Quan vaig acabar la universitat, després de graus i màsters, vaig estar tot un any gairebé tancat estudiant per les oposicions. Em vas fer costat i gràcies a tu vaig aconseguir la plaça a la conselleria. Ho vam celebrar i vam passar una setmana a la platja. Allà vaig demanar-te que et casessis amb mi i plorant vas respondre que sí. Va ser una de les setmanes més felices de la meva vida. Després van començar els preparatius del casament, les meves primeres setmanes treballant on el vestit de segona mà que portava em feia sentir estrany i fora de lloc. Tu m'animaves a sortir al carrer i veia com els veïns em somreien i jo passava tanta vergonya que em volia fondre. El casament va ser senzill però tal i com nosaltres volíem. Vam fer un viatge excepcional pels parcs naturals de Califòrnia que sempre hem dit que havíem de repetir. Però tot ho vaig oblidar de seguida, la feina va omplir la meva vida i quan arribava a la tarda a casa estava cansat i no podia deixar de pensar en els problemes que l'endemà hauria de resoldre. I tu estaves estudiant a la universitat a distància i preocupada per les entregues, o, com es deien, pacs? i pels companys que eren de pobles perduts que no podien venir a acabar un treball i hi havies d'anar tu. Jo t'animava que hi anessis, que així segur que podrien ser millors. En vas fer molts a fora en caps de setmana. No ho vaig entendre fins que un dia que feies un treball a casa, jo vaig trobar-me malament i vaig tornar abans d'hora de la feina.
5 comentaris:
Difícil d'aconseguir , la plena felicitat !
Salutacions !
Doncs pintava bé la cosa, però això d'estar tant pendent de la feina no és cosa bona... em sembla que m'ho hauré d'aplicar.
ja ho diuen....si no pot fer la feina subcontracte
Mai és tard per tornar a començar.
És el que té fer els màsters a casa.
Publica un comentari a l'entrada