dijous, 2 de gener de 2020

Peix d'Alta Serenitat

Era evident que avui publicaria una nova entrada. Era evident que ho necessitaria com necessito l'aire per respirar però tot el que podria escriure ja està escrit i això a mi em fa mal.

De vegades tinc la sensació que he deixat d'encaixar en una societat que abans em feia meva, com si fos la peça extraviada d'un altre trencaclosques. De vegades em pregunto com em vaig esquerdar perdent tota la saba fent del meu cos un objecte fràgil i delicat; ara sento que la meva pell és tan fina que, si algú posés una flor a sobre, es trencaria en mil bocins. Tinc por del contacte i alhora el trobo a faltar tant: una mà acariciant la galta, la força d'una abraçada, entrellaçar els dits fent un nus que ni res ni ningú el pugui desfer…

Voldria expressar-me lliure i així que ho faig entenc en un microsegon els rostres que en silenci demanen que pari. Aleshores torno al meu estat artificial de vida, fent veure que no tinc res dir ni a opinar, deixant que el meu silenci relaxi l'ambient. Observo les expressions dels ulls de tothom que tinc a la vora, alguns amb moviments erràtics, altres amb la mirada fixa, altres mirant a l'infinit imaginant la conversa més enllà de les paraules. I em despisto. De cop les rialles trenquen el meu món i he de recular per entendre de què riuen. I ric. I tant que ric, perquè val la pena riure i perquè si hagués estat atent riuria des del primer instant. I no dic res perquè sento que alguna força m'ho prohibeix. La por? La fragilitat? La inseguretat? No ho sé del cert malgrat porto tants anys intentant trobar la resposta. Una dècada, potser més. Podria ser la suma de totes les forces. 

I malgrat tot, sento serenitat i calma. Tinc clar què vull ser quan sigui gran. Tinc clar què vull ser ara mateix. I és amb aquesta seguretat de les idees que puc nedar feliç, a la meva manera, sabent també que els qui realment importen no m'ho privaran mai.

5 comentaris:

NoName ha dit...

Doncs jo no trobo res d'evident. Res! Què és això de la societat dels peixos? Amb galtes, dits, pell fina i tal?! Jo em pensava que tenieu ales i escates...

Què té un peix per expressar que els altres peixos no vulguin escoltar? De gran no volies ser un tauró? T'imagines un tauró ficat al bol del peix de la cuina del Pons?

Peix ha dit...

Crec que he de donar una explicació coherent a l'evidència explicada. Vaig estar quatre dies fora i no vaig tenir cap oportunitat per escriure res, ni en un simple paper. Bé, vaig escriure el meu nom amb la mà equivocada. La propera vegada que marxi em portaré una llibreta i un bolígraf amb tinta.

Els peixos ens organitzem per societats. No sé com ho feu els humans, però diria que hi ha bastant desordre últimament... De galtes en tenim i són molt tendres. El tema de la pell... bé, de vegades de les nostres escates en diem pell, petites concessions que ens fem amb el llenguatge. I el tema dels dits, hi ha peixos que tenen escates que no són pales com els rems, sinó que estan formades per uns "pals" (hi ha un nom tècnic que desconec) molt junts que es poden arribar a separar una mica. De vegades en diem dits.

De fet soc un tauró, però de vegades em poso la disfressa d'altres tipus de peix, per despistar... Me'l puc imaginar, però és un bol molt gran, ja hi ha prou espai?

NoName ha dit...

M'imagino que on posa "escates que no són pales" volies escriure "ales que no són pales". Els "pals" no serien de fusta o composit, oi?

Què té un peix per expressar que els altres peixos no vulguin escoltar?

Si el bol de peix del Pons fos molt gran, t'imagines com seria el water?? I la canonada? I... l'embus?!

Peix ha dit...

Sí, em referia a les aletes o ales. Un dia em van dir que les pantalles emborratxen, que no deixen veure bé les lletres ni les paraules. Des d'aleshores tot allò que vull escriure de debò m'ho imprimeixo a la copisteria. És un malbaratament de recursos però bé, ningú és perfecte.

Respecte a la pregunta: Ni idea. A mi em costa molt expressar-me parlant, em sento com un peix fora de l'aigua. I vaig lent, i m'entrebanco, i no estic segur si la paraula que acabo de dir és la correcte, com l'escata i l'aleta, i aleshores la conversa segueix endavant sense mi. O bé intento dir alguna cosa que a mi m'agrada però està molt lluny dels gustos de l'altra gent. O potser és que porto la imaginació més enllà dels límits. No sempre passa però això jo no ho escric, molts cops puc parlar sense problemes.

M'imagino l'embús sortint a les notícies i una ciutat amb el clavegueram inundant el carrer, tota una efemèride que es recordaria durant dues setmanes. Jo de tu no em llençaria pel vàter....

NoName ha dit...

Per què et costa expressar-te parlant? De quins temes acostumes parlar-ne? A qui li importa si dius les paraules correctament a l'estat espanyol?