divendres, 20 de gener de 2017

Soir bleu

La meva aportació a Relats Conjunts.


Jo què sé... jo potser volia poder-te tenir entre els meus braços una altra vegada. Aquell cop va ser una relliscada, ho reconec, però em va marcar més del que t'imagines i del que m'imaginava. I ara potser ens hem fet grans i tu has perdut aquella mirada intensa que es volia menjar el món, i jo... jo he perdut la força i la vitalitat que em portava a tot arreu. No entenc què em va passar, ja tenia tota la vida encarrilada i mai pensava en tu. T'havia oblidat. O almenys això creia. Et vaig tornar a veure i el meu món es va enfonsar. Quants anys han passat? Dotze? Quinze? Érem petits, no pot ser que tot el que he perdut fos una gran mentida. Vaig estimar a una de les persones que més m'han importat, ens vam casar en una masia atrotinada prop de Solsona que poc temps després vam arreglar per anar-hi a viure, vam oblidar el món esverat de la ciutat i vam ser feliços durant molts anys. I et vaig veure. Què coi feies tan lluny? I tan perduda... Hauries pogut pujar cap a Busa i t'hauries trobat les millors vistes de Catalunya, però no, et vas perdre entre els camps vora el Riu Negre. Vam parlar una bona estona i aquell vespre i els dies següents no em va entrar el menjar i vaig acabar traient-ho tot una vegada i una altra. Vaig anar al metge, estrès va dir; no ho era no, només pensava en tu. Et vaig enviar algun missatge i vaig buscar fotos teves i vaig assabentar-me de tota la teva vida. Em vaig tancar en mi mateix, ella de seguida ho va veure i al principi em va cuidar i em va fer regals i detalls que jo no vaig correspondre. Un dia, al cap d'uns mesos, em va dir que volia el divorci. Em vaig alegrar en un primer moment però de seguida vaig sentir-me un desgraciat. L'havia perdut d'una manera penosa. I vaig tornar a Barcelona, a casa els meus pares al principi, i ara estic en un pis minúscul a Vallcarca. I aquí em tens, implorant-te, al bar on treballes de matinada. Em sento un pallasso.

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Una història molt bona, la veritat. M'ha semblat molt realista.

El que em passa pel cap ha dit...

Una història molt trista, molt real, molt ben escrita!
Penso que no pot tenir un bon final, aquestes passions tan absorbents són malaltisses.

Elfreelang ha dit...

l'amor i el desamor ...ben trobat i ben relligat, et felicito!

Lluís Martí ha dit...

Uf. Un bon relat i realista. I dur.

Carme Rosanas ha dit...

Un aplaudiment!!! Una història molt ben explicada, trista, però real com la vida mateixa...

Gerònima ha dit...

Oh! que trist!
Ja ho diu el Sabina: hi ha amors que no moren mai.

Peix ha dit...

Que us hagi agradat, em fa feliç!

Alfonso Robles Motos ha dit...

Trist però bonic alhora. De vegades l'amor va i se'n va sense que hi hagi cap explicació, potser, també per això, és tan vital per a la nostra existència.