anys.

Poema

Da.

Da, da.

Da?

Dadà.

Sol, mi do sol, sol la si do la sol, mi fa re, fa mi do, mi re la si do re. Sol, mi do sol, sol la do mi la sol... i cling!

Una tarda de divendres, una bossa de mongetes va trobar-se una col. Era dia de conserves i l'olla ja era al foc. Ves amb compte, col llombarda. Vols que et guardi els diners? Què em preguntes?, coi de col. No vols obrir un compte? No t'entenc ni em vols entendre. I la col s'alçà per caure en un mar d'aigua bullent per morir amb gran agonia davant la indiferència de la gent.

 

Poeta del Mató

Nota de l'expert:

En aquesta obra podem copsar tres parts ben diferenciades que ens evoquen, com molt bé ens transmet l'autor, a la trajectòria vital d'aquest, en un recorregut intens i vibrant d'una vida plena de contrasts i matisos. A la primera part, el Poeta ens ensenya les seves primeres paraules on podem intuir que ja era un gran equilibrista de la llengua, fent mutar d'una manera intel·ligent i precisa els significats com també les seves lletres. En poques síl·labes ens fa reflexionar sobre el ritme del pas del temps i com també els infants tenen les seves inquietuds i preguntes que no sabem respondre. La segona part ens transporta l'època considerada musical de la seva obra, on utilitzant jocs de paraules va mostrar que la música podia sortir de cadascú fent ús de la mateixa veu. És en aquesta època que tenim les seves grans obres, grans d'envergadura, ja considerades clàssiques i referents on amb petites combinacions fa poemes que, recitats, semblen melodies celestials. També en aquesta època, tal com queda reflectit, és on l'autor deixa de banda les grans preocupacions per centrar-se en una vida senzilla i concreta, on no hi ha recerca de la felicitat ni s'espera que arribi: hi és en una espurna brillant i infinita. I per acabar tenim la tercera part, on el Poeta ens obre les portes a la seva vida més íntima i personal, fent ús de la quotidianitat ens invita a entrar a casa seva, a voltar per tots els seus racons i descobrir-hi tots els seus detalls fins ara amagats. Ens explica com les nostres vides poden tenir visions molt diferents. La bossa de mongetes mostra la solidaritat i les ganes de voler fer el bé, mentre que la col viu aïllada en un món que s'ha construït al seu voltant creient-se, aquí, l'autor, amb el seu gran do humorístic i de gran intel·ligència, fa ús de diferents significats de la mateixa paraula, banquer de la baixa edat mitjana. I ens queda la visió de l'espectador, que som la majoria, incapaços de moure'ns davant de les injustícies o de les adversitats. És, de fet, una gran lliçó: de com, amb gran astúcia, el Poeta ens sedueix amb la seva modèstia i afabilitat per fer-nos de mica en mica partícips de la seva saviesa. El gran poeta, Poeta del Mató, ens deixa gairebé sense paraules amb aquesta obra. Només ens queda esperar més obres seves i com evolucionarà el seu art i desitjar que aquesta obra que hem comentat des de la més absoluta humilitat tingui continuació.