Muntanyes

(esborrany, perquè no ho vull repassar més)

Vaig estar a punt de girar el cap per mirar-la una vegada més però no ho vaig fer. La pròxima vegada que la veiés ja no seria igual. Jo m'hauria convertit en un estrany, seria un record que fa temps havia viscut en una de les cases veient com persones de totes les edats gaudien d'aquella plaça càlida i agradable. Vaig tombar carrer avall i les muntanyes que creixien ja es començaven a veure per sobre algunes teulades i les ombres mica en mica tapaven la ciutat. Sabia que si les muntanyes no creixien més seria impossible fer renéixer un món fascinant que em podria permetre viatjar als racons més allunyats

Vaig plorar. Vaig plorar perquè feia molt de temps que no reia. Vaig plorar perquè ja no recordava quina era l'última vegada que no estava preocupat. Vaig plorar perquè la meva única opció era córrer, córrer endavant i no mirar tot allò que amb tanta pressa deixava enrere. Vaig plorar perquè malgrat corria no tenia on anar.

Vaig intentar salvar tot allò que podia del meu voltant, no ho aconseguia i cada dia era més difícil salvar-me a mi mateix fins que vaig decidir no lluitar més per mi. Però va ser un error perquè en aquell moment em vaig perdre pels camins i a cada passa que feia veia com tot trontollava i els meus intents per salvar la resta mica en mica van ser més fallits. Vaig saber que tot ho estava perdent però ja no era capaç de trobar-hi alguna solució.

I en aquell moment les muntanyes es van fer tan altes que vaig començar un viatge molt llarg sense data de tornada.