dimarts, 14 de gener de 2020

La ignorància

Tots a la vida som ignorants. Jo vaig decidir conscientment ser ignorant fa pocs anys. No parlo pas de la ignorància del saber, sinó d'ignorar a la resta del món, de l'omissió a tot. Jo ignoro, tu ignores, ella/ell ignora, etc. Era un dia força important. Una, dues o tres persones van pensar en mi. Ningú més. Esperava amb cert desig que pogués viure a les ments de més persones però la realitat es va plantar al meu davant bufetejant-me sense pietat. Si era ignorat per la majoria, per què no podia ignorar jo? I així va començar tot, a viure com un ignorant, a deixar passar la vida des de la distància, com un simple espectador d'un cinema.

Al cinema pots sentir certa empatia pels protagonistes, però no t'aixeques a interactuar amb ells, t'ignoraran per una qüestió física, el cinema és una pantalla i uns altaveus, res més. Hi ha idiotes que ho fan, accepteu-los i feu-los callar amb cert respecte que després es posen a cridar al mig del passadís i no puc seguir l'argument de la pel·lícula.

Em pregunto, des d'aleshores, si aquest dia tràgic va ser propiciat per la meva ignorància inconscient dels anys anteriors, o un complot orquestrat cap a mi per part de persones que poca cosa tenen en comú i ni tan sols es coneixen. La lògica diu que és la primera opció, la ment dels idiotes podria fer pensar que és la segona. Penseu en altres grans complots de la humanitat, hi ha molt idiota.

Viure al mar de la ignorància és viure amb felicitat, amb una solitud extrema que encara aporta més felicitat. A mi no m'importa res ni ningú. Bé, estic mentint, m'importen totes aquelles persones que permeten que la meva vida sigui més senzilla però només per un fet pràctic, no per qüestions sentimentals.

Fa poc vaig sentir cert esvalotament químic per una noia. Jo, un peix que abraça la ignorància amb totes les seves conseqüències, vaig sentir-me traït. Vaig anar a la noia i li vaig dir que no, que per un tema pràctic no podíem tenir cap embolic. Ella hi va estar d'acord després d'escoltar les meves raons que de seguida es va fer seves. I vam seguir com amics, tot i que des d'aquella xerrada no ens hem dirigit la paraula. A mi no m'importa la seva vida, els seus problemes, les seves alegries, ella.


Nota: ara, abans de prémer el botó Publica, he recordat que volia escriure una altra cosa.

2 comentaris:

NoName ha dit...

S'ha d'estar molt, però molt mal de cap sentir esvalotaments químics cap a noies essent peix!! Una cosa és antropomorfitzar-se, i una totalment distinta sentir-se atret per descendents de simis... Pobre noia deu haver-se quedat flipada al trobr-se amb un peix explicant-li com allò no anava enlloc... Tan sols imaginar-se l'escenari mareja!

Peix ha dit...

És el que li vaig dir, va entendre que entre famílies d'animals tan diferents, lu nostre no funcionaria. Però per els prejudicis de la resta