dilluns, 27 de gener de 2020

La veu

Quan escolto la veu em fonc per dins i em comencen a fallar les cames. Procuro que no se'm noti però soc un actor nefast. És suau i melòdica i d'una calidesa que m'embolcalla i em reconforta. No necessito res més, no em cal menjar, no em cal beure ni respirar. Ella m'adorm amb un somriure. I la meva pell s'enganxa als ossos i els meus ulls s'enfonsen fins que desapareixen. El vent se m'emporta a bocins gairebé transparents que es barregen amb l'únic so que vull sentir.

7 comentaris:

NoName ha dit...


Quan escolto la veu el mon de fora s'esborra i el cervell comença a relaxar-se. Procuro gaudir-ne al màxim escoltant. És baixa, profunda, rica, amb un toc pervers d'assessí de pagament que em fa vibrar la caixa toràcica i em satisfa totes les terminacions neuronals. No necessito res més, és la veu divina la qual vull morir escoltant. Contestaria a totes les seves preguntes amb un "sí senyor, és com vostè digui". És la veu que mata totes les molesties, que desfa totes les queixes, que mana fins al dia final. A vegades tanco els ulls, m'imagino la veu parlant-me en la foscor i no desitjo res més.

Peix ha dit...

Ooh! Quin nivell!

He estat una estona intentant escriure un altre text sobre la veu, però no estava a l'alçada del comentari. Tot i això hi seguiré pensant...

NoName ha dit...

Hahahaha!

Try again :-P

XeXu ha dit...

Caram, maco això. No sé per què, però hi ha veus que ens toquen tecles que altres no aconsegueixen...

Peix ha dit...

Celebro que t'agradi XeXu, suposo que parles del text de NoName, però igualment, gràcies. Pots posar la teva versió si vols...


Avui he escoltat una veu que era just el contrari. En un bar on hem anat a demanar un cafè, un home parlava amb una veu molt greu i aquesta entrava en ressonància amb la sala i era bastant molest. Suposo que a l'home li agradava i no parava de xerrar, com si s'escoltés ell mateix en ressonància amb el bar. Hem marxat corrents així que ens han donat el cafè.

NoName ha dit...

Culleres, està ple aquest país de malparits gaudint de les molesties provocades als altres!! Al que cridava "Ispan" al metro no el vas pillar? Jo em vaig quedar flipant uns bons minuts després el crit amb ganes de trencar-li el coll, i el paio va notar que m'havia fotut la lectura i va tornar a cridar i tornar a cridar i tornar a cridar... De tant en tant em mirava a veure si produia el mateix efecte, però com que ja sabía que hi havia un pirat amb ganes de mal rotllo em vaig controlar i ja no em va tornar a sortir la mirada de boig caigut de la lluna que dec haver posat al seu primer crit. Deu haver-se quedat molt desil·lusionat, fins i tot sospito que va baixar a la mateixa parada amb ganes de seguir-me al carrer cridant i es va menjar les ungles quan vaig entrar a la renfe.

Peix ha dit...

Al metro, al fer transbord entre la línia 3 i la línia 5 a l'estació de sants, fa anys hi havia un venedor de loteria que cridava: "Para los pobres, para los muertos, paaara hoooy". No recordo què cridava ben bé, està clar, però sempre acabava amb un "paaara hoy" amb una cantarella fantàstica i que donava certa alegria a un passadís ple de gent apàtica que caminava arrossegant els peus a quarts de vuit del matí. Al principi aquells crits em molestaven, fins i tot l'havia amenaçat perquè callés però de mica en mica vaig anar necessitant aquells crits i cada matí els esperava. Era pujar les escales cap al passadís esperant escoltar de lluny aquella veu i sentir que el món seguia funcionant igual.
Un dia aquell venedor no va venir més. El silenci i la foscor es van apoderar d'aquell passadís. Les cares de la gent que arrossegava els peus mostraven una tristesa que mai abans havia vist i suposo que la meva no era pas diferent. Amb el temps els passadís va anar canviant de gent i les cares apàtiques van tornar a ser la majoria. Alguna vegada, encara ara, veig algú amb la cara d'aquells dies i penso que deu recordar la veu del venedor de loteria.