Resposta

I tant que m'agradaria explicar-ho però no ho he fet mai, no tinc discurs ni les idees clares; m'atropellaria amb les paraules:

Per a mi viure és ser feliç. Ser feliç pel fet de ser-ho malgrat totes les circumstàncies, sense voler més del que necessito. I no li veig una relació molt clara amb tenir ambicions o metes. La relació hi és però per a mi no és necessària. D'ambicions en tinc i hi ha èpoques que en són més i d'altres que no en són gaires però no em fan perdre la son. Si hi ha un tema que m'interessa m'hi aboco i si no me n'aparto sense gastar-hi esforços. Suposo que això és ser un egoista. Tampoc vull ser especial ni en tinc ganes. Què vol dir ser únic? Res que m'interessi.

De vegades diria que estic fora del que és més comú. No ho sé. No estic al marge de la societat, segueixo una línia secundària. Més calmada, més solitària potser. Puc passar dies sense tenir la necessitat de relacionar-me amb ningú. Fa anys havia de relacionar-me amb la gent, no perquè ho necessités, sinó perquè aleshores seria un noi estrany. No m'agradava. I ara que soc més gran i sé una mica millor què vull vaig a la meva i faig de més i de menys segons com em senti. I si no estic més sol és perquè he d'anar a comprar o a treballar, les obligacions per mantenir-me. A més a més visc al centre de la ciutat, al costat d'una plaça plena de gom a gom per on passo diversos cops cada dia. No em molesta veure-hi tanta gent ni sentir la seva remor. Ni tampoc la veig estranya quan algunes matinades es troba del tot buida, amb el seu silenci i les fulles i papers que la passegen amb el vent. M'imagino aleshores que la ciutat és morta, que no hi queda ningú més que jo. Hi podria viure?, em pregunto. Segur que sí, em responc. No hi tinc cap mena d'estima a la ciutat i, de fet, podria anar a viure a l'altra punta del món que no hi pensaria. A alguns dels seus habitants com la família o amics segur que sí. Però seria a les persones i no a la ciutat, als seus kilòmetres quadrats. O potser m'enganyo? Trobaria a faltar els seus voltants. No són els paratges més espectaculars ni els més bonics, no són especials ni són únics i potser per ser tan normals m'hi he mimetitzat. He passat hores pels seus camins i boscos escoltant el soroll dels arbres, dels ocells i d'alguns animals que es mouen de pressa entre els arbusts. Sempre que puc hi vaig amb la bicicleta. L'excusa de la bicicleta. De vegades és per cansar-me, per sentir-me actiu; d'altres és per anar a donar una volta per veure algun animal com cabirols, conills, merles o puputs ara a l'estiu. O per fixar-me amb els turons, els arbres o amb tot el conjunt.

L'altre dia pensava que les papallones eren dolentes, que em portaven mala sort. Ho pensava per oblidar que les cames estaven adolorides de tanta pujada que portava sobre la bicicleta. Era estúpid però pensar coses rares em va bé per fer despistar el meu cap quan em diu que pari. Aleshores, de cop i volta, em vaig trobar moltes papallones negres. Feien pampallugues en moure les ales. Va durar pocs segons. Estaven al mig del camí, a terra, i en passar pedalant van començar a volar al meu voltant. Va ser casual, màgic. Vaig pensar que les papallones es reivindicaven, que no eren dolentes. Després d'aquest fet ja no em feien mal les cames i vaig arribar a dalt del castell amb més força de la que m'esperava. Això és viure.