Soc egoista

Si aquests dies la freqüència de publicació d'entrades és alta, és perquè estic evitant fer la feina que se suposa que hauria de fer.

I entre frase i frase, sense voler, he fet un pas minúscul però he parat, no sé per què, oblidant altre cop la feina i tornant uns instants en aquest quadre de text. M'estic oblidant del determinisme o de l'aleatorietat, em dic. Tanco i obro els ulls diverses vegades i el món fa pampallugues. L'evasió de la responsabilitat em té aterrit i em governa.

Parlo de la culpa, de la por a un mateix. I m'amago davant d'una realitat que no té en compte l'individu. I surto al balcó per fer un gran crit: Soc egoista! Proclamo davant de tots els veïns la meva naturalesa. Soc egoista! Repeteixo més fort. La veu se'm trenca però hi torno. Sento insults i amenaces. I escupo als vianants que fan crits de terror quan la meva saliva els atrapa. Salto com un nen que fa una rebequeria. El balcó és ferm i no nota les meves sacsejades. Faig tremolar la barana amb violència mentre torno a cridar: Soc egoista! 

Vull tornar a ser jo, aquell que es creia coneixedor del món, de la vida i estava impregnat de la puresa de la ignorància. Ara la ignorància és perversa i orgullosa, no accepta l'error i abraça la mentida. No sé res però en parlo. De vegades, dies com avui, m'agradaria callar per sempre.