Parlem d'expectacions i expectatives. Per si el text queda massa llarg, el resum és que d'expectacions gairebé no en parlo i d'expectatives fa temps que no en tinc. Les vaig deixar córrer així que em van començar a sortir les primeres canes. Tenyeix-te, em deien, que encara ets jove. No ho faré, no amagaré qui soc ni com soc, però això forma part d'una altra història.
Les expectacions ara mateix, per a mi, són tan sols un recurs que utilitzo molt sovint a la meva feina. No explicaré què són ni com funcionen, ja que també forma part d'una altra història.
Anem a les expectatives que són més importants, tot i que aquestes pertanyen a les expectacions. Ara mateix, és una paraula que ha desaparegut del meu vocabulari. De vegades, quan em trobo immers en la meditació, el qual tampoc explicaré quina tècnica utilitzo, em venen paraules i conceptes a la ment sense que ho vulgui. Algunes paraules surten amb força i s'escapen per la boca. Aleshores miro al voltant si hi ha algú i m'ha sentit. No sé per què ho faig, quan medito acostumo a estar sol. Potser m'acompanya algun insecte o algun ocell que m'observa des de la vora. Em va sortir amb una potència inesperada: Expectativa! Quina paraula més estranya, vaig pensar. Un moment més tard vaig adonar-me que tenia un sentit, i que havia sigut força important en una vida passada. Vaig recordar que així que apareixia, poc després la decepció començava a formar una crosta al seu voltant. Em feia ràbia ni entenia el perquè d'aquesta crosta. Què havia fet per no veure acomplerta cap expectativa? No dec ser agradable, em deia una vegada i una altra. O potser faig aquella pudor dels que no són capaços de somriure. Potser soc difícil, deu ser això. Una vegada em van dir que era una persona inaccessible. Però aquest adjectiu va ser la conseqüència. Vaig adonar-me que podia utilitzar aquesta crosta per fer-ne un escut. Dels petits trossos que anava arrencant, també es perdia la paraula expectativa. L'escut tenia la seva funció però no em protegia del tot i la paraula expectativa anava apareixent i tornava a formar-se la crosta. Em vaig fer una armadura, però per les juntes l'expectativa sempre trobava la manera de colar-se. I vaig aixecar murs. Uns murs alts i impenetrables. No va ser una tasca fàcil, però de material no me'n faltava. I un dia, gairebé sense adonar-me'n, va finalitzar la construcció dels murs. I amb els murs acabats, la crosta havia desaparegut, i amb ella les expectatives.
I des de llavors, la vida dintre murs s'ha tornat senzilla, alegre i afable. Així doncs, deixaré que la paraula que va sortir de sobte de la meva boca, s'esvaeixi fins que, en una propera meditació, si vol sortir, que ho faci.
Nota que no té res a veure amb el text:
Tinc canes i baixo les escales com faria un nen, fent salts i molt de terrabastall. Aquesta tarda, quan he sortit al carrer, ho he fet amb certa empenta després d'una baixada d'escales més sorollosa que de costum. Una parella m'ha mirat amb cara d'espant. De cop s'han posat a riure. Ens pensàvem que hi havia una estampida, em diuen, i aleshores ha sortit un adult tot sol de l'edifici. M'he posat vermell i no he sabut què respondre.
