He decidit anar a viure a Olot. Ahir hi vaig arribar amb bicicleta i m'hi vaig sentir molt a gust. A la petita ciutat del centre del país on visc és ben normal saludar a la gent només quan es camina sobre una pista de terra, just als afores, però mai a dins de la ciutat. En canvi, a Olot, vaig veure que tampoc se saluda als afores i jo, sobre la bicicleta, ignorant aquesta bona conducta saludava a la gent que em miraven amb cares d'estupor i repulsa. Quina alegria vaig sentir quan per fi vaig poder ser jo mateix, poder passar de tothom i ser del tot ignorat pels vilatans d'aquesta bonica ciutat. Bé, he de reconèixer que no l'he trobat mai del tot bonica, però té casalots que mostren la seva riquesa i un parc majestuós a la vora del riu. No els fa falta tenir grans obres d'art o edificis singulars, només els cal sortir al carrer i contemplar la vista de les muntanyes, caminar per la vora del riu, anar d'excursió als boscos frondosos que l'envolten o pujar a algun dels seus volcans. Diuen que és una ciutat tancada, reticent als forasters, amb una reputació curiosa i, s'ha de reconèixer, guanyada a pols. Jo vull això, vull viure-hi, vull que passin de mi, que em deixin fer, que m'ignorin i així poder fer el mateix amb ells.
Em trobava en un parc, menjant un entrepà, quan vaig intuir un tímid intent de somriure d'una senyora que portava una llibreta amb uns ocells dibuixats a la tapa. Vaig fer cas omís d'aquell comportament inapropiat i de seguida va canviar la cara. Una forastera, vaig pensar.
Nota: jo volia parlar d'això.
4 comentaris:
De ben segur volia parlar-te dels ocells que tenia dibuixats a la tapa i convencer-te entrar a la secta dels ocells! Recorda que la teva secta és prioritaria i que et toca votar pels millors posts del 2019, ignorant!
Mala gent els ocellaires...
Doncs a mi, m'agraden els poblets per això, perquè et saluden i , en alguns, et fan sentir acompanyat, tampoc costa tant tenir un petit gest com aquest , no saps mai amb qui el podràs compartir !
I depèn de quins ocells , també en son bona companyia, tret de les gavines (pels peixos, es clar !).
Que tinguis bona vida en la nova peixera, envoltada de volcans ! ;)
A mi també m'agraden els pobles on se saluda, de fet de vegades saludo a gent que no conec pel carrer i alguns em miren estranyats segurament pensant, de què el conec a aquest?, d'altres no diuen res, però la majoria em tornen la salutació.
Les gavines són molt perilloses, molt!
I respecte als volcans, he de reconèixer que encara no hi visc, de moment em conformo en poder-hi anar de tant en tant. Però un dia, aviat, en una visita, m'hi quedaré per sempre.
Publica un comentari a l'entrada