diumenge, 27 de juny de 2021

Mans

Què vols que expliqui? La veritat? No té sentit posar per escrit la misèria que s'acumula en una llacuna morta, però explicaré altres coses: sobre la vida, sobre el silenci i sobre la pèrdua.

Reconec que la sensació de seguir el propòsit amb una data final, encara que sigui indefinida, m'aterra. I després? Res? L'absència de qualsevol significat en el no-res em fa desprendre de tot allò que em lliga i arribarà un dia que ja no quedarà cap lligam i aleshores seré lliure, una llibertat que em portarà a la fi, al propòsit, desapareixent sense records, sense cap mena d'aportació a un sistema fallit, com una burla sense pretensions a totes les regles preestablertes. Però per tot això encara he de fer voltes i recórrer món i impregnar-me del seu coneixement, tal com un paràsit s'aprofita d'una bèstia, encara m'he de fer vell, entendre cada etapa per saciar una curiositat malaltissa, un propòsit que la paciència em permet posposar fins que el cos el faci inevitable.

I abocat a viure com un paràsit no faig res més que escoltar i quan parlo m'escolto per reconèixer una veu que desitjaria que callés. I callo per escoltar el soroll del vent en passar entremig dels arbres, de les onades trencant a les roques i de les seves veus que sempre tenen alguna cosa a dir. Em fa feliç que em permetin ser un espectador, malgrat el terror que sento que potser algun dia el vent s'aturi, o les onades deixin de trencar a les roques o les seves veus ja no tinguin res a dir, almenys per a mi.

Aquesta vida m'ha pres un sentit que enyoro i que al mateix temps evito amb totes les meves forces. Sense voler, mentre li acosto un got, les puntes dels nostres dits es toquen i sento una descàrrega elèctrica i em poso a tremolar, pres del pànic d'un contacte que ja no reconec. És llavors que recordo que el tacte ha deixat de formar part de mi, que és tan sols una memòria vaga d'una vida anterior, d'algú que portava el meu nom i que amb prou feines puc recordar, fallant la seva existència que, ingènua, s'agafa fort a unes mans que tard o d'hora el trairan, portant-lo sense remei a una vida amb un propòsit estrany i mancat d'ambició.

4 comentaris:

NoName ha dit...

Dits de peix amb tacte... Una imatge totalment surrealista, no sé com l'hauria vista algú com Dalí o tal.

Peix ha dit...

És un tema evolutiu que s'explica, en part, en aquesta entrada: https://bloc.elpeix.cat/2020/03/de-com-els-peixos-van-poblar-la-terra.html

Parla de les cames, però a la segona part, mai publicada, s'afegeixen braços articulats amb mans i dits.

NoName ha dit...

Em sembla que l'entrada evolutiva ja la vaig comentar i en vaig deixar prou clar que la tal aquesta història és només un mite i en realitat el Pons va crear el món en 6 dies i el 7é es va traslladar al wordpress. A un cert moment amb números rodons fins i tot ens tocarà treure El Nou Ponsament, i diria que el Peix hauria ser un dels varis editors dels evangelis! (que per cert, no sé com ho portes però jo de tu em posaria les piles per començar a preparar el text, no t'imagines que el treuràs aixì d'una nit a l'altra)

Peix ha dit...

A les sagrades escriptures del Nou Ponsament surt el varitable Peixies?