Avui he vist una senyora gran plorar. No sabia si acostar-m'hi o no. Sóc ultra-tímid i no ho he fet. M'he imaginat que és una senyora que viu sola, que intenta fer el cor fort i que quan veu algun conegut fa com si res. M'he imaginat que quan arriba a casa seva i l'envolta el silenci deixa els llums apagats per no veure que ningú li fa companyia. M'he imaginat que potser fa molt de temps que ningú l'abraça i que ho deu trobar molt a faltar. M'he imaginat que intenta omplir el buit que té sortint a passejar el màxim de temps que la seva salut li permet.
És trist viure així com he imaginat, però segur que hi ha casos d'aquests i més a prop del que ens podem imaginar. Com quan un dia que vaig veure un noi caminar amb el cap cot des d'un aparador d'una botiga. Crec que ell era com la senyora, però no us ho puc assegurar.
4 comentaris:
Has pensat en fer-te guionista de cine?
En aquest món del cinema hi ha sonats més sonats que jo, i, com que em conec, voldria ser millor que ells en aquest aspecte, i això em preocupa.
Has de pensar que al món hi ha gent molt diferent a nosaltres. Has de pensar també que plorar al carrer pot dir que a un cert lloc del planeta acaba de morir algú. Has de pensar que mai no podràs saber res de com veu el món un altre cervell.
Tens tota la raó. Vaig només imaginar una situació que de ben segur no s'assembla en res en la real.
I això que dius que mai podré saber res de com veu el món un altre cervell, deus tenir raó també: Una persona que conec des de fa forces anys té una mirada tan intensa que fa que mai l'hagi pogut entendre, ni una mica. I mira que ho he intentat cops...
Publica un comentari a l'entrada