La por. Por a veure, a mirar, a sentir. La por de viure un dia i un altre, i un altre, i un altre. Sempre igual. En un infern mental de dolor i passió sense treva. I córrer enllà, més lluny de qualsevol coincidència, a l'altra punta del món si cal, sempre a l'aguait, sempre expectant de no caure en una repetició constant que corromp l'ànima. La por. Por a perdre. I quedar-se quiet, sense esperança, errant per una foscor que pren la vida. La capacitat de deixar-ho tot i de quedar-se despullat en un món viciat és l'esperança. Aprendre a viure amb el no res per, algun dia, poder deixar la por i oblidar-la per sempre. I sense saber què creure o no, la pregunta té una resposta inabastable: Per què, Déu?
I després d'un text que pot portar entre cap i infinits sentits, vaig a sopar espaguetis de pastanaga amb salmó i porro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada