Notes

Ahir mentre escrivia entrellaçar els dits vaig recordar quan, durant una època, va ser un fet d'allò més normal. Aleshores encara no era un peix, feia una carrera, grau, que odiava en una escola, perquè allò no tenia res d'universitat, al centre de Barcelona, anava i venia amb autobús, i llegia sense parar aprofitant els viatges. Vaig llegir llibres que em van canviar la vida, que em van fer replantejar el meu futur i em vaig equivocar. Deixar la carrera va ser una elecció correcta. No començar-ne una altra en un campus universitari real va ser una elecció incorrecta i, per tant, no vaig anar a viure en un pis d'estudiants. Vaig posar-me a treballar. La part bona d'això és que porto molts anys cotitzats que no serveixen per a una merda. Que hagi dit que no vaig anar a viure en un pis d'estudiants no és en va; mai havia pensat que ho hagués necessitat, fins fa res, que vaig escoltar una conversa on en feien referència i vaig sentir enveja. Però jo venia a parlar d'una altra cosa i m'he despistat.

Recordo com ens agafàvem de la mà amb la por que si ens deixàvem anar ens podíem perdre per sempre, ens agafàvem amb fermesa i res ni ningú era capaç de separar-les. Fins i tot quan feia fred, entrellaçades, les posàvem dins d'una de les butxaques de l'anorac d'algú dels dos. Va ser una època fàcil, sense preocupacions, vivint cada instant sense pensar si era la vida que volia perquè quan un té la vida que vol no s'ho pregunta. Un dia es va acabar i jo vaig convertir-me en peix. No vull tornar a aquella època però la recordo sempre amb un somriure.

Mentre anava escrivint em venien mil idees al cap que no tenen res a veure. Una és curiosa i algun dia li buscaré un lloc a la història: potser tenia l'oportunitat d'una abraçada, però la seva mà dreta es plantà davant de la meva espatlla impedint que el meu cos s'apropés a un pam del seu. Vaig tocar la seva esquena, a l'omòplat, mig espantat i vaig procurar que els dos petons fossin a l'aire. Vaig sentir el seu fàstic cap a mi però no vaig dir res, callat com sempre, deixant que la meva vida cada dia tingui més silencis fins al dia que seran l'única companyia.