dissabte, 4 de gener de 2020

Notes

Ahir mentre escrivia entrellaçar els dits vaig recordar quan, durant una època, va ser un fet d'allò més normal. Aleshores encara no era un peix, feia una carrera, grau, que odiava en una escola, perquè allò no tenia res d'universitat, al centre de Barcelona, anava i venia amb autobús, i llegia sense parar aprofitant els viatges. Vaig llegir llibres que em van canviar la vida, que em van fer replantejar el meu futur i em vaig equivocar. Deixar la carrera va ser una elecció correcta. No començar-ne una altra en un campus universitari real va ser una elecció incorrecta i, per tant, no vaig anar a viure en un pis d'estudiants. Vaig posar-me a treballar. La part bona d'això és que porto molts anys cotitzats que no serveixen per a una merda. Que hagi dit que no vaig anar a viure en un pis d'estudiants no és en va; mai havia pensat que ho hagués necessitat, fins fa res, que vaig escoltar una conversa on en feien referència i vaig sentir enveja. Però jo venia a parlar d'una altra cosa i m'he despistat.

Recordo com ens agafàvem de la mà amb la por que si ens deixàvem anar ens podíem perdre per sempre, ens agafàvem amb fermesa i res ni ningú era capaç de separar-les. Fins i tot quan feia fred, entrellaçades, les posàvem dins d'una de les butxaques de l'anorac d'algú dels dos. Va ser una època fàcil, sense preocupacions, vivint cada instant sense pensar si era la vida que volia perquè quan un té la vida que vol no s'ho pregunta. Un dia es va acabar i jo vaig convertir-me en peix. No vull tornar a aquella època però la recordo sempre amb un somriure.

Mentre anava escrivint em venien mil idees al cap que no tenen res a veure. Una és curiosa i algun dia li buscaré un lloc a la història: potser tenia l'oportunitat d'una abraçada, però la seva mà dreta es plantà davant de la meva espatlla impedint que el meu cos s'apropés a un pam del seu. Vaig tocar la seva esquena, a l'omòplat, mig espantat i vaig procurar que els dos petons fossin a l'aire. Vaig sentir el seu fàstic cap a mi però no vaig dir res, callat com sempre, deixant que la meva vida cada dia tingui més silencis fins al dia que seran l'única companyia.

4 comentaris:

NoName ha dit...

Ostres!! T'imagines un tauró amb carrera universitaria?!? A mi em costa...

Quin bus dius que agafaves? Cap a quin lloc?

Quins llibres van canviar-te la vida? Per què els llegies? Eren obligatoris per al grau?

Quina carrera vas deixar a l'aire? Quants anys vas ser mig-peix-amb-carrera-fent-se?

Quina carrera no vas començar? Per què?

Quants anys portes cotitzant? Quant creus que cobraràs al jubilar-te? Creus que et podràs jubilar?

Què penses que hauries guanyat vivint a una residència d'estudiants?

Encara tens l'anorac de l'adolescencia??

Peix ha dit...

Quantes preguntes! Feia anys que ningú em preguntava tant. Intentaré respondre amb cert grau de llibertat:

L'anorac de l'adolescència el vaig donar l'any passat o l'altre. Feia molt de temps que no me'l posava i quan el vaig intentar recuperar vaig adonar-me que m'anava dues talles gran. Amb els anys la roba es fa gran, ho tinc comprovat.

No en una residència, en un pis. La idea era conèixer el món de compartir pis, res més.

No ho sé, durant un temps vaig ser autònom i això no compta gaire. La meva idea inicial era jubilar-me ara a l'any 2020 i viure de renda. Però no he fet cap esforç per poder viure del cuento o sigui no ho faré aquest any. Potser el que ve.

No vaig començar informàtica i de vegades penso que això va salvar-me d'odiar la programació. Podria dir que no va arribar a un any de mig-peix-amb-carrera-fent-se.

Electrònica industrial. M'agradava molt però vaig odiar amb totes les meves forces copiar de la pissarra els apunts del professor que tenia escrits i utilitzar material obsolet de més de 30 anys.

Incèrta Glòria, Una tragèdia Americana, Un món feliç, La misteriosa flama de la reina Loana, Trilogia a Nova York...

Agafava un bus des de l'estació de Sants o des de les Torres Negres, direcció oest.

Els taurons i els peixos tenen tot el dret, com les persones, d'estudiar. S'ha de tenir la ment oberta per no caure en prejudicis.

Bé, espero haver saciat la teva curiositat.

NoName ha dit...

Compartir pis és pura merda, fes-me cas que jo ho vaig viure. Si et pots permetre viure sol no comparteixis Mai res! Cada persona és un món, els conceptes de "neteja", "descansar", "relaxar-se", "silenci", "privacitat", "ok", "guay" i "xungo" són coses que dificilment es poden definir igualment per 2 persones diferents. Coneixer el món compartint pis és una enganyifa.

No entenc això de la carrera. Vas començar-la i la vas deixar perquè ja sabies més que els profes? Estaves treballant reparant televisors o radios o què?

No entenc això dels llibres. El primer títol sona a peli... Els altres semblen llibres normals, no veig què podrien canviar-te a la vida. Abans de llegir-los tenies alguna ictio-fe i després la vas deixar??

Si els taurons també perdessin el temps estudiant aniria el planeta molt però molt xungo. Tinguem una mica d'esperança que no tothom està flipat en aquest sistema solar ^^

Peix ha dit...

Així doncs, pel tema pis, vaig bé. I la veritat és que la comoditat que tinc no la tindria compartint l'espai.

Del tema de la carrera... no en tenia ni idea, però ja existia internet i era més fàcil trobar informació més interessant, de més qualitat i gratuïta. En tot cas ja no recordo res del que em van ensenyar.

Busca'ls. Llegeix-los. És obligatori, sobretot el primer. En van fer una peli o algo, però no la vulguis mirar mai. Potser no em van canviar la vida, sinó que em vaig fer una mica gran quan els vaig llegir...

Els taurons porten molts més anys rondant per la Terra que els humans, per alguna raó serà.