dissabte, 8 d’agost de 2020

Final sobtat

Aquesta entrada no estava prevista. Com tampoc la majoria. De vegades em venen al cap idees i les acabo escrivint, que no sempre, i algunes d'elles, per alguna raó que no sabria explicar, acaben publicades en aquest bloc de notes. Avui, però, no tinc cap idea. Se m'han acabat.
Em trobava menjant mores d'un esbarzer. Els esbarzers aquest any crescut molt i han envaït alguns camins. Però en aquest cas, l'esbarzer d'on he collit les mores s'ha quedat al marge de tal invasió. Concretament en un marge d'un camí apartat de tot i de tothom. Crec que és el primer esbarzer que ja té mores madures. El cas és que mentre menjava he notat que se m'havien acabat les idees. Què faries tu, ésser que està llegint aquestes paraules si de cop t'adonessis que ja no tens idees? No tinc la resposta, però sé què he fet jo. M'he deixat caure de genolls mentre premia els punys plens de mora que han deixat anar un suc negre entre els meus dits. He fet un crit al cel, un crit ple d'agonia i desesperació. He apropat les mans a la cara, que he fregat tot amarant de suc de mora. Però no era suficient. M'he alçat amb un posat neutre, com si res hagués passat i he collit un nou grapat de mores. M'he deixat caure desencaixant el rostre i cridant de dolor. Un dolor intern però buit, buit d'idees. M'he fregat el front, les parpelles, els pòmuls, el coll, les orelles, el clatell, els braços, les cames… Com que anava vestit, el pit i l'esquena, com també els peus i les cuixes, no me'ls he empastifat de mora. —Soc l'essència de l'esbarzer!— He cridat amb una fúria que mai havia tret que m'ha deixat del tot sorprès però he fet veure que ho tenia tot controlat —Idees, torneu a mi!—. El terra del camí tenia una sorra molt fina, d'un color clar, gairebé blanc. M'he estirat i he fet la croqueta fins a l'altre marge per arrebossar-me. M'he aturat al costat d'una alzina jove. L'he mirat. No he notat cap reacció per part seva, tot i això, he demanat perdó per l'escàndol i he reculat.
Una senyora d'una edat avançada, veïna de la zona que els dissabtes al matí fa una passejada pel camí de l'esbarzer, ha sentit els meus crits i s'ha acostat esparverada. M'ha preguntat tota preocupada si em trobava bé. En aquell moment estava fent un forat al mig del camí. —On són les idees?— He preguntat plorant a la senyora. Ella, s'ha senyat dues vegades. M'he alçat seriós. —Senyora, vostè creu que senyant-se, arreglarà el problema?—. —No ho sé, però m'ajuda—, ha respost. —Si és així, doncs, faci el que vostè vulgui—. M'he llançat als seus peus amb grans gemecs. —On són, on són? Les has robades tu? Mala bruixa!—. I he començat a rosegar-li els peus, primer el dret i uns minuts més tard, l'esquerra. Prou.

10 comentaris:

NoName ha dit...

Malbaratant menjar per deixar de sentir-se tonto, eh? Destrossant plantes per fingir que un encara no està tan malament? Patètic, tot això és patètic! I la pobre vella, què havia fet perquè l'assustis amb crits? Ay, mare de deu de les hòsties... Què es pot esperar d'un peix...

A la propera que se t'acabin les idees, agafa un pot de pintura negre i prova fer una paret més bella. Recomano "Titan Una Capa Pintura plástica mate No gotea ni salpica Negro", podriem dir que les divinitats ens la han enviat del país de les meravelles. Recorda que utilitzant eines de pintar va millor que estendre pintura amb la mà.

artur ha dit...

Aquests dies fa molta calor .... ja es veu ! :)
Si passes pel meu blog, he trobat una història que potser t'agrada ! ;)

NoName ha dit...

Et deixo això perquè et recuperis, plorar també va bé quan estàs buscant idees (分我一半的眼泪):

https://www.youtube.com/watch?v=ikipdC_jMEA

Peix ha dit...

NoName, la vella em va robar les idees, n'estic segur. Maleïda senyora!

Trobo d'un gust bastant qüestionable el tema de la pintura negra "Titan Una Capa Pintura plástica mate No gotea ni salpica Negro". Pel nom. No és massa llarg? Per què hi ha majúscules ara sí, ara no? Qui és el Negro? Per cert, l'amo del pis no em deixa pintar les parets amb colors foscos. El sistema més efectiu per pintar les parets és el del petard dins del pot de pintura (https://www.youtube.com/watch?v=T9MAmWnOznI).


Artur, crec que no ser nedar per les onades de calor. Tenies tota la raó. M'ha agradat molt!

Peix ha dit...

Referent al vídeo de tallar les llàgrimes. Em costa ubicar-lo dins d'un moment temporal. És ara? Jo diria que no vesteixen així actualment, però hi ha un moment que surt un telèfon mòbil. I un holograma.

L'ocell. On té el bec?

Al final surten les llàgrimes. De coloraines. Què es pren aquesta gent?

NoName ha dit...

Jujant la pintura per l'etiqueta del pot no n'arribaràs gaire lluny... Quina mena de preguntes estàs fent ara? El nom és tan llarg com els de Marketing de l'empresa de pintures els van voler posar, amb majúscules ø sense, evidentment. Que ara ets de Marketing i saps millor que ells?! Acomiada a l'amo del pis JA!

El video de les llàgrimes tallades s'ubica a la Xina moderna, sino de on creus que van treure els iPhones? (juraria que no tenen cap mòbil amb Android) Vesteixen com li dona la gana al director de la serie on estan ficats, i l'ocell jo tampoc entenc per què havia de sortir tan destrossat. Total, si era generat per l'ordinador! Què prenen els directors de series xineses és un gran misteri, però podem apostar per tota la gama de substàncies psicoactives que hi ha al mercat. Pensa que tenen prou diners per permetre's-les.

Ja ets capaç de tallar-te les llàgrimes o què? O necessites més videos?

NoName ha dit...

https://www.dailymotion.com/video/x5qs3gy

NoName ha dit...

Que has vist ja la serie que t'he recomanat? On és el CT/post que presenta la teva opinió de la tal?

Has passat ja pel bloc del Pons a regar les plantes ara que el Pons està de vacances? Recorda que és una feina que no et pots saltar!

Peix ha dit...

Ep! no he vist a sèrie encara.

El dissabte vaig tallar unes cebes per fer-me un sofregit. En tallar-les vaig anar recollint les llàgrimes que brollaven amb alegria dels meus ulls i vaig omplir una glaçonera. Un cop plena, vaig reservar-la al congelador.

L'endemà, a mitja tarda, era diumenge, vaig retirar la glaçonera del congelador i vaig extreure els glaçons de llàgrima. Amb el ganivet del pa, vaig tallar les llàgrimes tot pensant en el sentit de la meva existència.


PS: Vaig tenir un descuit el divendres i no vaig passar a saludar. Ahir i avui he complert tal com s'espera.

NoName ha dit...

Què esperes?? És bastant curta + entretinguda i apostaria que el seu final tràgic t'encantarà! Només puc dir que no acaben cremant els cabells de la noia, la resta la deuries veure. ^^

M'esperava veure una frase sobre el gust [a ceba] de les llagrimes tallades, no sé com és que te l'has oblidat. De totes formes això de glaçar les llagrimes per afavorir el tall em sembla fer trampa...