Més u

Va arribar la data, però el temps, pres i carceller, la va portar a l'oblit. Dies més tard m'assec en un moment de pausa. Vaig colpejar amb la galta el tronc fort i resistent d'un arbre antic. La seva escorça em va rascar la cara i vaig recordar quan, de petit, l'avi m'amanyagava i em rascava amb la seva barba. El cop va frenar una trajectòria que manava a l'abisme i a dins meu tot es va moure i estremir. Vaig tenir por a marejar-me, a sentir-me descol·locat, però per sort només vaig notar un malestar molt lleu que va durar un dia. El mal de cap, en canvi, no ha marxat. Ja existia abans, molts dies abans. Massa hores d'estudi, em dic. Estic content. Avui soc millor que fa un any.

És temps d'incertesa, de canvi. D'ençà que vaig néixer visc temps d'incertesa, de canvi. Hi ha èpoques més calmades que d'altres. Els canvis se succeeixen amb un control més limitat del que el cos demana. I m'agrada. Va arribar l'estiu i dormint en una furgoneta amb la bicicleta com a companya vaig posar a prova les meves capacitats físiques descobrint muntanyes i pobles de la nostra terra. A mi no em feien por les pujades ni les baixades, em feia por dormir al mig del no-res, en una experiència desconeguda i solitària. Però em va agradar. Quan va acabar l'estiu, sense saber com, em vaig trobar lligat amb una corda que m'havia filat sense adonar-me. Van passar els mesos i la meva vida va entrar en un segon pla, aclaparada pels esdeveniments. Entremig, una lesió al genoll i l'oportunitat de triomfar segons la resta. Descontrol. L'accepto i m'ajuda a situar-me, a descobrir què vull i què necessito.

En definitiva, un any estrany.

I ara, una cosa completament diferent:

Avui he vist un cabirol al marge de la carretera. Era tan prim que no es movia, era tan prim que les seves costelles i la columna era l'únic que quedava del seu tors. No hi havia mosques al seu voltant. Quants dies fa que un cotxe el va envestir? No sé com funciona el tema de la mort ni quant de temps es necessita perquè desapareguin els òrgans i la part més tova de la carn animal. Podria aventurar-me a dir que no és un dia. Dos? No voldria ser agosarat. Em puc imaginar el cotxe abonyegat d'un andorrà en un garatge esperant la seva reparació. No seré agosarat si dic que baixava a més de cent cinquanta quilòmetres per hora per una carretera perduda de l'interior de Catalunya. En una recta, més enllà, hi ha un radar, però a la part perillosa i mortal, entre baixades i corbes, un cabirol va creuar per abraçar la mort sense adonar-se'n.

I ara, una altra cosa completament diferent:

Divendres vaig anar a una reunió distesa i després d'unes conferències, en petits grups, es va fer una activitat per enfortir la coneixença i els lligams entre els assistents. Va anar molt bé. Dies abans els seus ulls blancs que enceguen no paraven de clavar-se sobre meu. El seu somriure murri apareixia sempre un instant després de creuar-me amb la seva mirada i, si no fos com soc, és segur que li hauria demanat explicacions tot prenent una copa amb ella en una terrassa. L'activitat va permetre afirmar les meves sospites. Entre altres qüestions potser igual de greus va admetre que no li agradava llegir. Fuig, gata maula! Vaig etzibar-li. Si el mau ets tu, ets pitjor que una guineu, em va replicar visiblement alterada. Com goses dir-me guineu, que no ho veus? Jo soc un peix! I així fou com els seus ulls encegadors van arrencar-se del meu cos, no sense fer mal, per buscar una nova presa.