Et veig i no et reconec. Si et saludo i no ets tu, passaré molta vergonya. La samarreta que portes em sona i els cabells, sense dubte, són com els teus. Decideixo passar de llarg, per darrere teu, sense que em vegis. Si no he passat pel davant, és per la por de tenir la certesa que no fossis tu. Prefereixo pensar que sí que ho eres. A canvi, m'he perdut una conversa.
6 comentaris:
Tens una obsessió amb els cabells. No m'estranya que fins i tot els vagis cremant de tant en tant...
A vegades el preu a pagar es aquest...passar una miqueta de vergonya.... si no ho és (com m'ha passat a mi)...i un regal preciós , si no estaves equivocat ! Tu tries...
Bon cap de setmana ;)
Que has arribat a dormir a la teva bassa Peix?
Que ja no recordes la teva secta?
Que no trobes el camí cap al Pons's blog?
Que la calor, la xafogor, el coronavirus, et fa por?
No pateixis, a Pons's blog et deixem entrar amb la mascareta ^^
NoName, m'has descobert. Fa uns anys em vaig quedar penjat d'una noia pels seus cabells. Curiós, oi?
Això de la vergonya ho porto molt malament Artur. Deixo perdre massa coses per culpa seva.
Això de l'estiu, NoName, fa que no tingui temps. Ahir, per exemple, estava de vacacions. Abans-d'ahir vaig ajudar a pujar un sofà a un tercer pis. A veure si aquest vespre trobo un moment per sectaritzar una mica.
Bastant. Normalment la gent es penja de coses més interessants/evolucionades que uns cabells... Potser sigui cosa d'animal amb escates, jo què sé!
Pujar un sofa a un tercer pis és de les pitjors escuses per fer no veure als de la teva secta. Dona't pressa que ja gairebé són les 10.
Una excusa tan dolenta només pot ser veritat, que és el cas.
Ja he complert i amb bona nota. Autoavaluació.
Publica un comentari a l'entrada