diumenge, 15 de gener del 2017
A la botiga
Vaig a la botiga. Allà m'esperen des de dimarts i sec en un tamboret mentre van a buscar el que vaig demanar. Em giro per fer un cop d'ull a la sala. La teva posició, com he previst que seria, et delata. T'he vist a la cua, no eres l'única que em mirava. Al fons, al teu darrere, cap on el teu cos estava encarat abans que em veiessis, hi ha una noia darrere un ordinador. S'ha passat la mà pels cabells, com tu, quan m'heu vist. Ella marró fosc, tu castany clar. No estic fet per vosaltres, no sóc d'aquí i a més a més sóc tímid. Se sent com la classe de llengua xinesa ha començat. A la botiga, per sorpresa meva, fan classes. Ni hao. Xie xie. Zai jian. Bàsicament diré aquestes paraules. Però en català. Deixo que em mireu i em gasteu, em fa sentir volgut. Faig respiracions llargues i profundes. Giro el cap per última vegada i torno a creuar les mirades entre vosaltres i jo. Us tinc a la vista en línia recte. Deixo que el temps s'aturi. Quan ja tinc el que necessito marxo. No sóc d'aquí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Les botigues a les que vas són una mica rares, no? Bé, com tot en general a la teva vida...
Jo vaig a botigues que molen. Molen ganivets i aquestes coses. Però no és aquest el cas.
Trobo interessant que diguis que la meva vida és rara. És que potser m'estàs dient raro? Jo no sóc raro, sóc especial. O almenys això diu la gent del meu voltant mentre em fa copets a l'espatlla i somriu mirant la resta esperant un gest d'aprovació. Després alguns sospiren.
Publica un comentari a l'entrada