Estiu

I doncs, què en queda de tot? O mai hi ha hagut res? Deixo escolar el temps, dia rere dia, en una desídia a la vida, menyspreant la mort que encara veig massa lluny per témer-la.

No mentiré quan dic que m'agrada enfonsar-me dins de la meva tristesa, però ara mateix no em sento trist. Estic expectant. Potser torna la tristesa, la noto a a la vora, però no la sé veure encara. Deixaré que passi de llarg i vagi a topar amb algú que la necessiti més que jo. Per aconseguir-ho permetré que s'escolin les setmanes i que s'acabi l'agost i també l'estiu que ja no és senzill ni tranquil.

Enyoro no fer res. Llevar-me quan el cos diu prou. Caminar sobre la sorra i notar el frec a cada pas. Contemplar com es mouen les ombres i s'allarguen i es fonen en una de sola. Deixar passar els dies sense preocupacions.

[…] De vegades, enyorar una experiència viscuda, és no respectar-la. Només cal recordar-la i tornar-la a viure fins i tot amb més passió que aleshores.

Em llevo amb les primeres llums del dia i treballo. Treballo i vaig a dormir. Però tinc temps, temps lliure que aprofito per llegir i escriure. Aquests dies, mentre escrivia, m'he trobat caminant per valls perdudes, boscos antics i torres tan altes que potser no tenen final. Tinc la intenció d'escriure un relat llarg que no expliqui res o, si més no, que no tingui un argument. Que si provoca algun plaer, sigui pel sol fet de llegir-lo. Però per fer això s'ha de saber escriure i encara em falta. I com que soc agosarat, he començat esperant aprendre'n. El temps ja compta els dies que em queden per abandonar aquest projecte, però jo desconec el número i m'agrada ser ignorant. Si ho vull intentar és perquè tinc clar que algunes històries, com algunes vides, no tenen cap mena de sentit. Tanmateix, valen la pena.

Quan escrivia sobre records que he acabat eliminant del text no he pogut deixar de pensar si aquests eren genuïns. Soc capaç de fer-me'n imatges, sentir-ne els gusts i les olors, notar el tacte i escoltar els seus sons. Malgrat tot, dubto si els vaig viure, si el present és ara i res més, o d'aquí a un temps si rellegeixo aquestes paraules. És una por absurda. Si el present flueix i els records són reals, és bonic. Si el temps és una il·lusió i només l'ara immutable és la veritat, en el fons no soc capaç de saber-ho i també és bonic. Tinc la sensació que el meu cos em limita la vida.