Recomanació literària

Avui quan t'he dit que havia començat a llegir el llibre que em vas recomanar m'has mirat amb mala cara. 

Per què et poses a llegir ara literatura juvenil? No em pots dir que llegeixes un llibre que et vaig recomanar fa vint anys. De fet, no recordo haver-te dit que el llegissis. A més a més, com pots dir-me això si fa anys que no em dius res. Vas deixar de parlar-me, ho saps? D'un dia per l'altre vas oblidar-me, com si no existís. Per què no em vas respondre a tots els missatges i trucades? Et vaig fer alguna cosa? Em vas deixar desemparada, amb el dubte d'haver-te fallat, d'haver-te ferit. Em vas fer mal, molt mal, amb la teva desaparició vaig perdre la confiança que m'acompanyava per envoltar-me d'inseguretats i pors de fallar a les persones que tenia a la vora. I em va costar oblidar-te. Em va costar assimilar que no havia fet res mal fet, assimilar que vas ser tu que vas decidir esfumar-te per pur egoisme o per un menfotisme que ni puc ni vull entendre. Quants cops em vas repetir que era la persona que més t'importava d'aquest món? Era tot mentida, però jo aleshores m'ho creia i només tenia ulls i cos i la vida sencera per a tu. No m'importa si llegeixes o no, o si encara ets viu. Ho entens, oi? Pots tornar a desaparèixer. I aquesta vegada que sigui per sempre.

Jo pensava amb tu, a cada instant, i encara ara segueixo pensant amb tu. Aquell dia, al vespre, quan estava a casa, després de sopar, em vas enviar: "Guapo! Gràcies per passar la tarda amb mi, muaks!". Vaig tenir una sensació rara. Em va semblar estrany contestar-te de seguida, com si fent-ho, semblés desesperat o massa pendent de tu i això pogués fer-te enrere de voler seguir amb mi. I vaig deixar passar els minuts. I vaig anar a dormir pensant en contestar-te l'endemà. Al matí, no sé per què, no ho vaig fer. I després, al migdia, em feia cosa, em sabia greu no haver-te contestat i tenia por que t'enfadessis i no et vaig dir res i de mica en mica em va saber cada cop més greu i em va fer més vergonya contestar-te. I van començar a passar els dies i les setmanes i feia veure que no rebia els teus missatges ni les trucades. Ni tan sols mirava què em deies, tan ple de culpa i de vergonya com em sentia. Tenia la idea que si deixava passar el temps, tot quedaria solucionat, com si no passés res. El temps només va servir per aprendre a viure amb la culpa i la vergonya.

Fa uns dies vaig trobar-me el llibre en una fira d'antiguitats. Un llibre de vint anys només en una fira d'aquestes. El vaig comprar per un euro i vaig començar a llegir-lo allà mateix. No és una gran obra, ho sé, però m'ha fet recordar tot el temps que vam estar junts i m'he armat de valor per dir-t'ho, amb una vaga esperança, o jo què sé, de recuperar-te.

I, II i III

I - Humor

A

Recordo quan em deien "No sé si parles seriosament o fas broma". Era com un mantra que havia d'escoltar diverses vegades al dia. Ara, en canvi, abans de dir alguna cosa que no sigui seriosa, he de col·locar sobre meu un cartell ben gros on diu: "És conya, preneu-ho amb sentit de l'humor". Alguna cosa de mi va quedar tan esbocinada que del meu jo antic a l'actual, poca cosa en queda.

B

Tinc sort que encara pugui moure'm en entorns on es pot fer broma de tot, perquè sabem diferenciar la broma de la realitat, perquè sabem riure quan toca riure. En altres entorns he de vigilar cada paraula, el puritanisme hi ha fet arrels i això que no es practica cap religió. Conec cristians, dels més convençuts i radicals, que són capaços d'entendre millor l'humor.

II - Turisme de desgràcies

Veure com s'acosten a visitar la destrucció, sigui la que sigui, i anunciar la tristesa que els ha aclaparat, em fa vomitar. No és cosa d'ara, des de sempre. Què estàs fent, explicar la destrucció o t'estàs promocionant com a persona amb unes sensibilitats millors a la resta? Aquest turisme de superioritat moral fa fàstic. Si vols passejar-te en un lloc de destrucció, ves-hi per reconstruir-lo i no ho expliquis, anima a altra gent a fer com tu, a reconstruir i prou.

III - Por a ser observat

Ja fa mesos que visc a la nova peixera i encara tinc la por de ser observat. Estic a un tercer pis i al meu davant hi ha una nau mig abandonada, tot i això, després de tant de temps vivint amb una intimitat del tot discutible, em costa sentir-me lliure.

Alfa i Omega

Tothom té històries, totes tendres i d'una càrrega sentimental i emocional tan gran que no es pot expressar amb paraules. Bé, sí que es pot, però em fa mandra escriure-ho (o la meva mediocritat no m'ho permet?). Jo també en tinc i en algun moment he pensat que seria bonic deixar-les escrites en aquest bloc de notes. Avui no ho faré; ja l'hi he dedicat moltes entrades. Potser demà.

Veiem el final amb tristesa, com un trencament que ens evoca records i nostàlgia. Hi ha finals que són anunciats i et pots intentar preparar. N'hi ha d'altres que són sobtats. Aquests arrenquen sense que ho vulguis una part de tu mateix. Són durs i costen d'assimilar. Notes el buit de cop i volta i la seva no-presència t'embolcalla. Al principi constantment i, amb el temps, si hi ha sort, de tant en tant. Fins i tot, no sempre, arriba un dia que aquest embolcall és un tel fi de seda gairebé transparent.

 

De les cendres d'un arbre que ha vist passar generacions en sortirà un brot tendre. El veurem créixer i ell ens veurà marxar. Els fills veuran també com creix i ell els veurà marxar. I passarà també amb els fills dels fills. I durant generacions el brot que ja serà un nou arbre majestuós regnarà aquesta terra ara òrfena i desolada.

Nota: No m'ho crec, el meu optimisme em diu que en pocs anys serà un bonic desert. De plantes, animals i, si tot va bé, de persones. I, si va millor encara, d’aquí a molts anys, ja hi haurà nous arbres, lliures de l'esclavatge humà.

Paraules profundes

Després de passar uns dies de vacances amb certa angoixa per no haver escrit tot allò que volia escriure, però les vacances serveixen per no fer res, tan sols per jeure al sofà i amarar-se d'avorriment per recuperar la creativitat, vinc a explicar una situació d'allò més sorprenent. Abans, però, vull dir que un dia, el primer dia de vacances, mentre jeia al sofà, em vaig trobar buscant per internet els colls més durs de Catalunya per coronar amb la bicicleta. Ara el meu cos cansat de tant pedalar em demana per favor que vol fer vacances. On és la creativitat? No hi ha hagut temps per recuperar-la. Així doncs aquest bloc de notes seguirà com sempre. I per aquesta raó, la falta de creativitat, us explicaré aquesta situació tan sorprenent que em va passar mentre dormia.

Em vaig posar a somiar, no d'una manera conscient, ja que en aquell moment, com ja sabeu, dormia. Era, doncs, un somni real. Crec que estic posant moltes comes al text. El somni no tenia res d'especial. Em trobava d'excursió per algun indret del Pirineu i baixava per una vall força ampla. Al meu davant s'hi veien muntanyes altes i escarpades envoltades de núvols ben negres que anunciaven una tempesta. He de suposar que ja havia passat el migdia i tornava de fer algun cim. De cop i volta vaig tenir un Déjà-vu. A cada passa ja sabia el que passaria després. Un Déjà-vu dins un somni. Podeu pensar que és ben absurd i no us enganyaré que jo també ho vaig pensar. Aprofitant aquesta asincronia entre la percepció i la consciència vaig avançar-me als esdeveniments per veure com acabaria la baixada. En un refugi. I m'hi vaig transportar directament i em vaig estalviar un cansament del tot innecessari.

 

I per acabar vull demanar disculpes al gran poeta, Poeta del Mató, pel mal entès de l'última vegada. Crec que no vaig saber entendre la seva obra, performance, on utilitzava la veu de Pere Quart per expressar la precarietat dels artistes, que els tracten com vedells de camí a l'escorxador on prenen tota la seva substància per consumir en una producció en cadena. Us deixo la seva última obra on aglutina la saviesa i la intensitat de les frases que tant agraden a adolescents i no adolescents:

 

Paraules profundes

En caure a l'aigua,
la gravetat, sense pressa,
m'acompanya a l'abisme.
D'aquesta manera toco el fons,
a la depressió més pregona,
en una terra insondable.
I sense cap més opció
emprenc la tasca de cavar un pou
per arribar, si és possible,
més avall.

Poeta del Mató

PGRPPRC

Pla General de Reconstrucció i Posada a Punt de la República Catalana.

Punt 1: Clausura de totes les urbanitzacions escampades pel principat i demolició immediata per tornar a la natura el que és de la natura. No és una mesura que agradarà a cap dels residents d'aquests espais, ja que abans de la clausura se'ls confinarà a casa seva. Si volem un país millor, cal arrencar de soca arrel qualsevol llast que hi pugui haver.

Punt 2: Es farà una nova bandera, ja que això de l'estelada està molt suat. Aquesta nova bandera serà el dibuix d'un peix en honor a qui escriu aquestes paraules. Si algú no hi està a favor, se l'empadronarà a una urbanització el dia abans de la seva clausura, la que vulgui, que en aquest país, si una cosa tindrem, és la llibertat de decisió.

Punt 3: Es treballarà per fer efectiva la profecia de Francesc Pujols.

Punt 4: No fan falta més punts si la resta es compleixen, però qualsevol idea és benvinguda. Si és absurda, denigrant o pot anar en contra dels punts 1, 2 o 3, s'actuarà d'ofici empadronant a qui hagi manifestat la idea a una urbanització el dia abans de la seva demolició, la que decideixi, no ho oblidem.

Nota: Els blocs de més de deu pisos es consideraran urbanització.

Casualitats

Pensant sobre la vida en general, quina frase més profunda, com la profunditat d'un pantà en temps de sequera, imagino com seria un present on s'haguessin casat i ara tinguessin dos fills. Serien petites bombes de rellotgeria. Què en podria sortir d'un immadur mancat de simpatia i d'una gran estratega de les relacions personals? La sort va fer que els seus camins no es creuessin mai. I a mi, aquesta sort, em té encuriosit. Cada dia a la mateixa hora, ell tornava caminant de la feina a casa pel carrer Brugués avall i, cada dia a la mateixa hora, deu segons després que ell passés per davant de l'edifici número trenta-cinc, ella sortia de l'edifici carrer amunt per anar a córrer a la vora del riu durant una hora. Si algun dia, algú dels dos s'hagués endarrerit uns segons, s'haurien trobat creuant la mirada més temps de l'habitual i des d'aleshores s'haurien endarrerit expressament per creuar-se com si fos una trobada fortuïta fins que, un dia, ella hauria fet el pas de saludar. Un altre, hauria baixat carrer avall, un altre, ell hauria anat a córrer amb ella i així, de mica en mica les seves vides s'haurien anat entrellaçant fins al punt de crear-ne de nova. Una o dues bombes de rellotgeria cuinades al foc lent de la desconfiança per l’antipatia i les frases afilades.

Però no té sentit voler descobrir un present diferent i menys quan la casualitat no va permetre que cap dels dos conegués la seva existència. I encara menys quan ni ell ni ella han existit mai, ni el carrer, ni l'edifici, ni res, només una història sense pretensions creada per culpa d'una frase inicial que no té res a veure amb la resta del text.

Reflexió: Això de posar números als edificis dels carrers és molt pràctic, però deshumanitza aquestes grans estructures que fan un gran servei per encabir gent i resguardar-les de les inclemències del temps. Estic desolat. Humanitzem els edificis d'una vegada.

Reflexió 2: Mentre escrivia la merda de sobre ha anat creixent un sentiment d'enuig que he expulsat utilitzant un mètode poc habitual però efectiu. Oblidant el text. Ara, passades unes hores, l'he tornat a llegir. El sentiment ha tornat, he reflexionat i he sabut per què. Qualsevol lector a hores d’ara també ho deu saber. I si no ho sap, no passa res, jo he dit que ho sabia i no és veritat.

Reflexió 3: 

Reflexió 4:

Reflexió final:

Reflexió: :òixɘlʇɘЯ

Fer mitja

De vegades, quan el sol es pon, alguns animals salvatges es posen a fer mitja. És un fet molt estrany que podria causar commoció a qualsevol humà si ho veiés amb els seus propis ulls. Ell, fidel creient que és l'únic ésser viu capaç de tenir aquestes habilitats, es creuria que somia o que la seva ment li està jugant una mala passada. Si fos prou inconscient d'explicar-ho a algú, seria titllat de boig i podria caure ben fàcilment a l'ostracisme, paraula que ja he utilitzat aquesta setmana dues vegades i, per tant, l'he gastat per un bon temps. Algú em podria dir, però si ara ho estàs explicant tu, vols que et titllem de boig? Tinc diverses excuses, però una, i la més important, és que soc un peix i per tant no soc qualsevol humà. Per aquestes raons, els animals salvatges que es posen a fer mitja quan el sol es pon, amb un grau força alt d'assertivitat, procuren no ser vistos quan es troben en petits grups per fer aquesta labor. Els humans, creients d'una veritat esbiaixada per les limitacions dels seus sentits, viuen cecs davant la realitat que els envolta i així es creuen feliços. I que així segueixi, clamen alguns dels animals salvatges ben entrada la nit quan s'acomiaden del grup de fer mitja.

El paràgraf anterior em porta a explicar un descobriment que em sembla digne d'anunciar en aquest bloc de notes que de tot el que pugui parlar, el tema científic és el més acurat i rigorós. L'altre dia, mentre practicava natació de piscina coberta vaig descobrir que fa anys, molts anys, Abans que qualsevol humà poblés la terra? Sí, molt abans. Abans dels dinosaures? Sí, i tant! Oh, això són molts anys. Ja ho pots ben dir; puc continuar? Sí, és que tants anys m'ha sorprès. Per cert, estàs parlant amb tu mateix? Crec que no et respondré. Segueixo, una espècie intel·ligent va poblar la Terra. Quin descobriment oi? A mi encara ara em costa de creure, però és ben cert, ja que és un descobriment. Gairebé no hi ha informació, però es creu que van ocupar tots els racons del planeta, des de les muntanyes fins a les fosses més profundes del mar i molt probablement també a dalt de cel. Era una civilització que va arribar a uns nivells tecnològics el qual no podem imaginar. Els experts es fan diverses preguntes: com va poder desaparèixer sense deixar cap mena de rastre? Com podem conèixer la seva existència si realment no van deixar cap pista de la seva existència? No tinc resposta per la segona pregunta, però de la primera sí: Va ser una civilització tan intel·ligent que va arribar a la conclusió que la seva existència s'estava convertint en un fre per al desenvolupament de la Terra i van decidir, amb el seu sistema de presa de decisions que desconeixem, que s'esfumarien. Així doncs, van desmantellar totes les seves ciutats, les de la terra, del mar i de dalt del cel. Eren tan intel·ligents que el seu sistema de reciclatge no deixava cap residu que els pogués delatar. Quan ho van tenir tot desmantellat menys una planta de reciclatge i amb una població reduïda a uns pocs éssers, aquests van entrar d'un en un sense cerimònies ni estupideses a la planta fins que va quedar l'últim. No us podeu imaginar la seva pressió de no fallar en el pas final del desmantellament, però era un ésser seriós, metòdic i en tota la seva trajectòria professional, mai havia fet cap errada, raó que fos l'encarregat de ser el darrer dels seus. Va utilitzar la planta de reciclatge per reciclar-la a ella mateixa fins que aquesta va desaparèixer. Només quedava ell com a record d'una civilització pràcticament extingida. Sense perdre temps va caminar fins dalt d'un volcà actiu i es va llençar al cràter quedant reduït a cendres en pocs segons.

Animals salvatges que fan mitja i civilitzacions que s'autoaniquilen sense deixar rastre. De vegades dubto de l'absurditat de l'existència a escala global.

Observacions

Sempre m'ha agradat observar el comportament de les persones com també les seves reaccions davant qualsevol situació. Sempre m'ha agradat comparar les paraules amb els seus gestos i mirades. Es veu que hi ha estudis que en donen moltes explicacions, però jo mai n'he llegit cap per poder seguir amb una vida innocent que, sumat amb la minsa comprensió del món que m'envolta, és probable que la meva realitat difereixi bastant de la resta, però com que no ho puc saber de cert, seguiré amb el tema principal d'aquest text. 

Observo les persones que no puc entendre i com menys les entenc, més les miro i més m'interessen. Les examino amb curiositat des de la distància, intentant no molestar, malgrat que no sempre ho aconsegueixo. És correcte? No.

Sense voler vaig descobrir una reacció que em va deixar astorat. Era una reacció que anava en contra de totes les paraules que pregonava, que trencava amb uns valors que m'havien acabat abocant a un cert ostracisme que jo vaig acceptar, fa anys, amb total naturalitat i amb l'optimisme de l'ingenu. Així, amb un sentiment de culpa per haver descobert una intimitat que no volia ser revelada, vaig saber que m'equivocava i que, de tant observar, havia sobrepassat els límits de la llibertat.

Ruta amb bicicleta

El cel blau no amenaçava res. Potser feia pensar, com a molt, que la calor seria intensa cap al migdia i per sort encara faltaven hores. Crec que hi havia algun núvol prim a la distància, però podrien ser fàcilment fruit de la meva imaginació, d'un record alterat. Mentre baixava per camins envoltats de boscos una pluja fina va començar a colpejar-me la cara. Era una pluja seca, una pluja que no es notava freda, sinó tot el contrari. Petites gotes com agulles molt fines es clavaven als meus braços. Jo baixava concentrat per no perdre la traçada. L'aire es veia espès i emboirat, però en un primer moment no en vaig fer cas. Aquesta pluja fina va anar augmentant i quan vaig mirar-me els braços, vaig adonar-me que s'havien tornat d'un color gris fosc. Les gotes eren petites mosques que s'havien quedat enganxades per culpa de la meva suor. Instintivament vaig fregar-me el braç esquerre per netejar-lo i el resultat va ser pitjor del que em podia esperar. Les mosques en lloc de caure es van esclafar i em van deixar el braç marró i enganxifós. Vaig intentar seguir avall, a veure si m'escapava de l'eixam de mosques, però a mesura que anava baixant, l'aire s'anava espessint cada vegada més. Estava tan ple de moques que costava respirar. Vaig baixar de la bicicleta i vaig seguir a peu, tapant-me com podia la cara. Notava com es posaven per tot arreu, entre els cabells, cap a les orelles, dins de la roba, cap al nas i cap als ulls, que vaig acabar tancant per caminar a les palpentes. Em vaig treure la samarreta i vaig lligar-me-la a la cara perquè fes de filtre per respirar. A cada passa l'ambient era més dens, la quantitat de mosques era tan gran que notava com amb el moviment dels braços podia tallar l'aire que tenia al davant. Poc després vaig deixar la bicicleta i vaig continuar de quatre grapes, amb els ulls tancats, tapat amb la samarreta. No sé cap on vaig anar ni quanta estona vaig arrossegar-me per terra gairebé ofegat i de sobte vaig notar que al meu davant no podia palpar ni terra, ni arrels ni pedres. Vaig intentar obrir els ulls, però no vaig poder veure res, les mosques van quedar enganxades pel meu llagrimal i no vaig tenir manera de tornar a tancar les parpelles. Vaig cridar de mal, amb un crit esmorteït per la samarreta i sense pensar vaig avançar de genolls. Aleshores, quan vaig tornar a posar les mans cap a terra, vaig perdre l'equilibri, ja que no hi havia terra al meu davant, tan sols un penya-segat ocult per una plaga de petits insectes. Vaig pensar que no volia morir, que encara em quedava molt per fer. Vaig maleir les mosques i la meva mala sort. I a mesura que queia vaig adonar-me que, o bé el penya-segat era molt alt, cosa impossible per la geografia de la zona, o bé que la quantitat de mosques contenia considerablement la força de la gravetat. I no vaig poder aguantar-me el riure, un riure de felicitat. Tot seguit vaig començar a plorar i gràcies als meus plors les mosques es van desprendre dels meus ulls i uns segons més tard vaig aterrar amb una suavitat tan agradable que, potser per l'esgotament i l'angoixa que m'havia envaït, vaig adormir-me sobre un llit de mosques.

La calor em va despertar i al meu davant hi havia una esplanada i al final un petit riu. I arbres més enllà. Al meu darrere una paret s'alçava uns cinquanta metres. El cel era d'un blau intens i no es veia cap núvol. I no hi havia mosques, només les que m'havien fet de llit i les que s'havien quedat enganxades a la meva pell. Em vaig acostar al riu i vaig netejar-me i vaig saciar una set que fins que no vaig beure no sabia que tenia. No em va costar trobar la bicicleta, ja que em coneixia bé la zona i amb calma vaig tornar cap a casa. Durant la tornada vaig mirar diverses vegades a banda i banda si tornava a veure l'eixam, però no en quedava cap rastre. Vaig veure alguna papallona, ocells piulant entre els arbres i un abellot saltant amb poca traça d'una flor a una altra.

Mans

Què vols que expliqui? La veritat? No té sentit posar per escrit la misèria que s'acumula en una llacuna morta, però explicaré altres coses: sobre la vida, sobre el silenci i sobre la pèrdua.

Reconec que la sensació de seguir el propòsit amb una data final, encara que sigui indefinida, m'aterra. I després? Res? L'absència de qualsevol significat en el no-res em fa desprendre de tot allò que em lliga i arribarà un dia que ja no quedarà cap lligam i aleshores seré lliure, una llibertat que em portarà a la fi, al propòsit, desapareixent sense records, sense cap mena d'aportació a un sistema fallit, com una burla sense pretensions a totes les regles preestablertes. Però per tot això encara he de fer voltes i recórrer món i impregnar-me del seu coneixement, tal com un paràsit s'aprofita d'una bèstia, encara m'he de fer vell, entendre cada etapa per saciar una curiositat malaltissa, un propòsit que la paciència em permet posposar fins que el cos el faci inevitable.

I abocat a viure com un paràsit no faig res més que escoltar i quan parlo m'escolto per reconèixer una veu que desitjaria que callés. I callo per escoltar el soroll del vent en passar entremig dels arbres, de les onades trencant a les roques i de les seves veus que sempre tenen alguna cosa a dir. Em fa feliç que em permetin ser un espectador, malgrat el terror que sento que potser algun dia el vent s'aturi, o les onades deixin de trencar a les roques o les seves veus ja no tinguin res a dir, almenys per a mi.

Aquesta vida m'ha pres un sentit que enyoro i que al mateix temps evito amb totes les meves forces. Sense voler, mentre li acosto un got, les puntes dels nostres dits es toquen i sento una descàrrega elèctrica i em poso a tremolar, pres del pànic d'un contacte que ja no reconec. És llavors que recordo que el tacte ha deixat de formar part de mi, que és tan sols una memòria vaga d'una vida anterior, d'algú que portava el meu nom i que amb prou feines puc recordar, fallant la seva existència que, ingènua, s'agafa fort a unes mans que tard o d'hora el trairan, portant-lo sense remei a una vida amb un propòsit estrany i mancat d'ambició.

Tap

Mireu, no ho volia dir, però, tan sols per fer pena, tan sols per generar llàstima i compassió, ho deixo escrit aquí:

Tinc tantes històries a explicar que, en una competició del sense cap ni peus, han volgut sortir totes de cop i s'ha fet un tap i ara no hi ha manera de desfer aquest embolic.

 

 

Per salvar aquest moment tan incòmode, el gran poeta, Poeta del Mató, us deixarà un poema genuí inspirat en una visita fortuïta a un tancat de vaques:

Una vaca amb un vedellet en braços

Non non,
vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per la mort!
Seràs brau
o de pau?
Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.

Non non,
vine, son!

Pere Quart

S'ha de ser mesquí per intentar apropiar-se d'un poema de Pere Quart. Déu meu, Déu meu!

Nota: Mi diesi.

Ara sí, un poema de debò del poeta, Poeta del Mató.

Ding, dong,
Avui tinc son.

Prou!

Fora d'aquí!

Demanem disculpes a l'espectador davant d'aquest escàndol lamentable. Procurarem que no torni a passar i esperarem les disculpes del senyor Mató. Déu meu, com ens ha pogut fer això?

Històries

De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma a cada paraula que vaig escrivint fins que aquesta pren la iniciativa i es desenvolupa com ella vol, robant la meva imaginació. No necessita gaires paraules per apropiar-se la idea i tergiversar-la a la seva manera. Per exemple, el que volia escriure ara era una altra cosa però la història, i en aquest cas no és cap història, ha canviat el que jo volia dir. Hi torno. De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma i a cada paraula es defineixen nous detalls, com si fos un vídeo que comença amb baixa resolució i de mica en mica la va augmentant. Hi torno. De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma i les paraules s'entrellacen i muten per trobar-se còmodes. De vegades imagino una història i la començo a escriure, però aleshores paro d'escriure i deixo que la imaginació faci el seu curs, fora de qualsevol intervenció externa. Aquestes són les millors històries malgrat que després d'imaginar-les es perden per sempre. Són històries genuïnes, d'una puresa única.