dimecres, 31 de juliol del 2019

Resposta

I tant que m'agradaria explicar-ho però no ho he fet mai, no tinc discurs ni les idees clares; m'atropellaria amb les paraules:

Per a mi viure és ser feliç. Ser feliç pel fet de ser-ho malgrat totes les circumstàncies, sense voler més del que necessito. I no li veig una relació molt clara amb tenir ambicions o metes. La relació hi és però per a mi no és necessària. D'ambicions en tinc i hi ha èpoques que en són més i d'altres que no en són gaires però no em fan perdre la son. Si hi ha un tema que m'interessa m'hi aboco i si no me n'aparto sense gastar-hi esforços. Suposo que això és ser un egoista. Tampoc vull ser especial ni en tinc ganes. Què vol dir ser únic? Res que m'interessi.

De vegades diria que estic fora del que és més comú. No ho sé. No estic al marge de la societat, segueixo una línia secundària. Més calmada, més solitària potser. Puc passar dies sense tenir la necessitat de relacionar-me amb ningú. Fa anys havia de relacionar-me amb la gent, no perquè ho necessités, sinó perquè aleshores seria un noi estrany. No m'agradava. I ara que soc més gran i sé una mica millor què vull vaig a la meva i faig de més i de menys segons com em senti. I si no estic més sol és perquè he d'anar a comprar o a treballar, les obligacions per mantenir-me. A més a més visc al centre de la ciutat, al costat d'una plaça plena de gom a gom per on passo diversos cops cada dia. No em molesta veure-hi tanta gent ni sentir la seva remor. Ni tampoc la veig estranya quan algunes matinades es troba del tot buida, amb el seu silenci i les fulles i papers que la passegen amb el vent. M'imagino aleshores que la ciutat és morta, que no hi queda ningú més que jo. Hi podria viure?, em pregunto. Segur que sí, em responc. No hi tinc cap mena d'estima a la ciutat i, de fet, podria anar a viure a l'altra punta del món que no hi pensaria. A alguns dels seus habitants com la família o amics segur que sí. Però seria a les persones i no a la ciutat, als seus kilòmetres quadrats. O potser m'enganyo? Trobaria a faltar els seus voltants. No són els paratges més espectaculars ni els més bonics, no són especials ni són únics i potser per ser tan normals m'hi he mimetitzat. He passat hores pels seus camins i boscos escoltant el soroll dels arbres, dels ocells i d'alguns animals que es mouen de pressa entre els arbusts. Sempre que puc hi vaig amb la bicicleta. L'excusa de la bicicleta. De vegades és per cansar-me, per sentir-me actiu; d'altres és per anar a donar una volta per veure algun animal com cabirols, conills, merles o puputs ara a l'estiu. O per fixar-me amb els turons, els arbres o amb tot el conjunt.

L'altre dia pensava que les papallones eren dolentes, que em portaven mala sort. Ho pensava per oblidar que les cames estaven adolorides de tanta pujada que portava sobre la bicicleta. Era estúpid però pensar coses rares em va bé per fer despistar el meu cap quan em diu que pari. Aleshores, de cop i volta, em vaig trobar moltes papallones negres. Feien pampallugues en moure les ales. Va durar pocs segons. Estaven al mig del camí, a terra, i en passar pedalant van començar a volar al meu voltant. Va ser casual, màgic. Vaig pensar que les papallones es reivindicaven, que no eren dolentes. Després d'aquest fet ja no em feien mal les cames i vaig arribar a dalt del castell amb més força de la que m'esperava. Això és viure.

13 comentaris:

artur ha dit...

Més feliç que un anís !!
M'agrada ;)

Peix ha dit...

Moltes gràcies Artur, bon cap de setmana!

NoName ha dit...

Ja m'he imaginat una mà portant la paraula "Paraula", agafada per la cua, i fuetejant un peix, o (perquè no?) El Peix. Sí, això deriva de l'atropellament.

Ser únic acostuma ser divertit, però hi ha vegades quan molesta, t'ho dic d'experiència. No és una cosa de voler, és més aviat genetica. Ja saps, tothom és diferent, tothom és especial, etc. I llavors hi ha gent massa diferent i/o massa especial. D'això se'n diu únic. Probablement és millor no ser-ne.

De la ciutat trobaries a faltar com a mínim una piscina, fes-me cas. Jo m'imagino que a una ciutat morta no podràs viure gaire. Et faltarà l'energia, l'aigua potable, els serveis medics. Ja fa temps que hem trencat amb la naturalesa, som uns inutils sesnse la societat i pensar en això aixafa bastant.

La bola de cristal del becari del Pons diu que les papallones no són dolentes, eh? És una declaració generica que no fa discriminacions de color.

Peix ha dit...

Jo m'imagino una esllavissada al mar de paraules "Paraula". Però ser fuetejat per "Paraula", quin mal gust, quina poca consideració (a mi).

Com que jo no tinc experiència en el tema de ser únic et faré cas i no en seré.
De vegades els éssers vius es pensen que són únics perquè no poden passar la seva consciència a altres formes de vida. Això fa que es pugui pensar que l'únic real és un mateix i la resta una projecció de la seva ment. Sóc real? Ets real? Suposo que al final de tot només quedarà un sol ésser, l'original, l'únic.

Pel tema piscina segur que sí, aquest mes d'agost, la piscina on vaig durant l'any, la tanquen i entro en un estat d'ofec bastant dur. Sort que m'escapo algun dia a la platja... Tema energia suposo que aguantaré uns dies amb les bombones de camping gas que tinc, i per l'aigua potable m'agradaria pensar que podré saquejar els supermercats abandonats. Crec que he mirat masses pel·lícules.

Tu mira una papallona de molt a prop i diga'm si no és dolenta, que per sort tenen el cos petit, que si fessin tan sols dos pams viuríem terroritzats.

NoName ha dit...

Preferiries estar fuetejat amb la paraula "Fuet"?

Fas bé fent-me cas, jo i el Pons sempre sabem millor. Res no és real, tot és una aproximació.

Segur que et sobreestimes, no aguantaries gaire saquejant els supermercats. Recorda que tot té una data de caducitat i a més a més a Terra encara tenim bitxos. No has mirat les pelis correctes, el Pons et recomanarà tota la producció cinematografica que aplica ^^

Jo vaig mirar muntanyes de papallones de molt a prop, tot i que sense microscopi. Són criatures més aviat perverses, si vas amuntegant-les en galedes es podreixen en 2 setmanes, més o menys. Res d'esperar a estar col·locades a insectaris, conservar-se les colors de les ales o mantenir l'higiene bàsica i no fer pudor...

Peix ha dit...

Bé, seria més coherent, tot i que reconec que prefereixo no ser fuetejat per cap paraula. Tampoc per cap objecte, clar.

Estic esperant que el Pons m'il·lumini per poder sobreviure, de moment intento que la ciutat no mori. No sé com ho faig però crec que me'n surto prou bé, no ha mort gaire encara.

Fas una mica de por, quin sentit té amuntegar papallones en galledes? Quantes galledes amb papallones vas omplir? Vas posar-hi altres éssers vius?

NoName ha dit...

Si algú em pregunta jo crec que esser fuetejat sona millor que estar atropellat, però cadascú amb la seva.

El Pons és un geni i un pou de saviesa, amb l'actitud sana d'un gegant supervivent. Mira al Pons i apren!! Vius a una ciutat aquatica, m'imagino?

Amb una mica de lògica qualsevol humà aconseguiria arribar a la resposta correcte sobre les papallones de les galledes, en canvi els peixos sou molt especials. Les papallones estaven destinades a uns insectaris als quals per desgràcia mai no van entrar, es van podrir miserablement, sense demanar permís ni res! T'imagines el xoc que vaig patir al obrir les galledes i trobar el desastre?! Qui s'ho hauria imaginat?? Qui s'hauria emportat naftalina marxant de vacances a la muntanya per si de cas? Va ser un fiasco total... Ni recordo si van ser una o dues galledes de plàstic d'un llitre, tant em va marcar l'infeliç esdeveniment! Recordaré per a sempre més la pudor que feien, el fàstic i la desesperació que em van agafar al obrir el recipient :-(

NoName ha dit...

Ah, per cert! Vaig tenir una amiga que matava ratolins blancs per arrencar-los els cors i posar-los en màquines :-P

Peix ha dit...

L'has encertat. La meva ciutat és aquàtica. De fet és un llac. Fa uns anys, ja gairebé no ho recordo, els seus habitans sempre deien: Aquesta ciutat és una llauna! Jo pensava: No, és un llac! En tot cas, ara que volia seguir la saviesa del Pons, va i marxa de vacances... Potser el meu destí és acabar vivint en un mar d'ignorància...

És bastant terrible lu de les papallones, molt poc considerades per la seva part. Quin desperdici. No vull imaginar la pudor, en tinc prou recordant la de les caixes de sabates plenes de cucs de seda a la classe, i, suposoq ue no té res a veure.

Em sembla molt bé que m'hagis dit "Vaig tenir una amiga". Quan explicava aquestes atrocitats, ho feia rient? Es mirava els ratolins i fent un riure maligne explicava el pla que acabaria amb les seves vides miserables? (Jo ho faria, però els peixos no fem aquestes coses, no tenim màquines. Encara)

NoName ha dit...

Molt mal moment per marxar de vacances, si em preguntes a mi. Ara et toca pregar que el Pons torni i t'il·lumini! Amagats són els camins del Pons ^^

No, al podrir-se cada animal fa una pudor diferènt. Ara bé, s'ha de dir que hi ha categories de pudors, i la única cosa que tenen en comú és que totes són fastigoses, però segons quines a mi m'activen el reflexe de vomitar. És per això que no podria haver escollit mai fer carrera de medicina legal.

No va caldre explicar-ne res, un dia vaig anar amb ella al laboratori i ho vaig veure, a més a més semblava d'allò més normal... Quina imaginació més malaltissa teniu els peixos!!!

Peix ha dit...

Aquest mes d'agost s'està fent molt llarg, caminar per la penombra és feixuc.

Doctorat en olors d'animals podrits... Una tesi necessària. Pensa-hi.

Et sembla normal arrencar cors a les bèsties? Ara mateix la ciència en pot donar una explicació raonable i gràcies a això els científics en fan una rutina. Però la rutina és avorrida... Per trencar la normalitat hi posaria una mica d'emoció a la situació. No crec que sigui imaginació malaltissa, crec que és pitjor anar a veure l'espectacle.

A l'antiguitat es feia el mateix i s'oferien els cors a les divinitats; ara s'ofereixen a les màquines.

NoName ha dit...

Posa't un post-it amb el 2 de setembre de l'any corrent al frigorífic: cada vegada que el vegis t'entrarà un raig de llum a la cuina.

Els doctorats se suposa que han d'aportar coses noves, la podridura ja fa temps que està ben estudiada i classificada. En gran part trobes amines, tot i que hi ha també certs components amb sulf i heterociclics. Ja saps, els cossos que van podrint-se en realitat no fan més que passar de mol·lecules molt complexes i ordenades a coses més senzilles i desordenades. Diuen que així es segueix el principi de l'entropia del qual diariament ens burlem amb els nostres cossos.

A l'antiguitat es feia molta merda i es malbarataven els recursos humans i animals per a no res. Les màquines en treuen números i regles!! A veure quin malparit de l'antiguitat haguès pogut mesurar res després d'oferir un cor a les divinitats! La seva estupidesa, potser, i ni tan sols, que per això es necessita tenir referències.

Peix ha dit...

Post-it posat. La física no va variar el comportament de la llum i aquesta no entrava com un raig a la cuina, estava escampada per tota la sala gràcies als llums led. Enfadat ahir vaig comprar-me una llanterna de mil lúmens. He d'engegar-la quan miro el post-it, tot correcte.

Suposo que d'alguna manera acabem generant més entropia. M'agrada aquest comentari perquè he après nous conceptes. No se sap mai on serà al coneixement, suposo que qui va estudiar les podridures al seu moment ho tenia clar.

A l'antiguitat tenien unes idees una mica errònies de la realitat i suposo que les ments més psicòpates tenien bastantes possibilitats de prosperar. Els babilonis, que ho apuntaven tot, intentaven entendre el món mirant les vísceres dels animals sacrificats. No ho van fer amb molt d'encert i amb la religió que els esbiaixava les idees, però ho van intentar, diria.

Creative Commons License