dimecres, 7 de juliol de 2021

Casualitats

Pensant sobre la vida en general, quina frase més profunda, com la profunditat d'un pantà en temps de sequera, imagino com seria un present on s'haguessin casat i ara tinguessin dos fills. Serien petites bombes de rellotgeria. Què en podria sortir d'un immadur mancat de simpatia i d'una gran estratega de les relacions personals? La sort va fer que els seus camins no es creuessin mai. I a mi, aquesta sort, em té encuriosit. Cada dia a la mateixa hora, ell tornava caminant de la feina a casa pel carrer Brugués avall i, cada dia a la mateixa hora, deu segons després que ell passés per davant de l'edifici número trenta-cinc, ella sortia de l'edifici carrer amunt per anar a córrer a la vora del riu durant una hora. Si algun dia, algú dels dos s'hagués endarrerit uns segons, s'haurien trobat creuant la mirada més temps de l'habitual i des d'aleshores s'haurien endarrerit expressament per creuar-se com si fos una trobada fortuïta fins que, un dia, ella hauria fet el pas de saludar. Un altre, hauria baixat carrer avall, un altre, ell hauria anat a córrer amb ella i així, de mica en mica les seves vides s'haurien anat entrellaçant fins al punt de crear-ne de nova. Una o dues bombes de rellotgeria cuinades al foc lent de la desconfiança per l’antipatia i les frases afilades.

Però no té sentit voler descobrir un present diferent i menys quan la casualitat no va permetre que cap dels dos conegués la seva existència. I encara menys quan ni ell ni ella han existit mai, ni el carrer, ni l'edifici, ni res, només una història sense pretensions creada per culpa d'una frase inicial que no té res a veure amb la resta del text.

Reflexió: Això de posar números als edificis dels carrers és molt pràctic, però deshumanitza aquestes grans estructures que fan un gran servei per encabir gent i resguardar-les de les inclemències del temps. Estic desolat. Humanitzem els edificis d'una vegada.

Reflexió 2: Mentre escrivia la merda de sobre ha anat creixent un sentiment d'enuig que he expulsat utilitzant un mètode poc habitual però efectiu. Oblidant el text. Ara, passades unes hores, l'he tornat a llegir. El sentiment ha tornat, he reflexionat i he sabut per què. Qualsevol lector a hores d’ara també ho deu saber. I si no ho sap, no passa res, jo he dit que ho sabia i no és veritat.

Reflexió 3: 

Reflexió 4:

Reflexió final:

Reflexió: :òixɘlʇɘЯ

2 comentaris:

NoName ha dit...

Un pantà en temps de sequera deu ser molt profund, n'arribarà al cor del planeta i tot...

Els fills fent de testimoni a la cremada dels rinxols de la mare crec que és bastant més que una bomba de rellotgeria, ves pel camí de la nuclear per apropar-te. Quan un gasta el millor temps del seu dia a la feina no acostuma quedar-li res de bo a l'acabar-la. Preguem perquè aquests 2 infeliços no es creuin mai i dediquin les seves vides personals a coses infinitament superiors a les creuades hormonals, com ara els hobbies o el començament d'un negoci particular. Prou merda hi ha al món com per voler afegir-ne més!

Reflexions:
El món està fet una merda.
Elon Musk té un trastorn obsessiu compulsiu que fa fàstic. Hom no anirà mai a Mart amb ell, deixem-lo que provi colonitzar tal planeta ell i els seus fills.
A 36 graus a la sombra el covid-19 desapareix i el canvi climàtic no deixa de ser una mentida.

artur ha dit...

Per uns breus instants han existit en la ment del que ha escrit i en las dels lectors que hem passat per aquí i només la casualitat, ha fet la resta...
Potser serà casualitat que existeixin de veritat i no ho sabem, com no ha saben tampoc ells dos d'ells mateixos i per casualitat, no es trobaran mai .
Deixem que la casualitat faci la seva i que sigui el que tingui que ser ! hehehe
Salut !