La llibertat

Va agafar la carpeta de l'escola i la va llançar contra l'armari. Tots els fulls van saltar per l'aire. La seva mare no entenia perquè el Gerard no volia fer els deures. Eren només deu minuts de concentració i després ja podria jugar. Li estava repetint una vegada i una altra que fes els deures i que ja tindria temps per altres coses. L'havia fet seure a la cadira i li havia posat la carpeta damunt de la taula i li havia dit que havia de fer els deure tant sí com no. I aleshores en un atac de ràbia el Gerard havia llançat amb fúria la carpeta contra l'armari. La seva mare va fer un crit espantada i va marxar corrents de l'habitació arrencant a plorar. No sabia com tractar el seu fill i es preguntava què en seria d'ell quan es fes gran.
 
El Gerard no volia llançar la carpeta. Es va sentir tan trist que també es va posar a plorar. Es va quedar assegut a la cadira durant una bona estona. Ell sí que volia fer els deures i de fet, quan havia arribat a casa després de l'escola, tenia moltes ganes de fer-los. Havia berenat corrents i quan anava cap a l'habitació per posar-se a la feina, la seva mare, no pas amb mala intenció, l'havia renyat perquè havia de fer els deures. I així, de cop i volta, ja no els va voler fer.

Va passar tota la tarda i finalment el Gerard no va ni jugar ni fer els deures. Però va anar recollint els papers que hi havia per terra i els va ordenar dins de la carpeta. Mentre ordenava els papers es va decidir que a partir de llavors sempre faria els deures. Va posar-hi fulls blancs i va repassar els noms de les assignatures als separadors de la carpeta. Es va ordenar la taula i també l'habitació i quan ja estava tot ordenat va decidir que era el moment de treballar, però el van cridar per anar a sopar. Veient que havia endreçat l'habitació els seus pares el van felicitar i no li van preguntar si havia fet els deures. Alleujat però frustrat perquè no havia pogut posar-se a fer la feina va culpar a la mala sort i va desitjar que l'endemà a classe tingués uns minuts per fer ràpid els deures.

Aquest fet es va anar repetint moltes vegades durant tots els anys que va estar estudiant fins que la seva família, els seus professors i els seus amics ja van deixar de dir-li el què havia de fer, donant-lo per perdut pensant que la vida ja li passaria comptes. I lliure d'imposicions el Gerard finalment va començar a estudiar fent créixer les seves ganes d'aprendre més i més i la seva curiositat per entendre el món no tenia límit. Es va adonar que hauria pogut fer més cas als consells de la gent que tenia al voltant i que qui tenia la culpa de no haver estudiat abans no va ser mai la mala sort. Però també sabia que mai podria fer res que li fos obligat per moltes ganes que en tingués. Quan li prenien la llibertat, ell, inconscient, es tancava fins que el deixaven en pau.