Mal humor

Et lleves de mal humor sense saber per què. És mentida. Ho saps, però no ho reconeixes. Recordes l'alegria que et donava descobrir cada racó del seu cos; recordes com reia sense preocupacions quan, els dissabtes al vespre, us podíeu perdre pel parc; recordes una vida senzilla plena d'il·lusions, el primer pis lluny del centre, obrir la botiga de llaminadures que amb el temps, quan pel carrer es van canviar els nens pels turistes, va convertir-se en una botiga de records; el primer fill amb els seus primers passos, les seves primeres paraules i el segon fill i al cap de poc la petita, ara ja tots casats i separats, amb fills i nets que viuen escampats pel món; recordes quan encara us venien a veure, cada vegada amb visites més curtes i esporàdiques; recordes quan els nens encara eren petits que vau comprar la casa de sobre la botiga, on vau haver d'aprendre a viure amb la remor constant dels visitants que omplien dia i nit els carrers del centre; recordes que viure sobre la botiga no va ser una bona idea, les passejades de la perifèria al centre i del centre a la perifèria et feien sentir feliç, però ho vas saber massa tard; recordes els primers crits que li vas fer, sense motiu, entre els plors de la canalla; recordes els seus silencis; i els teus; recordes com de mica en mica es va anar apagant la il·lusió, com la botiga, aquella que tant t'agradava, es va anar transformant en una càrrega que tan sols servia per subsistir; recordes com vas pensar que series feliç quan la vas traspassar poc després de fer seixanta anys, però els crits i els silencis van continuar, presos d'un costum impossible de trencar; recordes com vas anar perdent la força, com van venir els primers problemes d'oïda, com vas tornar-te un habitual de les sales d'espera a l'hospital; recordes quan abans de llevar-te rebies o rebia un petó a la galta amb el desig d'un bon dia; recordes quan l'excusa del mal d'esquena us va separar en llits diferents. Et menteixes i no t'agrada sentir-te com un vell malhumorat.

Sortiu a passejar, malgrat tot, com cada dissabte. Estàs de mal humor, com sempre. Ella no diu res, però li agraden les passejades amb tu. Avui fa sol. Els carrers estan plens de tolls després d'una setmana de pluja. Aneu al mercat i compreu una paperina de patates fregides. Discuteixes amb ella quan al moment de pagar no troba el moneder que ha quedat sota el paraigua dins de la bossa. Menges de pressa, sense mastegar. El cos et fa un petit bot i una patata se'n va cap a l'altre forat. T'ofegues. Estossegues, però la patata ha quedat escorada al mig de la tràquea i gairebé no pots respirar. T'agafa por i veus la mirada de terror de la companya de la teva vida que no sap què fer. Camines fent tentines buscant ajuda. I arriba de persones que no coneixes. Et deixes fer i marejar per primera vegada a la vida. L'ajuda no és suficient i notes com la patata s'enfonsa i l'aire s'atura. Obres els ulls tant com pots per buscar-la, per demanar-li perdó, per fer-li saber que l'estimes. I el mareig s'apodera de tu.

Et despertes estirat a terra, amb ella al teu costat agafant-te la mà, sentint la veu d'un desconegut dient-te que ja ha passat, que t'han salvat la vida. És un policia o un metge qui et parla, no ho tens clar, t'estàs fent la idea que encara ets viu. L'home que t'ha salvat la vida no saps com està donant explicacions a un altre policia, o metge. Els tres t'ajuden a aixecar-te, però en cap moment deixes que la teva dona se separi de tu. La mires i no pots reprimir el plor que hauries hagut de treure fa molts anys.