Vaig obrir una porta, no importava quina porta era de totes les que hi havia banda a banda del passadís. Una sala buida, blanca molt petita. Vaig pensar que en aquella sala tan petita no hi podria cabre el meu cotxe, però tampoc el podria portar en un segon pis sense ascensor i per unes escales estretes que amb prou feines passen dues persones.
Dins de la sala vaig seure a l'única cadira que hi havia i durant unes hores vaig estar assegut mirant cap a la porta esperant que algú passés pel passadís.
El meu nou pis era ideal.
dimecres, 10 de setembre del 2014
divendres, 30 de maig del 2014
dimecres, 28 de maig del 2014
Més 1
Com que potser la meva prioritat de la setmana que ve no hi entra el bloc (recordo que jo no tinc un blog, sinó un bloc on apilo notes i textos variats), el repàs de l'any el puc definir amb una sola paraula. Valent.
Potser m'he equivocat, potser he marcat els objectius equivocats, o potser ho he encertat, o el que és més probable: potser hi ha una mica de cada.
Han tocat sacrificis. Segur que alguns són incompresos fins i tot per mi, que m'han fet dubtar de les decisions que he pres en certs moment. De vegades penso que potser tot el què he fet és per covardia, per por, però no, no ha estat pas així.
Ha passat de tot. Coses molt bones, coses que no tan, coses que mai ningú desitjaria però seguim i seguirem endavant amb determinació, força i voluntat.
I per suposat, he de fer moltes coses encara!.Una de molt important. Cuidar! Amb totes les possibilitats que puguin sorgir,
Adéu any "homònim", no m'has defraudat gens! I és que en el fons, malgrat tot, ha sigut dels millors. Gràcies.
Així doncs ho deixo aquí i que es publiqui el seu dia. I tu, com a lector d'aquesta entrada això t'és ben igual. No saps ni t'importa que ho he escrit el dia 22 de maig de 2014 (agafa un...) a les vuit del vespre.
diumenge, 25 de maig del 2014
Muntanyes
(esborrany, perquè no ho vull repassar més)
Vaig estar a punt de girar el cap per mirar-la una vegada més però no ho vaig fer. La pròxima vegada que la veiés ja no seria igual. Jo m'hauria convertit en un estrany, seria un record que fa temps havia viscut en una de les cases veient com persones de totes les edats gaudien d'aquella plaça càlida i agradable. Vaig tombar carrer avall i les muntanyes que creixien ja es començaven a veure per sobre algunes teulades i les ombres mica en mica tapaven la ciutat. Sabia que si les muntanyes no creixien més seria impossible fer renéixer un món fascinant que em podria permetre viatjar als racons més allunyats
Vaig plorar. Vaig plorar perquè feia molt de temps que no reia. Vaig plorar perquè ja no recordava quina era l'última vegada que no estava preocupat. Vaig plorar perquè la meva única opció era córrer, córrer endavant i no mirar tot allò que amb tanta pressa deixava enrere. Vaig plorar perquè malgrat corria no tenia on anar.
Vaig intentar salvar tot allò que podia del meu voltant, no ho aconseguia i cada dia era més difícil salvar-me a mi mateix fins que vaig decidir no lluitar més per mi. Però va ser un error perquè en aquell moment em vaig perdre pels camins i a cada passa que feia veia com tot trontollava i els meus intents per salvar la resta mica en mica van ser més fallits. Vaig saber que tot ho estava perdent però ja no era capaç de trobar-hi alguna solució.
I en aquell moment les muntanyes es van fer tan altes que vaig començar un viatge molt llarg sense data de tornada.
Vaig estar a punt de girar el cap per mirar-la una vegada més però no ho vaig fer. La pròxima vegada que la veiés ja no seria igual. Jo m'hauria convertit en un estrany, seria un record que fa temps havia viscut en una de les cases veient com persones de totes les edats gaudien d'aquella plaça càlida i agradable. Vaig tombar carrer avall i les muntanyes que creixien ja es començaven a veure per sobre algunes teulades i les ombres mica en mica tapaven la ciutat. Sabia que si les muntanyes no creixien més seria impossible fer renéixer un món fascinant que em podria permetre viatjar als racons més allunyats
Vaig plorar. Vaig plorar perquè feia molt de temps que no reia. Vaig plorar perquè ja no recordava quina era l'última vegada que no estava preocupat. Vaig plorar perquè la meva única opció era córrer, córrer endavant i no mirar tot allò que amb tanta pressa deixava enrere. Vaig plorar perquè malgrat corria no tenia on anar.
Vaig intentar salvar tot allò que podia del meu voltant, no ho aconseguia i cada dia era més difícil salvar-me a mi mateix fins que vaig decidir no lluitar més per mi. Però va ser un error perquè en aquell moment em vaig perdre pels camins i a cada passa que feia veia com tot trontollava i els meus intents per salvar la resta mica en mica van ser més fallits. Vaig saber que tot ho estava perdent però ja no era capaç de trobar-hi alguna solució.
I en aquell moment les muntanyes es van fer tan altes que vaig començar un viatge molt llarg sense data de tornada.
dijous, 22 de maig del 2014
Descans del personal
Gris, tebi, suau, solució, romandre, estès, cortina, brogit, estava, mans, soroll, rentadora, paraules, piular, cotxe, aigua, molestar, antic, cop, cop, pensament, teniu, esbufegar, hangar, vent, dolor, orelles, porta, clàxon, xiular, remor, gos, tempesta, por, volar.
dimarts, 18 de març del 2014
L'albada
La claror creixia malgrat el fred era cada vegada més intens. Les meves cames ja no responien als intents d'aixecar-me i les meves mans, adormides, ni tan sols me les sentia. Vaig obrir els ulls per veure com es feia de dia mentre jo queia inevitablement a la nit.
dilluns, 17 de febrer del 2014
En un món trist
Les ombres s'allarguen a l'infinit i es perden en el no res. Una capa fosca embolcalla tots els arbres, camps, camins i totes les cases i cada persona, una per una. La vista ja és un sentit innecessari.
La boira negra cobreix el nostre voltant, humida i freda tapant l'olor dels arbres, dels camps, dels camins, les cases i de totes les persones. L'olfacte ja és un sentit innecessari.
El vent xiula eixordador al pas per les muntanyes. Ens tapem les orelles per apaivagar el mal que ens fa el soroll. L'oïda ja és un sentit innecessari.
El bestiar mor i les fruites no maduren; els camps no creixen i els rius es glacen. El gust ja és un sentit innecessari.
Les persones desconfien i s'allunyen les unes amb les altres. El tacte ja és un sentit innecessari.
La boira negra cobreix el nostre voltant, humida i freda tapant l'olor dels arbres, dels camps, dels camins, les cases i de totes les persones. L'olfacte ja és un sentit innecessari.
El vent xiula eixordador al pas per les muntanyes. Ens tapem les orelles per apaivagar el mal que ens fa el soroll. L'oïda ja és un sentit innecessari.
El bestiar mor i les fruites no maduren; els camps no creixen i els rius es glacen. El gust ja és un sentit innecessari.
Les persones desconfien i s'allunyen les unes amb les altres. El tacte ja és un sentit innecessari.
dimecres, 29 de gener del 2014
La paradoxa de les idees
Mirada a l'infinit. Cos completament quiet. Les idees s'aturen deixant un sol pensament; un verb. Divagar.
dissabte, 25 de gener del 2014
Intent fallit
Ho sento però no puc. Escriure una entrada escoltant Palestrina és una tasca impossible per a mi.
dimecres, 22 de gener del 2014
Un dia dèbil
Avui és d'aquells dies que aniria a veure a cada persona que en algun moment de la vida he insultat, humiliat, menystingut o colpejat pel simple fet que em venia de gust. Aniria a veure'ls i els demanaria perdó.
Són les nou del vespre; sonen les campanes. És hora de sopar.
Són les nou del vespre; sonen les campanes. És hora de sopar.
dimecres, 15 de gener del 2014
Cerca
És qüestió de dies que algú es pregunti què està passant i descobreixi la realitat més amarga que farà que plori amb gran dolor i esquinci els seus vestits més cars i llenci al riu les seves joies més preuades. Es descalçarà per caminar nu sobre la terra fins que els seus peus sagnin i la marxa penosa esdevingui del tot impossible. Aleshores es deixarà caure de genolls sobre la roca dura i escarpada mirant al cel buscant debades algun suport més enllà de les persones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
