Vaig obrir una porta, no importava quina porta era de totes les que hi havia banda a banda del passadís. Una sala buida, blanca molt petita. Vaig pensar que en aquella sala tan petita no hi podria cabre el meu cotxe, però tampoc el podria portar en un segon pis sense ascensor i per unes escales estretes que amb prou feines passen dues persones.
Dins de la sala vaig seure a l'única cadira que hi havia i durant unes hores vaig estar assegut mirant cap a la porta esperant que algú passés pel passadís.
El meu nou pis era ideal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada