dilluns, 28 de juny de 2021

Ruta amb bicicleta

El cel blau no amenaçava res. Potser feia pensar, com a molt, que la calor seria intensa cap al migdia i per sort encara faltaven hores. Crec que hi havia algun núvol prim a la distància, però podrien ser fàcilment fruit de la meva imaginació, d'un record alterat. Mentre baixava per camins envoltats de boscos una pluja fina va començar a colpejar-me la cara. Era una pluja seca, una pluja que no es notava freda, sinó tot el contrari. Petites gotes com agulles molt fines es clavaven als meus braços. Jo baixava concentrat per no perdre la traçada. L'aire es veia espès i emboirat, però en un primer moment no en vaig fer cas. Aquesta pluja fina va anar augmentant i quan vaig mirar-me els braços, vaig adonar-me que s'havien tornat d'un color gris fosc. Les gotes eren petites mosques que s'havien quedat enganxades per culpa de la meva suor. Instintivament vaig fregar-me el braç esquerre per netejar-lo i el resultat va ser pitjor del que em podia esperar. Les mosques en lloc de caure es van esclafar i em van deixar el braç marró i enganxifós. Vaig intentar seguir avall, a veure si m'escapava de l'eixam de mosques, però a mesura que anava baixant, l'aire s'anava espessint cada vegada més. Estava tan ple de moques que costava respirar. Vaig baixar de la bicicleta i vaig seguir a peu, tapant-me com podia la cara. Notava com es posaven per tot arreu, entre els cabells, cap a les orelles, dins de la roba, cap al nas i cap als ulls, que vaig acabar tancant per caminar a les palpentes. Em vaig treure la samarreta i vaig lligar-me-la a la cara perquè fes de filtre per respirar. A cada passa l'ambient era més dens, la quantitat de mosques era tan gran que notava com amb el moviment dels braços podia tallar l'aire que tenia al davant. Poc després vaig deixar la bicicleta i vaig continuar de quatre grapes, amb els ulls tancats, tapat amb la samarreta. No sé cap on vaig anar ni quanta estona vaig arrossegar-me per terra gairebé ofegat i de sobte vaig notar que al meu davant no podia palpar ni terra, ni arrels ni pedres. Vaig intentar obrir els ulls, però no vaig poder veure res, les mosques van quedar enganxades pel meu llagrimal i no vaig tenir manera de tornar a tancar les parpelles. Vaig cridar de mal, amb un crit esmorteït per la samarreta i sense pensar vaig avançar de genolls. Aleshores, quan vaig tornar a posar les mans cap a terra, vaig perdre l'equilibri, ja que no hi havia terra al meu davant, tan sols un penya-segat ocult per una plaga de petits insectes. Vaig pensar que no volia morir, que encara em quedava molt per fer. Vaig maleir les mosques i la meva mala sort. I a mesura que queia vaig adonar-me que, o bé el penya-segat era molt alt, cosa impossible per la geografia de la zona, o bé que la quantitat de mosques contenia considerablement la força de la gravetat. I no vaig poder aguantar-me el riure, un riure de felicitat. Tot seguit vaig començar a plorar i gràcies als meus plors les mosques es van desprendre dels meus ulls i uns segons més tard vaig aterrar amb una suavitat tan agradable que, potser per l'esgotament i l'angoixa que m'havia envaït, vaig adormir-me sobre un llit de mosques.

La calor em va despertar i al meu davant hi havia una esplanada i al final un petit riu. I arbres més enllà. Al meu darrere una paret s'alçava uns cinquanta metres. El cel era d'un blau intens i no es veia cap núvol. I no hi havia mosques, només les que m'havien fet de llit i les que s'havien quedat enganxades a la meva pell. Em vaig acostar al riu i vaig netejar-me i vaig saciar una set que fins que no vaig beure no sabia que tenia. No em va costar trobar la bicicleta, ja que em coneixia bé la zona i amb calma vaig tornar cap a casa. Durant la tornada vaig mirar diverses vegades a banda i banda si tornava a veure l'eixam, però no en quedava cap rastre. Vaig veure alguna papallona, ocells piulant entre els arbres i un abellot saltant amb poca traça d'una flor a una altra.

3 comentaris:

NoName ha dit...

Els nuvols eren fruit de la meva imaginació, és obvi! O fruites! O verdures! O llegums!!
La pluja seca tenia aigua? La boira era humida? Vols dir que no eres gris des d'abans de pujar a la bici? Que ets un peix daurat o amb colors?
Les mosques les tenim pel coronavirus, saps? No les van vacunar i ara són moltes, moltes... A penes obres la finestra i se t'omple l'espai amb insectes volant! Tu com a peix estaràs content que tens el menjar servit, però pobres nosaltres allò que hem d'aguantar... Vas baixar de la bicicleta i vas seguir a peu *de peix*, digues-ho com cal - tapant-te com la cara. Et vas treure la samarreta per emportar-te-les a casa i ficar-les al congelador per menjar més tard! I després de menjar com un porc i fer-te'n fart de tanta mosca, vas anar al riu per nedar... Mentre la gent esperava el degut ichty-comentari al bloc del Pons! Avui dia els peixos ja no són el que eren.

Peix ha dit...

La pluja era seca com els fruits tipus avellanes o ametlles o com els llegums abans de posar-los en remull, però no com la verdura, obvi. La boira en canvi, era fosca.

A veure, com pots pensar que soc gris? Jo soc un peix de color marró pàl·lid que brilla, que no ho veus?

Doncs té molt sentit, mai m'havia trobat amb un eixam així, fins i tot tinc alguna foto de com em van deixar. Recorda que em van posar cames, malgrat que pensis que és un mite. No vaig posar-me la màscara, la tenia a la butxaca central del mallot i no vaig pensar utilitzar-la. Tema alimentació de mosques, en vaig menjar moltes i vaig quedar força tip, per tant ja no va caldre portar-ne a casa.

Els peixos d'avui dia ja no fan cas a ningú, on anirem a parar?

NoName ha dit...

https://en.wikipedia.org/wiki/Spirulina_(dietary_supplement)