Conversa

Et miro el melic i just a sobre sembla que hi hagi una piga. M'hi acosto lentament sota el teu somriure murri i m'adono que no tens pas una piga sinó un forat d'un pírcing. La meva ignorància fa que pregunti on és el pírcing i si és possible que es tanqui el forat. Et poses a riure i em dius que te l'has tret per mi, perquè saps que no m'agraden. La veritat és que no sé si m'agraden o no. Aixeco el cap i t'observo. Em preguntes posant-te vermella què miro tanta estona. M'agrada molt com t'has tallat els cabells et responc. Curts per sobre l'espatlla. Et tornes a posar a riure i em confesses que et pensaves que no m'agradaria aquesta nova imatge ja que jo sempre em fixo amb les noies que porten els cabells llargs. Saps que a tu et miraré sempre portis els cabells com els portis. Avui estàs realment impressionant, i més així com et veig. Em dones gràcies per haver-te demanat finalment que pugés a casa. Gràcies a tu per haver volgut pujar.

Notícies

Un dia et poses a mirar les notícies i surt una persona que coneixes. Et fa molta il·lusió i comentes a la gent del teu voltant que tu la coneixes i expliques alguna història que li faci referència per fer notar la teva importància. Coneixes una persona que ha sortit a les notícies.

Un dia et poses a mirar les notícies i t'expliquen una història que et fa sentir llàstima i fàstic del món on vius. Quedes trist i aixafat veient com pot arribar a ser la decadència humana. Potser calles i reflexiones tot sol o bé comentes amb la gent del teu voltant la baixesa de societat.

Un dia et poses a mirar les notícies i surt una persona que coneixes mentre t'expliquen una història que et fa sentir llàstima i fàstic del món on vius.

Jove decadent

La meva aportació a Relats Conjunts.

Crec que m'hauria de posar a estudiar, estic tan còmode. Els verbs. Qui va decidir que calia conjugar els verbs? La cabrona de la Maria se n'ha anat amb el Xavi i el Xavi era meu, és estúpid. La Maria se'n va amb tots i el Xavi hi ha caigut de quatre potes. Jo canti, que jo canti. Quina mandra. Li penso prendre el Xavi. Segur que no duren ni quatre dies. I què li dic al Joan? Ja no sé com fer-li veure. No m'hi hauria d'haver liat. No pot entendre que només va ser una nit? Va estar bé però jo no vull res. Cantés, si jo cantés. Demà al profe li faré preguntes i segur que m'ajuda al final. És tant tontet! Espero que dissabte vulguin anar a l'Extraradi. Serà una bona festa però no puc tornar a beure tant. Encara em roda el cap quan penso en el dissabte. Fiu, feres. Són burrus però em fan riure. Fer-se dir els feres. De vegades m'ho passo millor de festa amb ells que amb la Marta i la Carlota. Segur que me'ls trobaré a l'Extraradi. Jo crec que m'ho sé. És molt fàcil. És tan falsa la Maria, és que no, que segur que ella vol treure bona nota i no penso deixar que em superi. M'aixeco i em poso a estudiar. I que es mori de ràbia!

Pregunta

De vegades veig alguns fets, esdeveniments, situacions... i em pregunto: quina merda és aquesta?

I aleshores penso que deu ser que em faig gran. Però recordo que des de petit em pregunto el mateix.
I amb la meva reflexió arribo a la conclusió que sóc un avorrit però bé que em passo el dia rient.
O potser tinc aversió als canvis? Però no, la meva pròpia història diu que no.

I doncs, perquè m'ho pregunto?
Arribats en aquest punt em poso a l'altra banda. Crec que ser assertiu és clau per entendre el món.
- És divertit.
- O pot ser interessant.
- O no ho has vist, viscut, llegit, etc., mai.
- O t'has de deixar anar i no pensis.

Ah, no pensis! Aquí hi ha la resposta. Tinc l'estranya mania de pensar les coses dues vegades. Quin desastre.

I com que no m'agrada viure entre la merda m'allunyo feliç, a fer el que realment a mi m'agrada, sense justificacions, sense problemes, lliure, i sense tenir aquella sensació que et repeteix una vegada i una altra, què collons faig aquí?

I sí, per si t'ho preguntes, tinc una necessitat d'escriure merda (i publicar-la) aquests dies que em sorprèn. A veure si de tot això en surt una bona idea.

De vegades veig alguns fets, esdeveniments, situacions, entrades en un bloc* i em pregunto: quina merda és aquesta?


*Sí, bloc, de bloc de notes.

La Felicitat III

La Cris ha tornat. Fa alguns mesos, des de l'estiu, però ho havia amagat a tothom, i a mi també. M'he posat a plorar quan finalment he acceptat. Jo no volia que la Cris tornés. I ella segur que no volia tornar.


La Cris explicava que es trobava bé, que era feliç, que res li importava. Sabia des de l'estiu passat que alguna cosa no estava funcionant correctament. Sabia que si hagués descansat el que tocava, si hagués explicat la veritat ara seria feliç. Però és que potser volia tornar? Volia tornar a viure dies sense viure?

Es penedia d'haver deixat perdre les persones que la van treure del pou quan les esperances ja gairebé no existien. Ara ja era massa tard i totes eren massa lluny. A qui explicaria com se sentia si no tenia ningú per explicar-ho? I si tenia l'oportunitat, en seria capaç?

La Cris no sabia què fer. Es trobava sola i tenia por. Por del què pogués passar, por per tornar a començar, por a tot.
Quan va perdre els seus ideals de la vida? On es va deixar la seva felicitat? Perquè no buscava ajuda? Tenia por a perdre-la un altre cop?

La Cris explicava que es trobava bé, que era feliç, que res li importava. Però era mentida.

El futur

Oh! Vacances, quan no hi sou prou, rebenteu la vida. Sempre feu el mateix.

Un possible futur

La sonda feia la seva feina però el mal ja estava fet. Va demanar perdó a cel i terra, el rescat ja no tenia preu, la targeta en aquell cas no servia. El somni esgarrifós va resultar ser realitat i l'engany perdia tota raó de ser. La vitalitat es perdia. El resultat de l'equació es podia imaginar i un final amarg a passes gegants s'acostava.

Havia viscut amb odi a la humanitat. Havia viscut amb amor a la vida. Quan va decidir fer el pas sabia que seria dur, amb els cercles més pròxims en contra, amb comentaris burletes i amb la por que el record el fes dubtar dels seus principis. La decisió era ferma. No seria còmplice la mort de vides innocents. Ara, assegut en una cadira, sense forces ni voluntat, li donaven petits talls de pollastre per sopar.


Un altre possible futur

La recerca ho havia canviat tot i de tant en tant trobava faltar aquell món on encara tenia sentit la vida. Ara ja no vivia ni moria. Era informació que podia vagar amb llibertat per qualsevol indret que volgués. Havia decidit no morir quan molts de qui l'envoltaven deien que no serien còmplices d'acabar amb el cicle natural. No eren conscients que finalment i contra tot pronòstic havien aconseguit alliberar les ànimes.

La crisi de valors i social que va comportar el canvi el va fer abandonar la terra on guerres i guerres l'anaven consumint per la por a la fi de la humanitat, per la por al canvi més gran que viuria la civilització. Fa molt de temps d'aquells fets, encara que ara el temps ja no té importància.

Descansant sobre una catifa nova

Poema del replà de l'escala

Mai cridis sense una raó,
mai corris sense cap direcció,
mai obris la boca. Caneló.

Estira la cama dreta si us plau,
pastanaga tenyida de color blau
i la porta tancada amb clau.

Espera'm darrere la finestra
just quan arribi al capvespre.
Dóna'm sal, la veïna no en presta.

Poeta del Mató



Trilogia lliure amb traducció lliure

Kyrieleison

Al·leluia, pèl, oh xarona.
Qui té vinya no ofèn ja.
Quina morena! I això? Ja, l'Edu la mereix.
Sí.

Nosaltres marxem en la llum del Senyor.
Sí, nosaltres en la llum del Senyor.
Si hi ha gamba, gamba si hi ha gamba,
oh si hi ha gamba, cuca hi anem tots dos.

Meravellosa gràcia, com n'és de dolç el so
que salva a un estult com jo.
Vaig estar perdut i ara m'he trobat.
Era Cesc, però ara vesc.

Al·leluia!

Conversa de matinada

- Noi, és molt tard, ara em truques? Te'n adones de l'hora que és? No veus que bla bla bla...
- És que no sé què fer.
- Pregunta't si de debò val la pena i si realment vols.
- Cada dia m'ho pregunto. I la resposta sempre és no, perquè en definitiva no ho vull pas. Ara bé, ningú no em treu que un dia vulgui satisfer la meva curiositat.
- Però evidentment per molt que un dia vulguis, saps tan bé com jo, que no...
- Tens raó, en el fons sóc un cagat.
- Ets un avorrit company.
- Escolta, que jo si vull puc fer més festa en una nit que tu en un any.
- Doncs a veure si ho demostres, que no seràs jove tota la vida.
- M'estàs dient que sóc gran?
- Doncs una mica sí. Quan temps fa que no t'emborratxes?
- Jo no bec gairebé res. I saps quines són les meves raons.
- Perquè ets un vell nano!
- En això del beure sí. Mira, em bec tres cerveses i l'endemà noto com si m'haguessin perforat l'estómac.
- No beus, no surts, no fumes, fas exercici cada dia. On està la disbauxa?
- No sé què dir-te, quan intento portar el meu cos al límit després tinc l'adrenalina pel núvols, i saps que enganxa.
- Si que enganxa...
- La qüestió és que m'has d'ajudar a prendre una decisió.
- Com vols que t'ajudi si la decisió ja la tens presa.
- Què dius? Si t'ho estic preguntant perquè no sé què fer.
- És evident que ho vols provar. Un altre cop.
- Bé, potser sí, però és curiositat. No va ser suficient.
- I tant que no.
- Hi ha un problema afegit, amb el poc que volto no sé on en puc aconseguir.
- Aconseguir? De què em parles?
- De LSD, si te'n parlo cada dia!
- Osti, tota l'estona he pensat que estàvem parlant d'ella...
- Hehehe, si t'ho expliqués tot...

Tres petites peces

I
Dins d'una roca escarpada i fosca els cristalls blancs que s'hi troben atapeïts seran cada dia més fràgils. Amagats de tothom s'esberlaran fins a fer-ne una pols que s'escaparà per les esquerdes provocades pel pas del temps. I quan la roca s'hagi convertit en una cavitat buida i freda ja no hi haurà consol i força que la pugui mantenir dreta. Les esllavissades es tornaran constants i la por i la desgràcia allunyarà de tothom a la muntanya.


II
Convertida en una figura incòmode es passejava sola entre les branques esperant que alguna fulla reposés sobre seu i li fes companyia. Darrere seu, mirades silencioses seguien els seus passos i si ella es girava, no era capaç de veure'n cap sinó els arbres secs que temps enrere havia plantat amb innocència i confiant que es veurien més enllà de tots els límits.


III
La finestra enlluernava i portava a un món desolat on només la imaginació hi tenia cabuda. Al seu voltant la nit calmada era interrompuda pel soroll d'unes tecles premudes i la respiració tranquil·la de qui les premia. Saciat, i a l'hora sorprès davant la paraula utilitzada, se'n anava a dormir.

La llibertat

Va agafar la carpeta de l'escola i la va llançar contra l'armari. Tots els fulls van saltar per l'aire. La seva mare no entenia perquè el Gerard no volia fer els deures. Eren només deu minuts de concentració i després ja podria jugar. Li estava repetint una vegada i una altra que fes els deures i que ja tindria temps per altres coses. L'havia fet seure a la cadira i li havia posat la carpeta damunt de la taula i li havia dit que havia de fer els deure tant sí com no. I aleshores en un atac de ràbia el Gerard havia llançat amb fúria la carpeta contra l'armari. La seva mare va fer un crit espantada i va marxar corrents de l'habitació arrencant a plorar. No sabia com tractar el seu fill i es preguntava què en seria d'ell quan es fes gran.
 
El Gerard no volia llançar la carpeta. Es va sentir tan trist que també es va posar a plorar. Es va quedar assegut a la cadira durant una bona estona. Ell sí que volia fer els deures i de fet, quan havia arribat a casa després de l'escola, tenia moltes ganes de fer-los. Havia berenat corrents i quan anava cap a l'habitació per posar-se a la feina, la seva mare, no pas amb mala intenció, l'havia renyat perquè havia de fer els deures. I així, de cop i volta, ja no els va voler fer.

Va passar tota la tarda i finalment el Gerard no va ni jugar ni fer els deures. Però va anar recollint els papers que hi havia per terra i els va ordenar dins de la carpeta. Mentre ordenava els papers es va decidir que a partir de llavors sempre faria els deures. Va posar-hi fulls blancs i va repassar els noms de les assignatures als separadors de la carpeta. Es va ordenar la taula i també l'habitació i quan ja estava tot ordenat va decidir que era el moment de treballar, però el van cridar per anar a sopar. Veient que havia endreçat l'habitació els seus pares el van felicitar i no li van preguntar si havia fet els deures. Alleujat però frustrat perquè no havia pogut posar-se a fer la feina va culpar a la mala sort i va desitjar que l'endemà a classe tingués uns minuts per fer ràpid els deures.

Aquest fet es va anar repetint moltes vegades durant tots els anys que va estar estudiant fins que la seva família, els seus professors i els seus amics ja van deixar de dir-li el què havia de fer, donant-lo per perdut pensant que la vida ja li passaria comptes. I lliure d'imposicions el Gerard finalment va començar a estudiar fent créixer les seves ganes d'aprendre més i més i la seva curiositat per entendre el món no tenia límit. Es va adonar que hauria pogut fer més cas als consells de la gent que tenia al voltant i que qui tenia la culpa de no haver estudiat abans no va ser mai la mala sort. Però també sabia que mai podria fer res que li fos obligat per moltes ganes que en tingués. Quan li prenien la llibertat, ell, inconscient, es tancava fins que el deixaven en pau.

Composition I

La meva aportació a Relats Conjunts.
(M'han sortit dues històries molt semblants i a l'hora molt diferents)

I

A vegades tinc la sensació que em desitja. A vegades diria que la seva mirada vol travessar la meva pell. A vegades creuria que el seu silenci, un davant de l'altre, diu tot allò que mai m'ha dit. A vegades confonc un gest amb amb un somni. A vegades la meva il·lusió vol veure més enllà de qualsevol realitat.

II

En un món on jo hi veig distància tu hi veus calma.
En un món on jo hi veig proximitat tu hi veus por.
En un món on jo hi veig amor tu hi veus dolor.
En un món on jo hi veig passió tu hi veus angoixa.
En un món on jo hi veig plaer tu hi veus llàgrimes.

En un món on jo hi veig ordre tu hi veus blaus.
En un món on jo hi veig correcció tu hi veus vermell.
En un món on jo sóc cec, tu hi veus negre.

Llista de reproducció

La música a tot drap dificulta que els pensaments flueixin. Les cançons que escolto són de llistes de fa anys.

Mec.

No penso. És impossible. Bé, mentida: per cada cançó que sona tinc algun record, o si més no, alguna cosa em passa pel cap.

I ara alguna cosa completament aleatòria:

Patata! La cadira sona de moment en els meus braços. Tobogan, la finestra salta en una entrada de sofàs. Els diaris nuen les corbates. Les presidentes canten damunt de les formigues mentre els instants s'allarguen. Les penombres passen intentant somriure sobre les camises i les flautes. I una guitarra vola entre crits i ovacions. El futur és lliure, el futur sobrepassa qualsevol cel. Sonata. El públic aclama entre el blau de la cançó. Línies corbades entre blanc in negre. I quan ja no pots més, una solemne infàmia, o bicicleta. El tacte de les mandarines gaudeixen de les fronteres. Va, no em diguis que no arribes en un punt il·luminat. És la lluna plena que s'amaga entre els núvols de pluja. És la mà buida entre els vasos de plàstic. Jo no sóc de plàstic, diga-li a aquest senyor. No li facis cas, és una manera de dir les coses. És una espurna a l'univers, la recerca intensa de vida fora del nostre planeta. És viure en una il·lusió que no et correspon. És anar a casa buscant el camí més llarg, deixant que el sol de l'hivern t'escalfi tot i l'aire gelat. És viure la felicitat pels carrers buits d'un diumenge al matí. És sentir de lluny algunes terrasses plenes amb gent rient. És caminar per un passat i veure que tampoc ha canviat tant. És viure, amb molts malgrats, allò que de tant en tant volies. És escriure per escriure, és deixar que lliurement una paraula darrere una altra vagin apareixent. És viure entre línies de text, ja sigui en un codi que soluciona un error molt greu, com en una història sense sentit. És escoltar rumba i ballar. És ballar sense vergonya, potser és ballar malament, potser és ballar com una figura de Festa Major, però a qui li importa? És riure, és perdre la por, és cridar ben fort. És arribar a un final feliç i que sobretot tingui sentit.

:)