Meló o síndria?

L'altre dia vaig anar a una missa catòlica. Aquell dia em sentia massa ateu per voler escoltar res. Quina mandra i quina vergonya em feia veure cinc senyors presidint l'ofici, parlant de la justícia i la bondat. I quan van pujar dues dones a recitar les pregàries, van demanar un prec als mossens! Quin escàndol, Déu meu. El mossèn oficial va fer un sermó insubstancial. Repetir en diferents paraules l'homilia no aportava res. Era Festa Major, havia de parlar de la festivitat, del patró, de la possible relació de la festa amb la tradició cristiana, o jo què sé, però repetir quatre vegades el mateix en diferents paraules, que una mica de mèrit sí que en té, és absurd i només serveix per allargar el temps de manera innecessària. Al moment de la consagració em van sorprendre unes paraules que va dir quan aixecava el pa i el vi. Una de les virtuts del cristianisme és la intencionalitat d'abastar a tothom, no de manera obligatòria, sinó que pretén salvar a cadascú sense tenir en compte el seu passat ni les seves creences. I això va ser el pilar fonamental dels seus inicis i de com es va escampar per la conca del Mediterrani. Doncs ara va i només s'adrecen a uns molts. És cert que hi ha moltes persones que no en volen ni sentir a parlar d'aquesta religió, però la idea no és seguir unes directrius imposades per una creença, sinó tenir humilitat, ser generós, buscar la bondat, etc. Així és com un mateix se salva. Però jo no em sentia religiós aquell dia. Em sentia tan materialista que la idea d'un ésser suprem o d'una vida fora del meu cos era impossible per a mi. Per això m'avorria, per això vaig escoltar per desídia, per això vaig acabar indignat amb la missa, amb els mossens, amb les dones que es van plegar a la seva presència i sobretot amb una religió que jo entenc ben bé del revés de com em venen.

L'endemà, el meu materialisme va trontollar quan des del meu desconeixement intentava determinar si encara dormia i somiava o bé era conscient de mi mateix. D'on sortia la meva consciència? Des del materialisme se'm feia impossible arribar a una conclusió prou satisfactòria. Era només connexions electroquímiques que l'evolució havia creat per atzar? I si és atzar, em preguntava, quin sentit tenia la vida? Sobreviure? Per reproduir-me, per crear nova vida, per crear nova consciència? Massa absurd, em deia. Si el que ens fa pensar en el materialisme no ens permet, des d'ell, explicar-ho, alguna cosa no em quadra, m'anava repetint. A més a més, aquell dia em sentia massa lluny del nihilisme, volia alguna explicació del perquè tenia la capacitat de pensar. Aleshores, em quedava arribar a la conclusió que la meva consciència era de l'únic de què podia estar segur que existia, per tant, era la que creava tota la meva vida i, si era d'aquesta manera, tota sola no tenia sentit de ser. Així, entre la son i la vigília, i potser entre deliris, vaig trobar interessant que tan sols era una part d'alguna forma de vida immensa. Vaig pensar que aquestes idees m'haurien anat bé el dia anterior i no m'hauria fastiguejat tant l'estona de la missa. I amb aquest idealisme rondant els meus pobres pensaments vaig llevar-me per anar a dinar amb la família.

La neboda em va preguntar si menjaria síndria per postres.
—Oi tant— vaig respondre—. Avui, tal com et vaig dir ahir, toca síndria.
—És clar, avui és senar i toca síndria— em va dir rient. —I demà?— Em va continuar preguntant.
—Demà, si en queda, toca meló.
El dia abans, a l'hora de les postres, em va preguntar per què no menjava síndria com ella. Intentant semblar seriós, vaig comentar-li que els dies parells menjava meló i que els senars, síndria.
—Avui és parell?
—Sí, avui és vint-i-quatre, i és un dia parell.
—Ah, sí, el quatre és parell.
—I demà és dia vint-i-cinc, que és senar.
—I menjaràs síndria.
—Si no te l'has acabat.
—Com vols que em mengi tota una síndria, tiet?
—Oh, potser tens molta gana.
—Crec que m'explotaria la panxa.
—Ja, no provis d'acabar-te-la. I així jo en tindré demà.
I l'endemà a l'hora de les postres la neboda em diu,
—doncs jo menjaré meló avui, tiet.
—No entenc com pots fer les coses al revés, sempre s'ha menjat meló en dies parells i síndria en senars— vaig dir fent cara d'enfadat.
—I me l'he acabat— em va dir rient—. L'avi m'ha donat l'últim tall i demà ja no en podràs menjar.
—Bé, demà puc menjar raïm o plàtan.
—I poma?
—No, poma mai en dies parells, que no ho saps?
—No te l'escoltis, al tiet— va intervenir l'àvia—, que només se'n riu de tu.
—Ja ho sé, però jo també me'n ric d'ell, per això menjo al revés del que diu.

Així doncs, alguns dies menjo meló i soc materialista i altres menjo síndria i soc idealista, amb la coherència del còmput dels dies del mes.

Marques

Fa molts anys, just quan vaig començar aquest bloc de notes, en part als llibres de Paul Auster, no per la història, sinó per com construïa les frases, 

de fet, hauria d'agrair-ho la persona que va fer les traduccions, si hagués intentat llegir els llibres de Paul Auster en el seu idioma original, l'hauria avorrit ben aviat, sense entendre ni una sola paraula. En tot cas, tampoc és que sigui un bloc de notes que tingui gaire recorregut, i no parlo del temps, i, per tant, dir que el vaig començar gràcies a una gran traductora, no diu res més que la meva manca de qualitat i originalitat. Però a mi més ben igual, si escrivís per a la glòria, ho hauria deixat al principi. Si escric, és per mi, si ho faig públic, és per un tema pràctic i per costum, per satisfer el meu afany d'exposició i sobretot perquè és l'única manera que em sé expressar; de parlar, no en sé.

vaig llegir una novel·la que em va marcar d'una manera profunda i em va fer prendre decisions que van desembocar en pèrdues més grans del que era capaç d'imaginar. No van ser decisions equivocades. El que passa és que Incerta glòria em va obligar a replantejar-me la vida i aquesta va trontollar com un terratrèmol enfonsant tot allò que havia construït al meu voltant. Em pensava aleshores que mai l'oblidaria, però ara ja només recordo la seva portada groga amb el títol i l'autor escrits amb lletres de tipus serif. És possible que l'hagués volgut oblidar per tot el que em va suposar. És per això que algun dia, espero que aviat, per respecte a la memòria i per respecte a una de les millors novel·les en llengua catalana que s'han escrit mai, la tornaré a llegir. I després d'Incerta glòria, vaig agafar una novel·la d'Umberto Eco: La misteriosa flama de la reina Loana. Des del principi aquesta obra em va atrapar tot i desconèixer bona part de les obres que fa referència per culpa de l'edat i per no ser italià. Aquesta novel·la va deixar alguna cosa dins meu, colant-se entre les entranyes, alterant la meva ment d'una manera subtil. La vaig llegir a l'autobús tornant de la universitat, escolant música, una música que cada vegada que la sento em transporta a aquest llibre. No és un llibre tan important em dic sovint, El nom de la rosa m'hauria d'haver marcat més. No és la història, ni l'escriptura ni la traducció el que va arrelar dins meu, és una sensació, és una espècie de melancolia que ja mai podré arrencar de mi.

Boira blanca i freda

Va, som-hi. No sé ni per on començar. Pel final, per ara mateix. Estic escrivint. Acabo de mirar dos capítols de dues sèries. Ambdues còmiques i absurdes. A banda d'això no tenen res més a veure. He mirat els dos capítols per animar-me, per desconnectar. Potser llegint ho hauria aconseguit, però no em veia capaç de concentrar-me. De fet, ara m'estic concentrant i al mal de cap no li agrada gens. Ha començat a mig matí. No és el mal típic. És una boira blanca i freda. Que estrany, oi?, però això és el que sento. No és mal com un dolor, és boira blanca i freda que s'ha instal·lat dins del meu cap. No me n'he adonat quan ha començat. Diria que ha sigut progressiu, fruit d'algun moment de tensió, no sé quin, potser de la suma de tots, de la seva acumulació. En sortir cap a dinar em sentia abatut. He caminat d'esma cap al cotxe i he anat a casa. Durant el trajecte m'he posat música que m'ha revifat i després he pogut dinar més o menys feliç. Com si fos volgut, hi ha hagut un moment del dinar que la conversa ha derivat, o més aviat ha davallat, a les profunditats de la ment humana. Ha durat pocs segons. He tingut por d'enfonsar-me en ella. Les idees que han sortit fan por i jo no en vull sentir parlar. Per sort el dinar era bo i la boira s'havia dissipat. Després he tornat cap a la feina, també amb el cotxe, també escoltant música, sense recordar que poc més d'una hora abans no era ni jo mateix. Han passat les hores i quan he aixecat el cap, quan he arrencat la vista de les pantalles, jo i el meu voltant érem boira blanca i freda. Em costa entendre el fet que sigui blanca. És una sensació, no pot tenir color, però en té. Que sí, que el blanc és cap o tots els colors; a l'estoig de ceres de colors el blanc hi era. La sensació, l'abatiment, la desolació són boira blanca i freda. He anat cap a casa i no he sigut capaç de fer res. M'he estirat al sofà, m'he tapat amb una manta i he deixat passar les hores. He intentat sopar una mica, he mirat els capítols de les sèries tot desitjant sentir alguna cosa. Un dels protagonistes, bastant apàtic amb tot el que li passa a la seva vida, intenta aguantar la bicicleta amb el cavallet al mig d'una passarel·la d'un port esportiu. Ho fa tan malament que li cau la bicicleta a l'aigua. Se la mira mentre s'enfonsa i fa que no amb el cap. Es gira i intenta parlar amb el capità d'un vaixell, aquest li ofereix una cervesa mentre fa mofa del que li acaba de passar. Era l'escena menys graciosa del capítol i m'ha fet riure bastant. I he oblidat la boira i l'aflicció que m'oprimia durant uns instants m'ha deixat lliure. Minuts més tard s'ha acabat el capítol i m'ha tornat aquest mal penós. He cregut necessari escriure-ho per traspassar el problema, per transformar-lo. No sé si ho he aconseguit. Després de llegir el que acabo d'escriure crec que en part sí. No del tot, però cada mica suma.

Poeta del Mató?

Després de dies navegant amb neguit per un oceà d'onades gegantines, no em sento capaç, i menys quan les hores s'apaguen i la son em reclama, d'escriure res que sigui prou idoni per separar en versos o, si més no, en salts de línia per formar un poema.

Que savi que és el gran poeta, Poeta del Mató.

Crec que necessitava endinsar-me en un mar esverat per oblidar tots els problemes. M'he imaginat una nau de fusta vella i fosca. Una nau estreta que lluita contra onades que fan diversos metres d'alçada d'un mar fosc, gairebé negre, sota un cel gris carregat de núvols amenaçadors. Jo soc la cabina sentint el vaivé lent i poderós. El mar s'aboca damunt meu intentant negar la nau, però ella s'aixeca amb força expulsant onades i espuma al voltant de la proa. He batejat la nau amb el nom d'Inquietud i aleshores he recordat el dia que van avarar-la a la mar. Un dia fred i plujós en un port antic d'una badia del nord d'Europa on tothom vestia roba de colors marrons i foscos. Al costat s'alçava majestuós un vaixell fet amb grans planxes de ferro, però no em vaig girar per contemplar-lo tot sencer. A l'altra banda de la badia, es podia veure, mig amagat per la boira, un bosc d'avets, o això em semblava abans de tornar cap aquí. 

Ara, de fora al carrer, un aire fresc i dolç es cola per la finestra. No sé d'on ve aquesta bona olor, però m'agrada i em calma. Al cap i a la fi, avui ha sigut un bon dia.

Música

Intento escriure mentre la música de circ sona a tota potència pels auriculars. És com un martelleig que ataca les connexions cerebrals aconseguint trencar-ne algunes, fent que l'escriptura es torni una tasca complexa, lenta i fallida. Però no flaquejo en aquesta obra absurda, abans d'anar a dormir, preferint el cansament i el fracàs abans que una victòria carregada de somnis que es perden en el silenci de la nit. 

Ara la música ha canviat i ha passat a ser tranquil·la, amb un sol instrument, un piano, que toca un vals calmat que evoca melancolia. M'agrada pensar que aquesta peça es va imaginar mirant el mar un vespre de finals d'estiu, amb un vent fresc que arribava salat de mar endins. De vegades, però, penso que es va escriure una tarda qualsevol en un estudi anodí, per encàrrec, amb uns requisits marcats, per representar la imatge d'un poble de costa antic.

He tornat a la música de circ, per intentar animar-me, però el soroll de campanes, xilòfons, bombos i trombons no m'animen. Potser és el cansament, potser són les connexions cerebrals que s'han trencat per sempre, o potser és alguna cosa més.

Nota: volia escriure una cosa ben diferent, amb el títol de música, però la banda sonora que m'he posat no hi ha ajudat gens. De vegades hi ha decisions o accions que marquen el destí, per poca cosa que siguin. De fet, és sobre aquesta última frase que volia escriure. Ho provaré un altre dia amb una música més adient, o en silenci.

La carrera

Agafo un llibre. És llarg, molt llarg.

Agafo un altre llibre. És llarg, no tant com el primer, però es pot considerar també un totxo.

 

Quin acabarà abans?

 

I començo a llegir el primer, un clàssic realista, antic i espès, on cada descripció, situació o conversa s'allarguen pàgines i pàgines i em pregunto si l'autor desconeixia el concepte del paràgraf.

Començo el segon, modern i fantàstic, i trepidant, que des de la primera pàgina t'absorbeix i segresta el teu temps.

 

És una carrera que pot durar dies.

 

I si semblava que el primer no enganxava anava ben equivocat, a pas lent i constant, de mica en mica començo a estimar i a odiar els seus protagonistes de l'alta societat de principis del segle XX que, sense saber com, ja formen part de la meva vida.

Tornar al segon sembla una traïció, però, així i tot, m'hi endinso, deixant-me raptar per la seva història plena de misteris i fantasies, on éssers gairebé mitològics tenen una batalla que pot acabar amb l'existència de l'univers.

 

L'atzar fa que les històries coincideixin a la mateixa ciutat i per poc temps de diferència. La coincidència no dura més d'un capítol, però durant aquest instant em pregunto si seria possible que la meva idea de fer una carrera amb les novel·les les ha pogut alterar d'alguna manera. Preocupat, alterno pàgines d'un i l'altre llibre. I l'objecte misteriós que és capaç de salvar el món acaba a les mans d'una comtessa que tan sols volia anar a la seva casa d'estiu. I el seu marit, un general retirat que fins ara tenia poc a veure amb la història, es troba entremig d'una batalla d'éssers ben estranys quan tombava cap a la taverna on és client habitual.

 

Sembla que serà un empat.

Estiu

I doncs, què en queda de tot? O mai hi ha hagut res? Deixo escolar el temps, dia rere dia, en una desídia a la vida, menyspreant la mort que encara veig massa lluny per témer-la.

No mentiré quan dic que m'agrada enfonsar-me dins de la meva tristesa, però ara mateix no em sento trist. Estic expectant. Potser torna la tristesa, la noto a a la vora, però no la sé veure encara. Deixaré que passi de llarg i vagi a topar amb algú que la necessiti més que jo. Per aconseguir-ho permetré que s'escolin les setmanes i que s'acabi l'agost i també l'estiu que ja no és senzill ni tranquil.

Enyoro no fer res. Llevar-me quan el cos diu prou. Caminar sobre la sorra i notar el frec a cada pas. Contemplar com es mouen les ombres i s'allarguen i es fonen en una de sola. Deixar passar els dies sense preocupacions.

[…] De vegades, enyorar una experiència viscuda, és no respectar-la. Només cal recordar-la i tornar-la a viure fins i tot amb més passió que aleshores.

Em llevo amb les primeres llums del dia i treballo. Treballo i vaig a dormir. Però tinc temps, temps lliure que aprofito per llegir i escriure. Aquests dies, mentre escrivia, m'he trobat caminant per valls perdudes, boscos antics i torres tan altes que potser no tenen final. Tinc la intenció d'escriure un relat llarg que no expliqui res o, si més no, que no tingui un argument. Que si provoca algun plaer, sigui pel sol fet de llegir-lo. Però per fer això s'ha de saber escriure i encara em falta. I com que soc agosarat, he començat esperant aprendre'n. El temps ja compta els dies que em queden per abandonar aquest projecte, però jo desconec el número i m'agrada ser ignorant. Si ho vull intentar és perquè tinc clar que algunes històries, com algunes vides, no tenen cap mena de sentit. Tanmateix, valen la pena.

Quan escrivia sobre records que he acabat eliminant del text no he pogut deixar de pensar si aquests eren genuïns. Soc capaç de fer-me'n imatges, sentir-ne els gusts i les olors, notar el tacte i escoltar els seus sons. Malgrat tot, dubto si els vaig viure, si el present és ara i res més, o d'aquí a un temps si rellegeixo aquestes paraules. És una por absurda. Si el present flueix i els records són reals, és bonic. Si el temps és una il·lusió i només l'ara immutable és la veritat, en el fons no soc capaç de saber-ho i també és bonic. Tinc la sensació que el meu cos em limita la vida.

Saber sumar

La botiga digital fallava en calcular els imposts dels enviaments i sumava uns cèntims de més al cost de la compra. Vaig reproduir l'error, vaig trobar què el causava i de seguida vaig posar-hi una solució. Hauria pogut veure que l'error quedava arreglat i oblidar-me'n, però a la cistella hi havia afegit un llibre de Wajdi Mouawad. Tenint encara molt present després de tants anys Ànima, era impensable tancar l'ordinador, sortir de la feina i sentir-me satisfet d'haver solucionat el problema amb tanta celeritat. Fa cinc mesos i vint dies vaig comprar La sang de les promeses.

La sang de les promeses és un llibre amb quatre obres de teatre. Sense saber-ho, necessitava llegir-les. Avui ho he fet. La força d'aquestes obres t'atrapa mentre t'arrenca el cor estrenyent-lo sense compassió. I, és clar, després de molt de temps he tornat a plorar. M'he sentit feliç de poder sentir, d'adonar-me que encara tinc alguna cosa dins meu que es commou i té vida. Sota de l'aigua, per sort, les llàgrimes ningú les veu, i de seguida es dilueixen salant una mica més, si és possible, els oceans.

Ocells

Evito escriure per oblidar les idees que van i venen com estols d'ocells que volen al capvespre. Aquests dies m'he aprimat. Es pot ser més prim? Oi tant! Aquest petit canvi físic m'ha permès rendir millor damunt de la bicicleta, però jo no volia parlar d'això. Havia de ser un text prosaic, que parlés d'amor a la vida amb paraules tendres i envitricollades. Quan vaig a fer voltes dalt de la bicicleta, m'agrada sentir com el meu cos es cansa i protesta de dolor. És una lluita contra mi mateix, i sovint també el vent, és terrible, però ara no ve al cas. I, com que el text ha de ser bonic, a cada sortida em trobo alguna puput que amb la seva cresta i les seves ales llampants em deixen embadalit. I quan em veu, s'escapa espantada i jo la crido perquè torni, però això fa que fugi més de pressa. De vegades, quan vola, sembla que faci pampallugues. I després de veure-la, em quedo satisfet de la meva sortida amb bicicleta.

Estic content del text, és tan dolent que mostra l'èxit del meu propòsit. Però ara estic escrivint. Estic evitant evitar escriure? És realment el meu anti-pacifisme literari que m'aboca a caure en aquesta espiral de paraules? No! Jo soc pacífic! I surto al replà. La senyora que viu al meu davant acaba de pujar per les escales carregada de bosses de la compra. Em saluda amb un somriure tot i el cansament que porta. Senyora! Què fas comprant un dilluns? No veus que els dilluns només hi ha les sobres del cap de setmana? Li arrenco de les mans i llenço les bosses per l'ull de l'escala. Ella, astorada, em mira amb la boca oberta. A més a més, per què no agafaves l'ascensor? T'adones que així no t'hauries cansat? Ella balbuceja. Però contesta, digue'm alguna cosa! Crido a pocs centímetres de la seva cara. Sento la pudor de vella i em venen basques. Dutxi's! Ara li intento parlar de vostè perquè la noto vella, gairebé morta. L'empenyo escales avall. Vagi a buscar la seva compra sense agafar l'ascensor! Però no em fa cas i es queda a mig camí, amb les cames regirades, amb el cap tort de mala manera, amb una mirada fixa a l'infinit. Desagraïda!

On era? L'altre dia vaig fer una parada tècnica al peu de la carretera i dalt d'una roca, a un metre meu, es va aturar un ocell que no feia un pam de llargada. Ets un pardal molt gran, li vaig dir. I, enfadat, em va respondre: Soc un cotoliu! I va alçar el vol sense dir-me adeu ni donar-me temps per disculpar-me. En canvi, últimament, he vist alguns voltors que no dubten a saludar-me, cada vegada més a prop.

Una cara nova

A mi sempre m'ha agradat veure cares noves. Des de la seva bellesa fins a les petites imperfeccions que puguin tenir. És imperfecte una dent inconformista que decideix apartar-se trencant la formació? És imperfecte l'arruga que apareix sota dels ulls quan surt el somriure? És imperfecte la petita asimetria que mou la cara cap a la dreta i que a simple vista no es veu, però que a un mateix li sembla estranya, acostumat a veure-la sempre a través del mirall?

Arribo amb temps i s'acosta una noia que no havia vist mai. Porta un vestit estiuenc de color vermell amb tons blaus i verds clars que formen figures com ones d'un mar esverat. Em saluda com si ens coneguéssim de tota la vida. Copsa de seguida com l'observo, com s'observa una cara nova. Té uns ulls que captiven, amb una mirada segura i serena, d'un color blau intens. El seu nas és menut i rodó, i els llavis, fins i bonics, es mouen amb fermesa quan parla. Els seus cabells negres, no massa llargs i ondulats, li cauen lleugers sobre les orelles. M'agrada veure aquesta cara nova, però no soc capaç de veure-hi cap imperfecció, si és que n'hi ha, i jo també porto lentilles de vegades. 

Em diu que ja ens han presentat diverses vegades, que es diu Júlia, o un altre nom que no escriuré per preservar la seva intimitat. Em dona unes indicacions, però jo em despisto embadalit per la seva presència, perquè em coneix, perquè no la recordo. Li faig repetir. Són unes indicacions ben senzilles que em fan quedar com un babau. No em sento pas malament, al contrari, veure cares noves, una estona més, sempre m'ha agradat.

Després de treballar

Surto al carrer amb el desig de córrer cap a casa i deixar-me caure al sofà per endinsar-me de nou en el món fantàstic de l'última novel·la que estic llegint. A la vorera, una noia em mira sorpresa. L'empenta que porto, amb la bicicleta a l'espatlla, saltant l'esglaó de l'entrada de l'edifici on treballo, l'ha espantat. Me la miro i aparto de seguida la mirada. Em fixo en les seves grans ulleres rodones daurades que brillen amb els raigs del sol del final de la tarda. Sense voler, la torno a mirar. Vesteix tota de negre, amb uns texans amples i una brusa que juga amb el vent. Les nostres mirades es creuen i d'ella en surt un somriure. Ara soc jo qui s'espanta. Sense saber com actuar, li dic hola intentant tornar-li el somriure i pujo d'una revolada dalt de la bicicleta. M'allunyo amb l'anhel que s'hagi girat per mirar-me una última vegada.

La ruleta russa

Ha passat gairebé un miler d'anys des de les grans crisis climàtiques de principis del mil·lenni. La humanitat, després de grans avenços tecnològics, viu a la Terra, a les llunes de Júpiter i Saturn i en petites bases a la Lluna i Mart. Viuen en harmonia amb el seu entorn, vigilant no alterar-lo més del compte. Amb aquesta idea de no interferir més en el sistema solar i amb el grau de maduresa tecnològica que han assolit, han considerat necessari frenar el progrés tecnològic en favor d'augmentar els coneixements humanístics, almenys durant un segle. Aquesta època és coneguda com l'Edat dels Erudits. És una societat d'un nivell educatiu tan alt que els grans savis de les Edats anteriors semblen infants en els seus primers anys d'escola.

Podríem pensar que és una societat idíl·lica, i en part ho és, ja que tothom viu sense treballar ni grans preocupacions, tan sols es dediquen a cultivar la ment. Les decisions generals de la humanitat ja no les pren cap grup en concret sinó que tots els milers de milions d'humans tenen veu i vot a través d'un sistema democràtic directe global. Aquesta societat ha aconseguit eliminar la pobresa, la desigualtat i la guerra gràcies a una combinació de tecnologia avançada i valors ètics universals. Però, per estrany que sembli, encara existeix la pena capital. Només hi ha un crim possible, la resta han estat erradicats: l'espòiler.

I si ja pot semblar cruel condemnar a mort a una persona per explicar el final d'una història, la prèvia abans de l'execució encara ho és més. Als condemnats se'ls permet llegir llibres durant el temps que vulguin amb dues condicions: només poden demanar novel·les que no han llegit mai i aquestes s'entreguen sense les últimes pàgines, de manera que no puguin conèixer mai el seu final. Davant de tal desesperació, els condemnats demanen al cap de pocs dies que se'ls executi amb la màxima celeritat.

Hi ha una llegenda urbana que diu que alguns joves agosarats juguen a endevinar el final d'un llibre entre ells. S'expliquen el final que creuen que serà i si algú l'encerta, és condemnat. En diuen la ruleta russa, tot i que ningú sap d'on ve aquest nom; només hi ha especulacions que no duen enlloc.

Més u

Aquest més u s'ha allargat més dies del compte, però no el podia tallar abans de tancar dos temes que comento més endavant.

L'any va començar sense cap pretensió, seguint els passos de l'anterior, amb una sensació de felicitat i llibertat guanyades amb cert esforç. Vaig continuar cantant, sentint-me acompanyat per gent que ni coneixia, però que ens lligava una mateixa passió. 

Sense pensar-m'ho massa, a l'estiu i a principis de tardor vaig viatjar, a peu i amb bicicleta. No van ser els típics viatges que tothom fa. Van ser amb comoditats escasses i de pocs dies, però que em van omplir més del que em podia imaginar. 

I ja entrada la tardor vaig quedar tercer en un premi de microcontes. Tota una efemèride, el conte, ja que no hi va haver cap mort a la història. Això em va fer feliç, però també em va fer pensar que no necessitava l'aprovació de ningú per voler escriure. I amb les ganes continuar escrivint vaig oblidar-me'n perquè després de la feina, cada dia, caps de setmana inclosos, vaig posar-me a programar una aplicació per fer proves a una cosa que es diu API-REST. Aquesta setmana l'he alliberat amb una llicència de tipus GPLv3 i es troba al meu GitHub. I té molts errors i moltes possibles millores, però faré uns dies de vacances abans de seguir amb el seu desenvolupament.

De tant en tant sortia d'aquesta dèria informàtica i escrivia per aquí alguna cosa o bé sortia amb bicicleta. I com que encara no havia caigut de debò amb la bicicleta de gravel, el dia abans de Nadal vaig caure per un marge i em vaig trencar el canell que em va tenir dos mesos sense poder sortir a fer esport a la natura. Aquella setmana, abans de l'accident, havia anat a Girona a fer-me unes ulleres noves. Després de comprar les més cares que vaig trobar, vaig anar a una botiga de roba de ciclisme i vaig comprar-hi una jaqueta. Allà vaig apuntar-me a un sorteig d'una cafetera. M'hi vaig apuntar per no discutir que no m'interessava el sorteig, que no tenia sentit apuntar-se per una cosa que mai toca. I amb el canell ja trencat vaig anar a buscar la cafetera. I quina cafetera. Com omple d'aroma tota la casa i quin goig és beure una tassa de cafè acabat de moldre.

Un dia, quan tenia el canell gairebé curat, el meu pare em va comentar que feien una xerrada sobre una cooperativa d'habitatge. Ostres, a mi m'interessava la idea, però no podia anar-hi, aquella hora treballava. I sent negatiu vaig pensar que era una oportunitat el qual em passaria de llarg per mala sort. Però no va ser l'única xerrada que van fer i a la següent hi vaig anar. Estava cagat de por. Envoltat de gent mig coneguda que em podien rebutjar d'un moment a l'altre, van explicar un projecte que des del primer moment ja vaig voler formar-hi part. I va començar un procés amb trobades i un seguit de passos que em tenien aterrit. Però em van acceptar i ara, a banda de ser un Peix, des d'aquesta setmana, oficialment també soc una Torreta. Sento que he recuperat la direcció després d'uns anys de deixar-me dur sense pensar massa.

Tant de bo tot fos tan fàcil. Se m'han mogut les dents de prémer fort per l'angoixa de la feina. Massa problemes suposo. Ara bé, m'agrada en excés el que faig i no penso canviar. Parlant de feina, vaig fer les meves primeres xerrades en públic. La primera, en un acte intern de l'empresa, vaig parlar sobre la intel·ligència artificial, dels seus orígens, les tipologies i les tecnologies. L'altra va ser en un esdeveniment on vaig parlar sobre la digitalització dels majoristes. Aquesta segona xerrada va ser en castellà i he de reconèixer que per culpa de l'idioma ho vaig passar molt malament. Crec que en anglès m'hauria sentit més còmode.

En un any hi ha temps per tot i en contrast a la meva vida senzilla tinc gent a la vora que ha continuat amb una vida molt dura. M'omple de tristesa i aquest any crec que hauria de fer alguna cosa més per ajudar.

Reflexió final: Suposo que la meva vida ha fet un tomb.