La platja

Una onada s'acosta.

Segurament vaig pressionar massa a la Judit i per això la vaig perdre. I de fet, la història que volia explicar fa tanta llàstima, que he pensat que era millor deixar-ho aquí. I no fa llàstima de pena no, és de dolenta, xavacana i d'un baix to que val més la pena sortir al carrer a passejar, o llegir un bon llibre o estirar-se al sofà simplement per no fer res.

Una llàgrima. Una empenta. Una formiga es passeja per la meva imaginació. Els clips i les agulles imperdibles. Paper i roba. El telèfon vibra mentre escolto de fons el soroll insistent de la nevera. Un llum. La foscor. El fred i em quedo en blanc. Responc un missatge. M'espero. Miro la pantalla de l'ordinador i penso. Penso i ho escric. M'equivoco amb algunes lletres i rectifico perquè les paraules siguin correctes. M'equivoco en escriure i aleshores una espurna. Sí que sóc feliç. És senzill. És un somriure. És trobar el sentit i reconèixer que escollir és bo i encertar-ho és molt millor. La calma.
Cinc minuts.

El mal de cap pel soroll de la nevera augmenta. I em temo que la temperatura del pis és més baixa que la del congelador. Vaig a treure el menjar i el deixaré a fora.
Trenta cinc minuts.

Fet.
Vuit hores.

Haver exagerat en la temperatura m'ha portat a quedar-me sense menjar fresc ni congelat. I ara el pis fa pudor. Pis net, pis brut, pis blanc, daurat i marró. És hora d'anar al llit i l'estufa m'ha vingut a buscar. Fa clec-clec quan l'engego, expressa així com n'està de contenta per ajudar-me a no tenir fred.

I fa pocs dies em van dir que si fos més alt, seria un trucafort. I ara acabo de recordar l'olor d'una colònia que m'ha transportat mínim vint anys enrere.

Per acabar una imatge dura: Un fullerit.

La lluna blanca

Ets la lluna blanca,
ets la mitja taronja,
que es penja a l'aire
i ens dóna consol.

Lluneta riallera,
dolça enjogassada,
gronxador de bruixes,
de savis i mags.

Somiaves en ser la reina de cel,
i com els ocells volant per l'univers,
ets la princeseta que tothom somia
guarda'ns cada nit, fes-nos companyia.


La Tramuntana

La gran Diada

Demà farem història; demà, com tot el que estem vivint ho recordarem amb orgull, amb honor i amb passió. És potser el moment col·lectiu més important que estem vivint el nostre poble en molts i molts anys.
Em sento afortunat de poder-hi formar part.

Jo, el Peix, seré al tram 11 amb samarreta vermella, il·lusionat i amb renovada fe a les persones.


Visca la llibertat!

Seure

Vaig obrir una porta, no importava quina porta era de totes les que hi havia banda a banda del passadís. Una sala buida, blanca molt petita. Vaig pensar que en aquella sala tan petita no hi podria cabre el meu cotxe, però tampoc el podria portar en un segon pis sense ascensor i per unes escales estretes que amb prou feines passen dues persones.

Dins de la sala vaig seure a l'única cadira que hi havia i durant unes hores vaig estar assegut mirant cap a la porta esperant que algú passés pel passadís.

El meu nou pis era ideal.

Raons

Ca
Maca
Tomaca
Estomaca

I aquesta és la raó perquè els animals domèstics no parlen.

Més 1

Com que potser la meva prioritat de la setmana que ve no hi entra el bloc (recordo que jo no tinc un blog, sinó un bloc on apilo notes i textos variats), el repàs de l'any el puc definir amb una sola paraula. Valent.

Potser m'he equivocat, potser he marcat els objectius equivocats, o potser ho he encertat, o el que és més probable: potser hi ha una mica de cada.

Han tocat sacrificis. Segur que alguns són incompresos fins i tot per mi, que m'han fet dubtar de les decisions que he pres en certs moment. De vegades penso que potser tot el què he fet és per covardia, per por, però no, no ha estat pas així.

Ha passat de tot. Coses molt bones, coses que no tan, coses que mai ningú desitjaria però seguim i seguirem endavant amb determinació, força i voluntat.

I per suposat, he de fer moltes coses encara!.Una de molt important. Cuidar! Amb totes les possibilitats que puguin sorgir,


Adéu any "homònim", no m'has defraudat gens! I és que en el fons, malgrat tot, ha sigut dels millors. Gràcies.


Així doncs ho deixo aquí i que es publiqui el seu dia. I tu, com a lector d'aquesta entrada això t'és ben igual. No saps ni t'importa que ho he escrit el dia 22 de maig de 2014 (agafa un...) a les vuit del vespre.

Muntanyes

(esborrany, perquè no ho vull repassar més)

Vaig estar a punt de girar el cap per mirar-la una vegada més però no ho vaig fer. La pròxima vegada que la veiés ja no seria igual. Jo m'hauria convertit en un estrany, seria un record que fa temps havia viscut en una de les cases veient com persones de totes les edats gaudien d'aquella plaça càlida i agradable. Vaig tombar carrer avall i les muntanyes que creixien ja es començaven a veure per sobre algunes teulades i les ombres mica en mica tapaven la ciutat. Sabia que si les muntanyes no creixien més seria impossible fer renéixer un món fascinant que em podria permetre viatjar als racons més allunyats

Vaig plorar. Vaig plorar perquè feia molt de temps que no reia. Vaig plorar perquè ja no recordava quina era l'última vegada que no estava preocupat. Vaig plorar perquè la meva única opció era córrer, córrer endavant i no mirar tot allò que amb tanta pressa deixava enrere. Vaig plorar perquè malgrat corria no tenia on anar.

Vaig intentar salvar tot allò que podia del meu voltant, no ho aconseguia i cada dia era més difícil salvar-me a mi mateix fins que vaig decidir no lluitar més per mi. Però va ser un error perquè en aquell moment em vaig perdre pels camins i a cada passa que feia veia com tot trontollava i els meus intents per salvar la resta mica en mica van ser més fallits. Vaig saber que tot ho estava perdent però ja no era capaç de trobar-hi alguna solució.

I en aquell moment les muntanyes es van fer tan altes que vaig començar un viatge molt llarg sense data de tornada.

Calma

Han sigut molts dies en silenci. El meu vot particular. El silenci.

Descans del personal

Gris, tebi, suau, solució, romandre, estès, cortina, brogit, estava, mans, soroll, rentadora, paraules, piular, cotxe, aigua, molestar, antic, cop, cop, pensament, teniu, esbufegar, hangar, vent, dolor, orelles, porta, clàxon, xiular, remor, gos, tempesta, por, volar.

L'albada

La claror creixia malgrat el fred era cada vegada més intens. Les meves cames ja no responien als intents d'aixecar-me i les meves mans, adormides, ni tan sols me les sentia. Vaig obrir els ulls per veure com es feia de dia mentre jo queia inevitablement a la nit.

En un món trist

Les ombres s'allarguen a l'infinit i es perden en el no res. Una capa fosca embolcalla tots els arbres, camps, camins i totes les cases i cada persona, una per una. La vista ja és un sentit innecessari.

La boira negra cobreix el nostre voltant, humida i freda tapant l'olor dels arbres, dels camps, dels camins, les cases i de totes les persones. L'olfacte ja és un sentit innecessari.

El vent xiula eixordador al pas per les muntanyes. Ens tapem les orelles per apaivagar el mal que ens fa el soroll. L'oïda ja és un sentit innecessari.

El bestiar mor i les fruites no maduren; els camps no creixen i els rius es glacen. El gust ja és un sentit innecessari.

Les persones desconfien i s'allunyen les unes amb les altres. El tacte ja és un sentit innecessari.

La paradoxa de les idees

Mirada a l'infinit. Cos completament quiet. Les idees s'aturen deixant un sol pensament; un verb. Divagar.