Més u

Aquest any ha passat sense gairebé adonar-me'n. Això és bo. Podria pensar que ha sigut un any de transició, però amb els anys no s'hi juga. Vivint cent anys, cada any és tot un u per cent.

A la tardor vaig canviar-me la bicicleta de carretera i aquesta primavera em va tocar un seient d'alta gamma en un sorteig, molt còmode, per cert. La bicicleta va ser una compra excel·lent. Ja m'ho passava bé amb l'altra, però tenia alguns problemes massa greus que no vaig voler arreglar. Ara, la vella, la tinc al rodet i, gràcies al mal temps, hi he fet molts quilòmetres. La conseqüència és que m’he posat en forma i, quan ha arribat el bon temps, he pogut sortir sovint per paisatges que les pluges han fet excepcionals.

Però no és només gràcies a la bicicleta que m'he posat en forma. El canvi de feina que vaig fer l'any passat hi ha ajudat molt més del que m'esperava. Ja no hi ha angoixes, ni mal a les dents, ni viure pendent de problemes constants, ni treballar de nits ni en caps de setmana. I, a més a més, em sento més valorat. Això ajuda que el cos se senti millor.

I tinc més temps. I aquest temps l'he dedicat a escriure. Vaig escriure un conte llarg (o novel·la curta) que han llegit cinc persones, comptant-m'hi a mi. Quan el vaig acabar, durant les vacances d'estiu, vaig pensar que no valia la pena i encara ara li vaig fent retocs. En el futur, si canvio d'opinió, l'autopublicaré amb alguns contes curts que no he posat en aquest bloc. I també, sense voler, he escrit la meitat d'una novel·la que ja és més llarga que el conte. Quan l'acabi, valoraré si és bona o no. M'ho passo bé escrivint, res més. Fa anys pensava que escrivia millor quan tenia èpoques dolentes. Amb la perspectiva d'ara podria dir que anava equivocat, però no és correcte jutjar el passat. Ara puc tornar a la pell que tenia en èpoques anteriors, bones i dolentes, i no sé si escric millor, però escric més.

També he llegit força. De fet, molt més que l'any anterior, que va ser potent. Reconec que alguns llibres se m'han fet llargs i els he acabat per respecte a l'autor, però la majoria m'han agradat. Fins i tot alguns els he estirat llegint i rellegint paràgrafs i capítols sencers, gaudint de cada paraula. De vegades penso que seria interessant apuntar què llegeixo per si mai em repeteixo sense voler. Després penso que si repeteixo un llibre sense adonar-me'n, tampoc és un problema. Crec que no m'ha passat mai. Seria estrany. Serà estrany, però no per mi, que ni ho sabré.

I ja està. Ha sigut l'últim any sencer en aquest pis immens. Cada dia tinc més ganes de deixar-lo. Però això ja vindrà l'any que ve.

Més u

Va arribar la data, però el temps, pres i carceller, la va portar a l'oblit. Dies més tard m'assec en un moment de pausa. Vaig colpejar amb la galta el tronc fort i resistent d'un arbre antic. La seva escorça em va rascar la cara i vaig recordar quan, de petit, l'avi m'amanyagava i em rascava amb la seva barba. El cop va frenar una trajectòria que manava a l'abisme i a dins meu tot es va moure i estremir. Vaig tenir por a marejar-me, a sentir-me descol·locat, però per sort només vaig notar un malestar molt lleu que va durar un dia. El mal de cap, en canvi, no ha marxat. Ja existia abans, molts dies abans. Massa hores d'estudi, em dic. Estic content. Avui soc millor que fa un any.

És temps d'incertesa, de canvi. D'ençà que vaig néixer visc temps d'incertesa, de canvi. Hi ha èpoques més calmades que d'altres. Els canvis se succeeixen amb un control més limitat del que el cos demana. I m'agrada. Va arribar l'estiu i dormint en una furgoneta amb la bicicleta com a companya vaig posar a prova les meves capacitats físiques descobrint muntanyes i pobles de la nostra terra. A mi no em feien por les pujades ni les baixades, em feia por dormir al mig del no-res, en una experiència desconeguda i solitària. Però em va agradar. Quan va acabar l'estiu, sense saber com, em vaig trobar lligat amb una corda que m'havia filat sense adonar-me. Van passar els mesos i la meva vida va entrar en un segon pla, aclaparada pels esdeveniments. Entremig, una lesió al genoll i l'oportunitat de triomfar segons la resta. Descontrol. L'accepto i m'ajuda a situar-me, a descobrir què vull i què necessito.

En definitiva, un any estrany.

I ara, una cosa completament diferent:

Avui he vist un cabirol al marge de la carretera. Era tan prim que no es movia, era tan prim que les seves costelles i la columna era l'únic que quedava del seu tors. No hi havia mosques al seu voltant. Quants dies fa que un cotxe el va envestir? No sé com funciona el tema de la mort ni quant de temps es necessita perquè desapareguin els òrgans i la part més tova de la carn animal. Podria aventurar-me a dir que no és un dia. Dos? No voldria ser agosarat. Em puc imaginar el cotxe abonyegat d'un andorrà en un garatge esperant la seva reparació. No seré agosarat si dic que baixava a més de cent cinquanta quilòmetres per hora per una carretera perduda de l'interior de Catalunya. En una recta, més enllà, hi ha un radar, però a la part perillosa i mortal, entre baixades i corbes, un cabirol va creuar per abraçar la mort sense adonar-se'n.

I ara, una altra cosa completament diferent:

Divendres vaig anar a una reunió distesa i després d'unes conferències, en petits grups, es va fer una activitat per enfortir la coneixença i els lligams entre els assistents. Va anar molt bé. Dies abans els seus ulls blancs que enceguen no paraven de clavar-se sobre meu. El seu somriure murri apareixia sempre un instant després de creuar-me amb la seva mirada i, si no fos com soc, és segur que li hauria demanat explicacions tot prenent una copa amb ella en una terrassa. L'activitat va permetre afirmar les meves sospites. Entre altres qüestions potser igual de greus va admetre que no li agradava llegir. Fuig, gata maula! Vaig etzibar-li. Si el mau ets tu, ets pitjor que una guineu, em va replicar visiblement alterada. Com goses dir-me guineu, que no ho veus? Jo soc un peix! I així fou com els seus ulls encegadors van arrencar-se del meu cos, no sense fer mal, per buscar una nova presa.

Més u

Repàs de l'any:

La importància de l'any es troba a la segona meitat, la resta gairebé no la recordo. Amb una sola excepció: Vaig decidir fer uns canvis menors amb la visió de la vida. Aquests canvis, que me'ls guardo per a mi perquè l'entrada de cop i volta es faria molt llarga, han fet del meu dia-a-dia més simple. Potser algun dia, quan tingui un discurs clar i definit, en faré algun text.

- He recuperat el gust per la lectura que havia perdut. Espero no perdre'l.
- M'he sentit tan lliure com mai m'havia sentit. És molt fort que m'hagin hagut d'obligar a quedar-me tancat a casa per sentir-me així.
- He abandonat un dels esports que més m'agraden. La natació. Però com que no és culpa meva, així que les circumstàncies siguin propícies, hi tornaré.

Més u

M'agrada veure com any rere any la meva vida millora encara que hi ha hagut anys que han sigut nefastos i d'altres de molt bons, però la progressió és positiva, potser per un optimisme mal entès o potser perquè sinzillament és així. En el futur tot seguirà igual, anys nefastos i anys molt bons o una combinació de tot perquè pretendre que un any sigui bo amb tot és ser ingenu. Tot i això aquest any el consideraria molt bo en la majoria de les qüestions que considero importants.

Primer de tot me n'he adonat que no en tinc ni idea de la meva professió. He estudiat molt, molt més que altres anys, descobrint un món que no era conscient que existís. M'he sentit neci per veure com d'allunyat estava d'un coneixement que, fins ara, era invisible per a mi. Això vol dir, doncs, que em falta molt encara per ser un bon professional dins del meu ram, però prometo que seguiré aprenent fins que deixi la feina, o almenys vull creure que ho faré.

A nivell personal he descobert trets de mi que m'han fet reflexionar més del que esperava. Vaig fer un esforç per saber qui era i el retorn ha sigut bastant espectacular. Potser amb un positivisme exagerat però així, d'aquesta manera, m'he sentit més confiat en com afrontar el dia a dia. No en faré un informe aquí, no fa falta ni li interessa a ningú.

A nivell esportiu d'aficionat ha sigut l'any on he aconseguit els meus millors resultats en piscina i bicicleta. No així en hípica que, com cada any, no he practicat. A la piscina hi ha ajudat la millora substancial de la tècnica, una tècnica mediocre però no tant com en anys anteriors. Sobre la bicicleta, gràcies a la millora de la piscina, he estat més en forma per fer sortides més exigents i gràcies a aquesta exigència he estat més en forma per fer sortides encara més exigents. Un cercle virtuós en tota regla. Crec que encara tinc marge de millora sempre i quan no me'n cansi.

Hi ha més punts tant o més importants que els tres que he posat. Passo d'anomenar-los tots.

Bé, abans no ho esborri tot i deixi una nota resumida ho publicaré.

Ui, em deixava la part dolenta:

Més u, zero zero tres tres

Suposo que serà llarg. No espero que ningú s'ho llegeixi, ho faig per a mi. Per a mi i amb la vaga esperança que amb el temps agafi sentit.

Seguint amb el preàmbul, aquest any vaig tard, dotze dies tard. El dia setze del mes passat vaig sortir corrents de la feina, vaig posar-me la indumentària de ciclista i vaig anar a fer una volta curta cap a un petit turó, muntanya, prop d'on visc. Estrenava canvis a la bicicleta i estava entusiasmat, vaig passar per pistes i corriols abans de fer front a una pujada curta però intensa que em feia cert respecte. Em sentia força cansat de tot el dia a la feina, no tenia el cap fresc que tinc quan surto els matins i notava que bicicleta i jo no anàvem junts. Però la pujada va ser fàcil, més suau del que esperava. Vaig oblidar de seguida totes les pors i vaig córrer pels camins de la carena que duen fins a una església i un castell que només té quatre parets. Des de dalt de la muntanya hi ha una molt bona vista de tota la ciutat i els pobles del seu voltant i deixant perdre la vista fins a l'horitzó vaig seure i vaig relaxar-me uns minuts abans de tornar a pujar a la bicicleta.

Anava llançat, havia agafat un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'altra banda de la carena i tenia previst anar a pujar algunes rampes dures per corroborar que la modificació de la bicicleta havia sigut un gran encert. Era d'hora i potser després encara tindria temps per buscar algun corriol abans de tornar a casa. Estava al final de la baixada i vaig veure el trencall cap a les rampes. Sempre me'l salto i he de parar i recular cada vegada però aquest cop l'agafaria directament. Anava força ràpid però encara tenia metres per frenar i girar cap a l'esquerra. Pensava en el trencall quan de cop i volta, sense saber com, vaig veure el manillar girat noranta graus. La caiguda era imminent i forta. Vaig volar enganxat a la bicicleta i vaig parar el cop amb l'omòplat. El dolor va ser molt intens i no sé quanta estona vaig estar-me tirat a terra. Vaig veure sortir un noi amb bicicleta del trencall. Crec que em va trobar cridant. Jo em volia aixecar però no era capaç de mantenir-me dret. Me'l vaig trobar al davant i em deia que estigués tranquil, que no provés d'aixecar-me. Recordo que li vaig preguntar com es deia però no recordo el seu nom. Va treure unes galetes que em van revifar i vaig demanar-li que m'ajudés a pujar a la bicicleta. Ja no volia fer ni rampes ni corriols. Pensava en tornar i oblidar la caiguda. Suposo que es devia preocupar i em va guiar un bon tros direcció a la ciutat. Segurament no hauria pogut arribar enlloc sense ell. Estava marejat i el seguia d'esma. Al final, no sabria dir quan, li vaig dir adéu, ell va seguir per un camí i jo, amb punxades constants a l'espatlla, vaig aconseguir arribar a un poble on, esgotat, vaig trucar per demanar que em vinguessin a recollir.

L'espera llarga d'urgències no va existir però tot i això vaig estar unes tres o quatre hores allà dins. Un accident de moto tenia la unitat de traumatologia ocupada al quiròfan i em van deixar en una sala mig despullat força estona. Vaig poder sentir amb molta calma l'efecte que fa un simple antiinflamatori que de mica en mica va anar alleugerint el mal. El diagnòstic final va ser un omòplat, l'esquerra, trencat, i el remei una immobilització de tres setmanes que m'ha portat a tenir uns dies fàcils i tranquils amb totes les comoditats que em podia imaginar. He viscut com un rei preocupat només per curar-me, i d'això el cos tot sol ja ho ha fet. M'he dedicat a llegir.


Més u

Acabo d'esborrar tot el que havia escrit. Parlava de la feina, de l'esport, de viatges... Ja estic pensant en del proper. Podria parlar de com visc, de com dono l'esquena a molta vida social i de com així mai tornaré a tenir parella o jo què sé. La veritat és que he perdut molta pràctica en les habilitats socials. Avorreixo les converses que no van enlloc, les converses sense substància que adormen la ment. De política no puc dir res, la resta en sap molt més que jo. Sí, ha sigut un any dels bèsties en aquest tema i la meva posició és la natural per la meva condició. Parlaria de literatura però el meu entorn o bé no llegeix o bé s'ho amaga. Parlaria de música però no tinc una opinió coherent. Parlaria de física i astronomia des de la meva ignorància però no sé amb qui. Parlaria de trencaclosques i de bicicletes, bé, de bicicletes i esport ja ho faig com també parlo a la feina del meu "hobbie" principal, més que res que coincideixen, sense caure però en l'addicció al treball. O també podria callar. I és en aquest punt on em sento tan còmode. M'agrada el silenci. El necessito per viure. Sóc feliç així i m'ha costat anys en veure-ho. De vegades, quan parlo massa, em sento estrany. Tot plegat es podria tractar de manera eficaç.

Fins aquí, no tinc més temps. Vaig a un concert. No, això és vida social!

Més u

He estat molts dies pensant què he de dir en una entrada com aquesta però ara que m'hi poso ja no recordo res del que havia imaginat. Però bé, escriuré alguna cosa.

Aquest any ha sigut dels bons:

Tema feina, massa bé. Dic massa perquè hi ha hagut dies que he tingut por de veure com qualsevol repte que tenia amb un no res ja havia trobat la solució. A mi em fa por perquè ara mateix no tinc ganes de cansar-me de la feina que faig, i, sense reptes durs, puc perdre la il·lusió. És com quan vaig en bicicleta, m'encanten les pujades dures, les que no acaben mai, on les forces van al límit i arribar a dalt sembla una tasca impossible. Tancant el tema de feina, em sento, ho reconec, una mica vanitós i sobretot molt afortunat.

Tema bloc de notes, aquest any m'he passat pel forro la premissa que tinc de no escriure sobre la meva vida. Ara bé, després de llegir per sobre el que havia escrit, tampoc és tant greu, ja que la meva imaginació ha fet d'anècdotes sense pena ni glòria històries amb algun rerefons o finals més espectaculars. Realitat i ficció, una combinació perfecte. Curiosament s'ha repetit amb força un tema que, ara que he fet un repàs de l'any, em sorprèn. No sabia que el meu cap m'hi fes pensar tant sovint. Tres o quatre vegades en un any em sembla excessiu.

Tema esport, de tant que n'he fet he hagut de fer una dieta per no aprimar-me més. No cal preocupar-se, estic bé. No només estic bé sinó que m'ha servit per poder anar a més i exprimir una mica més el meu cos. No crec que sigui el més sa portar-se un mateix al límit, però hi ha dies que no me n'he pogut estar.

Tema personal, no entraré en detalls perquè no cal. Aquesta última setmana  he fet vacances (de tot) i m'ha deixat com nou i m'ha resumit gairebé tot l'any. Entremig d'un conversa parlant de temes força banals amb una persona que havia conegut hores abans em diu: la gent té por d'escoltar-se i de fer-se preguntes, i em va fer mirar un grup que estaven davant de l'alberg. Tots es miraven el mòbil absents de la resta. Em va preguntar si jo m'escoltava, si jo parlava amb mi mateix. La conversa aleshores es va tornar profunda i transcendental, un tipus de conversa que he intentat evitar moltes vegades per les filosofies barates s'escolen en aquest joc. Aquesta vegada no va anar així, i el moment va ser bonic i vull creure que vaig aprendre molt. Jo bàsicament escoltava. No sé perquè ho escrit això. El que volia dir és que aquest any he pres algunes decisions que a més d'un li podrien semblar estranyes, però a mi em fan ser feliç, i, al cap i a la fi, això és el que importa.

Vaja, que llarg...

Més u

Aquest any el definiria com a any de contrastos. Per una banda molt bé, però per l'altre un desastre. Qui em conegui una mica es podria imaginar a què em refereixo quan dic desastre, però segur que s'equivocaria ja que la realitat es molt més complexa del què he volgut fer veure. Diga'm recelós i complicat.

Ara farà un any, tot just al començar, vaig tenir una de les decepcions més grans dels últims anys. Tan gran que em va costar molt acceptar-la. fins al setembre, perquè  durant l'estiu no em vaig sentir capaç d'enfrontar-mi. He de dir que, mirant amb perspectiva, la decepció me la podria haver imaginat des de mesos enrere i segurament l'hauria evitat. Però ara és fàcil dir-ho.  A la tardor vaig poder superar la decepció, que ho vaig aconseguir acceptant la situació i posant-me objectius nous amb les seves respectives fites, i alguns completament allunyats de la causa, però així va anar.

Després van venir dies molt intensos de feina, sovint autoimposada, que em van donar reconeixement i una confiança en mi mateix molt gran, però alhora em van provocar una mica d'estrès que aquest cop es van manifestar en dies d'insomni en un principi. Gràcies aquestes nits llargues, he pogut determinar com baixa la meva productivitat a la feina l'endemà. Entre un 60 i un 70%. És moltíssim. Tot anava més o menys bé però a començaments d'any normal vaig tenir uns dies que no vaig poder complir prou amb la feina, que no passava res, però em va crear molta ansietat i erròniament ho vaig amagar. Després d'això vaig caure en uns dies de malestar que intentant que no es notés la cosa va anar a pitjor fins que  un cap de setmana amb una pressió de feina que em vaig fer jo mateix i personal molt gran vaig quedar completament aïllat del món malgrat que la situació i els elements que em van envoltar haurien hagut de fer tot el contrari. Lògicament no vaig explicar res (fins avui) i va tenir unes conseqüències poc agradables però inevitablement necessàries.

Després d'això vaig estar dos mesos que em sentia molt sol, i no perquè no tingués gent al voltant, sinó que devia ser una reacció a tot plegat. Un fet curiós d'aquests dies va ser que, després d'una nit d'insomni i una mica d'ansietat em tocava revisió mèdica i a l'hora de fer l'electrocardiograma la doctora em va dir que tenia arítmia. Em vaig posar a riure i li vaig explicar com havia anat la nit. I em va dir que anés en compte. Durant aquests mesos vaig canviar de cop. Prou de cursos durant un temps, seguir amb els objectius àmpliament superats de la decepció, millorar la tècnica a la de piscina, sumar a la piscina nous esports, alliberar-me de responsabilitats innecessàries, tornar a riure i dir estupideses fins que em demanin que calli per pesat (com ho trobava a faltar) i intentar tornar al nivell de rendiment a la feina que havia tingut a la tardor.

Ara ja han passat molts dies i surto amb bici el màxim que puc i estic descobrint que els voltants d'on visc també mereixen ser respectats. M'he posat una mica més fort que abans, m'he aprimat més i em vaig comprar un rellotge molt simple que em calcula el meu exercici diari. Es veu tan minimalista que ningú es creu que ho faci. M'encanta. I a la feina mica en mica vaig tornant a la normalitat encara que he fet molts dies de vacances. Ah, i he tornat a escriure molt publicant alguna cosa lletja, trista i incòmode perquè són molt divertits els personatges foscos. Però també alguna cosa més agradable, espero.

Respecte a un objectiu que em vaig posar l'any passat, l'he complert i aquest any el seguiré complint. Me'n sento orgullós.

Ostres que llarg m'ha quedat. Paro aquí. Espero que no ho llegeixi gaire gent. Per sort les visites d'aquest bloc són molt escasses. Intento cada any fer un repàs públic sense esperar res a canvi. Total, no em coneixes, oi?

(Nota: aquesta és l'única entrada de l'any on tot el què hi diu es refereix a l'autor. La resta no)

Més u

Aquest any més que res ha tocat estabilitzar i posar en ordre. Ha tingut algunes repercussion que francament no són molt bones però així ho he volgut i sabent que passaria no m'he tirat enrere, just el contrari.

I és que fent un repàs aquest any ha continuat amb la bona línia dels anteriors, no sabria dir si d'emocions millor, però en global, s'ha més que superat.

Puc afirmar doncs, amb la prespectiva que m'han donat aquests mesos, que la decisió va ser molt més que encertada. I em fa estar segur que vull arribar més lluny. I ho faré!

Tinc un dels reptes teòricament senzill que fa tan que el porto a sobre i encara m'hi acabaré sentint còmode i això no és bo. L'any que ve haurà estat superat. Ho prometo.

Més 1

Com que potser la meva prioritat de la setmana que ve no hi entra el bloc (recordo que jo no tinc un blog, sinó un bloc on apilo notes i textos variats), el repàs de l'any el puc definir amb una sola paraula. Valent.

Potser m'he equivocat, potser he marcat els objectius equivocats, o potser ho he encertat, o el que és més probable: potser hi ha una mica de cada.

Han tocat sacrificis. Segur que alguns són incompresos fins i tot per mi, que m'han fet dubtar de les decisions que he pres en certs moment. De vegades penso que potser tot el què he fet és per covardia, per por, però no, no ha estat pas així.

Ha passat de tot. Coses molt bones, coses que no tan, coses que mai ningú desitjaria però seguim i seguirem endavant amb determinació, força i voluntat.

I per suposat, he de fer moltes coses encara!.Una de molt important. Cuidar! Amb totes les possibilitats que puguin sorgir,


Adéu any "homònim", no m'has defraudat gens! I és que en el fons, malgrat tot, ha sigut dels millors. Gràcies.


Així doncs ho deixo aquí i que es publiqui el seu dia. I tu, com a lector d'aquesta entrada això t'és ben igual. No saps ni t'importa que ho he escrit el dia 22 de maig de 2014 (agafa un...) a les vuit del vespre.

Sumem-hi u

Què en puc valorar?

Un gran any, amb molta gent i molta de nova, noves vivències, viatges, concerts, música, menys llibres ho sento i no tornarà a passar, un cinturó un pèl ajustat perquè no dir-ho, molta aigua i algú molt fantàstic tan a prop....

Genial!

Està clar, hi ha moltes més coses ;)

N'ha fallat una d'important però, i aquesta vegada no fallarà!

Més u

S'acosten dies de canvi? És hora de nedar riu amunt lluny de la protecció d'un llac tranquil i acollidor? Deixarem passar l'estiu per una raó econòmica. Però després, potser no hi haurà marxa enrere!

Valoració de tot plegat:
No cal posar nota. Però ha sigut fantàstic, fenomenal. Amb cagades ben grans però divertides. Amb moltes coses per fer i amb algunes que ja ha passat l'oportunitat (o les oportunitats). Però quin és el problema? Cap ni un!
Mig món, molts concerts, molta aigua i fent el peix, molts dies inoblidables i sorprenents, moltes lletres llegides i escrites, molta feina, molta música, molt de tot. Molta vida.
Gent que va, gent que torna, gent que s'aparta, gent que s'ajunta, gent que calla, gent que parla, gent que no veus però que hi són, gent amable, gent esquerpa que no ho són però la paraula em fa gràcia, gent optimista, gent interessant, gent que beu begudes comercials enganyada per una publicitat constant, gentalla (i gentaquí), gentil·lesa (veure definió més avall. Hi ha hagut casos, però no m'hi he trobat en directe jo), etcètera etcètera.

En fi, genial!



Gentil·lès -esa
1 adj. i m. i f. Dit d'un grup de persones que després d'un accident en surten amb el seu propi peu i es posen a ajudar als ferits.
2 adj. i m. i f. Dit d'un grup de persones de la noblesa que surten sans i estalvis d'un accident. En aquest cas no ajuden als altres.