M'importa ben poc tot això que m'expliques. Et penses que m'interessa si aquest edifici és el més alt o el més baix? M'interessa saber que els ascensors van tan o més ràpid? Ei, de debò que si tu t'agrada endavant, no m'hi oposo pas. Però jo ho trobo estúpid. Ui sí, un kilòmetre d'alçada, ui, una proesa de l'enginyeria i un pas gegant, o millor dit altíssim de la humanitat. Som increïbles!

No ho va idear pas una dona no, segur que devia ser un empresari gras que ni se la veu quan va a pixar. El pobre devia tenir algun complexe o vés a saber què. Mira, és que si m'has d'explicar aquestes... com t'ho diria... aquestes... merdes, no cal que m'expliquis res.

M'estàs dient que em quedaré sol si vaig actuant d'aquesta manera em dius? Sí clar, i és el que vull. No entenc perquè encara m'aguantes.

Saps què? Adoro la solitud. Em fa lliure perquè he avorrit a la majoria de les persones. I sí, moriré sol arrugat i malhumorat de portes en fora. Moriré i ningú em recordarà, i si ho fa algú, ho farà per parlar malament de mi. Però més ben igual saps? Prefereixo tancar-me a casa assegut vora la llar de foc, amb el meu te i llegint i devorant llibres amb calma. Perquè sí he avorrit a la majoria de les persones, les que escriuen una bona història en canvi les valoro i les respecto més que a mi mateix. La meva felicitat és aquesta. L'he buscada i l'he trobat aquí,  i no en altres llocs. No vull ni res ni ningú; excepte els meus llibres. Aquests, són la meva vida.


Relats conjunts

Hip, Hip hurra!

La meva proposta de Relats Conjunts. Vaig tard...

Era tard, ja feia força estona que havíem acabat de dinar i les ampolles de cava gairebé estaven totes buides. Fèiem molt de soroll i estàvem contents. Era un dia de festa i un dia així ja se sap, sempre es beu una mica massa. Recordo que érem molt feliços i no teníem por. La nostra vida era fàcil i de diners no ens en faltaven.
La Carleta volia anar a jugar i a mi em feia angúnia que es perdés i es fes mal. El Lluís, rient, em va dir que la deixés córrer la filla que la finca era gran però no hi havia cap perill. Una mica a contracor però també animada per l'alcohol i em la meva germana que em va dir que no patís tan, que la veuríem tota l'estona. Li va fer prometre a la Carleta que tota l'estona ens havia de veure i ella va fer que sí amb el cap i va córrer fins un arbre molt gran i allà va seure i es va posar a mirar unes flors blanques que creixien entre les arrels.
Els homes reien i celebraven amb Hip, Hip Hurra! com de bé els anaven els seus negocis. Amb la Maria, la meva germana i la Mercè ens vam posar a parlar dels vestits que ens hauríem de posar al ball de les festes a finals de juny. La Mercè deia que aprofitaria el mateix de l'any anterior que total, si algú el recordava a ella li era ben bé igual i jo que me'n havia fet fer un de nou li vaig dir que tenia la raó i que malgrat ja en tenia un el guardaria i em posaria el de l'any passat també. La Maria reia i ens deia que estàvem ben boges. I la Mercè rient més deia, ja s'ho faran! I ens vam fer un tip de riure...
Aleshores va ser que vam sentir el crit de la Carleta. Jo em vaig espantar molt i vaig córrer cap on havia sentit el crit. On havia anat? Les rialles es van acabar de cop i tots van començar a cridar la Carleta. Jo em vaig posar molt neguitosa i em vaig posar a plorar. La Mercè i la meva germana em van agafar i em van fer seure. Jo volia anar a buscar la petita. El Miquel em va dir que ja l'anaven a buscar i van marxar amb el Lluís davant cridant a la Carleta. Jo no podia parar de plorar pensant amb la meva petita filla i què li podia passar. No ho volia pensar però em venia al cap i aleshores encara plorava més. I aixecant el cap la vaig veure, estava contenta però quan em va veure es va posar a plorar espantada. I jo, d'alegria encara plorava més, ara alleugerida i contenta perquè només havia estat un ensurt. Vam cridar contentes als homes perquè tornessin i ens vam adonar que ja no els sentíem. Era estrany. Massa calmat. Vam sentir que algú venia corrents.
- La Carleta ja és aquí!- Vam cridar contentes.
Va arribar el Miquel molt alterat.
- El Lluís -va dir-, ha relliscat i ha picat amb el cap contra una roca.
Em vaig sentir marejada.
- El meu marit?

Muntanyes II

Em va semblar que aviat arribaria al cim de les muntanyes. L'ascens feixuc i penós s'havia endurit les últimes setmanes i jo vagava intentant trobar el camí que em dugués a la cresta per poder veure el punt més alt de la travessa. Però no el trobava de cap manera i avançava com podia sabent que tornar enrere era impossible.

El meu alè cansat esdevenia més dèbil a cada nova passa que feia. Les meves reserves ja feia dies que escassejaven i  m'havia alimentat de petits fruits que creixien en arbusts tot intentant guardar la mica de pa i formatge per si la sort em portava finalment a coronar el cim i decidís tornar.

Vaig parar a descansar un dia, o potser més. Em vaig amagar arraulit entre unes pedres per por a ser vist per voltors i per arrecerar-me del vent gelat que em tallava la cara i vaig caure en un son profund. Vaig somiar que queia muntanya avall i quan aconseguia agafar-me a alguna arrel o alguna pedra que no cedia per fer un nou pas amunt tornava a caure i a caure.

Un cruixit que va fer tremolar la terra em va despertar de sobte. Aleshores vaig poder veure el cim per primera vegada. Llunyà i imponent estava creixent davant la meva perplexitat i s'alçà més enllà de la meva vista. Em vaig deixar caure de genolls sobre la roca dura que m'havia arrecerat. Vaig intentar plorar sense èxit malgrat la basarda que m'havia envoltat de cop i vaig maleir la meva sort amb el crit més amarg que vaig saber fer. Pensava que aviat hi hauria data de tornada. M'havia equivocat.

No sé com em vaig aixecar i vaig fer una passa. I una altra. El viatge seguia.

Decisions

Deixar passar els minuts, les hores, els dies, els mesos, els anys, sense adonar-se del pas del temps. Intentar solucionar-se la vida en un món que trontolla. Pensar amb Clyde Griffiths més sovint del què esperes. Tombar-se arraulit al llit per no tenir fred. Tenir ambició mal enfocada. O potser ben enfocada. No tenir cap idea si s'està fent el correcte o no. Música vella que et transporta a una altre moment de la vida. Entendre la seva lletra i donar-li sentit a la melancolia i a la tristesa de la seva melodia. Tornar a escoltar-la i tenir la temptació d'anar a abraçar al cantant. Escoltar-la un tercer cop, un quart cop i no pensar, només escoltar. Decidir.

PROU!

És que hi ha gent molt lletja, i quan dic lletja em refereixo a l'aspecte físic, que posen fotos de merda per tot arreu insultant el meu dia a dia. I la veritat és que per culpa d'aquesta mala gent, he deixat d'utilitzar facebooks, instragrams i la resta de collonades de fotos que duren uns segons, ETCÈTERA.

I molta de la culpa és vostra. No es pot anar posant compliments a una persona lletja quan penja una foto seva pseudoartística. I no es pot dir que es fa per compassió o perquè a la foto ha quedat afavorida, perquè d'això se'n diu hipocresia pura i dura. I si penseu de veritat que la persona no ha sortit lletja, teniu un problema de visió o del sentit de l'estètica. O molt pitjor encara, sou lletjos com la de la foto.

I dit això me'n vaig al llit.

Au home!

La platja

Una onada s'acosta.

Segurament vaig pressionar massa a la Judit i per això la vaig perdre. I de fet, la història que volia explicar fa tanta llàstima, que he pensat que era millor deixar-ho aquí. I no fa llàstima de pena no, és de dolenta, xavacana i d'un baix to que val més la pena sortir al carrer a passejar, o llegir un bon llibre o estirar-se al sofà simplement per no fer res.

Una llàgrima. Una empenta. Una formiga es passeja per la meva imaginació. Els clips i les agulles imperdibles. Paper i roba. El telèfon vibra mentre escolto de fons el soroll insistent de la nevera. Un llum. La foscor. El fred i em quedo en blanc. Responc un missatge. M'espero. Miro la pantalla de l'ordinador i penso. Penso i ho escric. M'equivoco amb algunes lletres i rectifico perquè les paraules siguin correctes. M'equivoco en escriure i aleshores una espurna. Sí que sóc feliç. És senzill. És un somriure. És trobar el sentit i reconèixer que escollir és bo i encertar-ho és molt millor. La calma.
Cinc minuts.

El mal de cap pel soroll de la nevera augmenta. I em temo que la temperatura del pis és més baixa que la del congelador. Vaig a treure el menjar i el deixaré a fora.
Trenta cinc minuts.

Fet.
Vuit hores.

Haver exagerat en la temperatura m'ha portat a quedar-me sense menjar fresc ni congelat. I ara el pis fa pudor. Pis net, pis brut, pis blanc, daurat i marró. És hora d'anar al llit i l'estufa m'ha vingut a buscar. Fa clec-clec quan l'engego, expressa així com n'està de contenta per ajudar-me a no tenir fred.

I fa pocs dies em van dir que si fos més alt, seria un trucafort. I ara acabo de recordar l'olor d'una colònia que m'ha transportat mínim vint anys enrere.

Per acabar una imatge dura: Un fullerit.

La lluna blanca

Ets la lluna blanca,
ets la mitja taronja,
que es penja a l'aire
i ens dóna consol.

Lluneta riallera,
dolça enjogassada,
gronxador de bruixes,
de savis i mags.

Somiaves en ser la reina de cel,
i com els ocells volant per l'univers,
ets la princeseta que tothom somia
guarda'ns cada nit, fes-nos companyia.


La Tramuntana

La gran Diada

Demà farem història; demà, com tot el que estem vivint ho recordarem amb orgull, amb honor i amb passió. És potser el moment col·lectiu més important que estem vivint el nostre poble en molts i molts anys.
Em sento afortunat de poder-hi formar part.

Jo, el Peix, seré al tram 11 amb samarreta vermella, il·lusionat i amb renovada fe a les persones.


Visca la llibertat!

Seure

Vaig obrir una porta, no importava quina porta era de totes les que hi havia banda a banda del passadís. Una sala buida, blanca molt petita. Vaig pensar que en aquella sala tan petita no hi podria cabre el meu cotxe, però tampoc el podria portar en un segon pis sense ascensor i per unes escales estretes que amb prou feines passen dues persones.

Dins de la sala vaig seure a l'única cadira que hi havia i durant unes hores vaig estar assegut mirant cap a la porta esperant que algú passés pel passadís.

El meu nou pis era ideal.

Raons

Ca
Maca
Tomaca
Estomaca

I aquesta és la raó perquè els animals domèstics no parlen.

Més 1

Com que potser la meva prioritat de la setmana que ve no hi entra el bloc (recordo que jo no tinc un blog, sinó un bloc on apilo notes i textos variats), el repàs de l'any el puc definir amb una sola paraula. Valent.

Potser m'he equivocat, potser he marcat els objectius equivocats, o potser ho he encertat, o el que és més probable: potser hi ha una mica de cada.

Han tocat sacrificis. Segur que alguns són incompresos fins i tot per mi, que m'han fet dubtar de les decisions que he pres en certs moment. De vegades penso que potser tot el què he fet és per covardia, per por, però no, no ha estat pas així.

Ha passat de tot. Coses molt bones, coses que no tan, coses que mai ningú desitjaria però seguim i seguirem endavant amb determinació, força i voluntat.

I per suposat, he de fer moltes coses encara!.Una de molt important. Cuidar! Amb totes les possibilitats que puguin sorgir,


Adéu any "homònim", no m'has defraudat gens! I és que en el fons, malgrat tot, ha sigut dels millors. Gràcies.


Així doncs ho deixo aquí i que es publiqui el seu dia. I tu, com a lector d'aquesta entrada això t'és ben igual. No saps ni t'importa que ho he escrit el dia 22 de maig de 2014 (agafa un...) a les vuit del vespre.

Muntanyes

(esborrany, perquè no ho vull repassar més)

Vaig estar a punt de girar el cap per mirar-la una vegada més però no ho vaig fer. La pròxima vegada que la veiés ja no seria igual. Jo m'hauria convertit en un estrany, seria un record que fa temps havia viscut en una de les cases veient com persones de totes les edats gaudien d'aquella plaça càlida i agradable. Vaig tombar carrer avall i les muntanyes que creixien ja es començaven a veure per sobre algunes teulades i les ombres mica en mica tapaven la ciutat. Sabia que si les muntanyes no creixien més seria impossible fer renéixer un món fascinant que em podria permetre viatjar als racons més allunyats

Vaig plorar. Vaig plorar perquè feia molt de temps que no reia. Vaig plorar perquè ja no recordava quina era l'última vegada que no estava preocupat. Vaig plorar perquè la meva única opció era córrer, córrer endavant i no mirar tot allò que amb tanta pressa deixava enrere. Vaig plorar perquè malgrat corria no tenia on anar.

Vaig intentar salvar tot allò que podia del meu voltant, no ho aconseguia i cada dia era més difícil salvar-me a mi mateix fins que vaig decidir no lluitar més per mi. Però va ser un error perquè en aquell moment em vaig perdre pels camins i a cada passa que feia veia com tot trontollava i els meus intents per salvar la resta mica en mica van ser més fallits. Vaig saber que tot ho estava perdent però ja no era capaç de trobar-hi alguna solució.

I en aquell moment les muntanyes es van fer tan altes que vaig començar un viatge molt llarg sense data de tornada.