dilluns, 20 de juny de 2022

Tinc les meves raons

Els ulls brillaven tant que no em deixaven agafar el son, ja que amb tanta lluminària em sentia força distret. Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ella, fa dies, però no ho vaig fer. Ahir, en una situació del tot diferent, vaig intentar no dir res, per la mateixa raó:

Per conèixer-nos millor, la directora va decidir que ens havíem de presentar entre tots els integrants del cor i explicar alguna cosa de nosaltres. La majoria no va tenir cap mena de problema per saludar-se entre rialles. Jo, en canvi, vaig sentir que se'm desbocava el cor quan va indicar el que havíem de fer. Així que ens vam aixecar, vaig caminar cap a on no hi havia ningú i, mentre provava de tornar-me invisible, gairebé xoco amb un senyor gran. No vaig tenir més remei que presentar-me amb un intent poc reeixit de somriure. Sense dir res més vaig tornar a seure de pressa a la meva cadira i vaig defugir qualsevol mirada. Què hauria pogut dir-los de mi? És possible que els hauria detallat amb passió aspectes de la meva vida laboral o d'alguna afició. De seguida i sense voler hauria captivat la seva atenció mentre de dins meu una angoixa i una sensació d'ofec s'haurien anat apoderant de mi deixant només unes paraules ressonant pel meu cap: no siguis farsant, no ets res. 

Has provat de tenir una conversa amb mi? Veuràs que de seguida mor en un silenci estrany. Aleshores vull marxar corrents i cridar ben fort per esvair el rebombori que m'asfixia. De vegades no tinc escapatòria i he de parlar i el mantra interior comença a despertar-se i per no sentir-lo continuo parlant i parlant sobre jo-què-sé i sento que la vida se'm descarrila. Agafo por, no exagero. 

Així doncs, no li vaig dir res.

Saps què són aquestes marques de morenor als braços? Són el cant dels ocells de bon matí, els salts dels cabirols entre els camps acabats de segar, els conills esporuguits fent saltirons mentre s'allunyen o les serps que, arriscant la vida, s'escalfen sobre l'asfalt. Saps d'on ve aquesta esgarrinxada al braç? És un falcó que emprèn el vol amb elegància o una guineu que fanfarroneja amb la seva cua. He trobat l'alegria entre els pins i les alzines que em fan ombra en ple migdia, als rierols que apaguen la meva set o a les pedres que em donen lloc per seure.

I si li hagués dit això, hauria pensat que el silenci també és bonic de tant en tant.

3 comentaris:

NoName ha dit...

Què és això morenor! Evidentment vol dir que no utilitzes el SPF que toca i et penses que l'UVA i UVB a ti no t'afectarien mai. Mira que un peix que surti de l'aigua per fregir-se al sol...

Per cert, has de mirar The Blue Whisper, va de peixos que decideixen creixer cames al costat de la Dilraba Dilmurat, fliparàs!!

artur ha dit...

Possiblement hauria sorprès gratament al grup , en escoltar-te !. No sempre hi ha possibilitat d'escoltar un relat com aquest ;)
Salut !!.

NoName ha dit...

I ara, un dubte existencial:

Quan entres a la dutxa et fiques amb peus o amb una gegant cua de peix??

Creative Commons License