Expressions

Avui volia escriure però se m'ha fet tard. Tot i això, explicaré com va anar el dia d'ahir.

Per qüestions que no venen al cas, ahir vaig caminar una bona estona per la ciutat amb certa alegria. I tot gràcies a la mascareta i a les ulleres de sol. Podia fer cara de malhumorat sense cap mena de preocupació. Em mirava a la gent i pensava, quins imbècils. I no sé per què ho pensava, però jo podia insultar-los sense cap raó i no sentir-me jutjat. També vaig somriure i em mirava a la gent que, com jo, tenien una expressió amagada i plena de misteri. En algun moment de tot el recorregut que vaig fer, vaig pensar: estem a un pas de ser invisibles. El cas és que també vaig fer cares de fàstic, de sorpresa, d'admiració... totes les cares sense cap mena de lògica amb l'estat de la gent i les coses del voltant. Era un simple joc.

Després, a la nit, vaig quedar-me arraulit al llit i, agafant-me als genolls, vaig emetre sons greus i llargs fent pauses curtes per respirar. No sé quina hora devia ser que un transeünt va cridar molt fort dient: —Pots parar d'una vegada, si us plau, que volem dormir!?— Vaig treure el cap per la finestra. No portava mascareta, cosa que em va estremir, i vaig poder copsar amb tota claredat la seva expressió d'enuig.