Relativitat

M'apunto a la proposta de Relats Conjunts!

Vaig girar-me a contracor pels crits, dirigits només a mi, de la Carme, que expressaven una rancúnia acumulada d'anys d'avorriment i impotència i com dagues afilades es clavaven al meu cos fred. Era al replà, dreta, cridant-me mentre jo baixava escales avall intentant refugiar-me d'una tempesta cada cop més freqüent de retrets i insults; la Carme estava encesa i els seus ulls tenien una passió que feia anys que no veia. La vaig insultar cridant més fort que la seva veu acostant-m'hi amb un pas pausat i tens. Quan estava a un pam d'ella la vaig agafar per la cintura i la vaig besar amb totes les meves forces. Llavors ella m'esquinçà la samarreta perquè no hi havia temps per perdre i vam fer l'amor, suats, bruts i gemegant com mai per acabar extasiats sobre un terra càlid escalfat pel sol de tarda. Vaig anunciar llavors a la Carme que marxava en un món on ella no hi tenia cabuda. Plorant amargament es va vestir i es va retirar lentament baixant cap a l'estudi.

Una classe d'història de l'art

Tinc una curiositat que no crec que pugui satisfer. Si per alguna raó d'aquí dos cents anys encara existeix la humanitat, i si encara hi ha professors d'art i d'història ens podran definir el moment actual dins d'un corrent artístic, cultural i social diferent als altres? 

Diran per exemple: 

"Després de l'època d'abundor de finals del segle XX i els primers anys del XXI, a la segona dècada del segle XXI el model econòmic i social es trenca. Aquest fet provoca que sorgeixin nous corrents d'art que volen despertar a una societat adormida i passiva un moviment que clami justícia. N'és un exemple l'escultura Somiant en polimorfisme d'Ingrid Lagrange el qual va estar exposada durant uns anys a la gran entrada de l'edifici de l'Organització Mundial del Ciutadà fins que per un tràgic accident la van retirar i que ara es troba exposada al Museu d'Art Nacional de París sota fortes mesures de seguretat"

Frases

N'estic fart de les putes frases miraculoses. El meu bon amic de la consciència Poeta del Mató (que per cert hi ha gent que el busca al google i això fa molta il·lusió i també riure) també sap dir frases al·lucinants a part dels seus poemes exemplars. Ara bé, moltes de les seves frases li són atribuïdes cosa que fa pensar que potser algunes no són realment seves. En posaré un petit recull:

"No és més feliç qui més té sinó qui més dóna"

"Creure en un mateix obre portes, creure en els altres n'obre més"

"Si no saps negar, quedaràs negat"

"Si no t'entrebanques amb la mateixa pedra diverses vegades, no ets humà"

"La base de qualsevol relació de parella es fomenta amb dues persones"

"El passotisme no m'importa"

"S'atrapa abans una vella xaruga que un atleta d'elit"

"Einstein també feia caca"

"Les luthiers és un grup d'humor musical, no un grup creador de frases, escolta'ls i riu"

"Es perd més temps llegint frases estúpides que intentant dur a termes les seves moralitats si en tenen"

Notícies fresques

Al Fresc co? 

No, Alfresco.

I ara una cosa completa ment diferent.

Estimada Juliett,

Et demano disculpes agenollat per la meva absència, espero que no t'hagi causat enuig més del necessari. Uns afers molt importants han impedit que pogués seure a l'escriptori per fer lliscar la ploma i expressar-me per tu amb tota plenitud i ara que tinc uns dies de tranquil·litat aprofito per fer-te arribar aquestes línies plenes de sentiments, de records i anhels.

Firmat,

Jean Antonie de Charmalieres

________________________

Estimat Jaen Antonie,

Quina il·lusió em va fer quan vaig rebre teva carta. Després de vuit mesos les meves esperances s'havien fos i patia per la teva vida. Oh Jean Antonie, em vas fer tan feliç... L'he llegit diverses vegades i cada cop m'emociono, de ben segur que me l'he après de memòria i la podria recitar en veu alta. Vull que m'expliquis tot el què has fet aquest temps. Si us plau, que els teus compromisos no demorin massa temps una nova carta teva.

La teva estimada Juliett

________________________

Estimada Juliett,

Et demano disculpes agenollat per la meva absència, espero que no t'hagi causat enuig més del necessari. Uns afers molt importants han impedit que pogués seure a l'escriptori per fer lliscar la ploma i expressar-me per tu amb tota plenitud i ara que tinc uns dies de tranquil·litat aprofito per fer-te arribar aquestes línies plenes de sentiments, de records i anhels.

Firmat,

Jean Antonie de Charmalieres

________________________

Estimat Jaen Antonie,

Quina il·lusió em va fer quan vaig rebre teva carta. Un altre cop després de vuit mesos les meves esperances s'havien fos i patia per la teva vida. Oh Jean Antonie, em vas fer tan feliç... Quan la vaig llegir un dejavue em va prendre a tota mi i a cada paraula sentia com si ja hagués viscut aquell moment. 

La teva estimada Juliett

________________________

Estimada Juliett,

Et demano disculpes agenollat per la meva absència, espero que no t'hagi causat enuig més del necessari. Uns afers molt importants han impedit que pogués seure a l'escriptori per fer lliscar la ploma i expressar-me per tu amb tota plenitud i ara que tinc uns dies de tranquil·litat aprofito per fer-te arribar aquestes línies plenes de sentiments, de records i anhels.

Firmat,

Jean Antonie de Charmalieres

________________________

Jaen Antonie,

No vaig llegir la teva última carta perquè ja me la sabia de memòria. 

Juliett

________________________

Estimada Juliett,

Et demano disculpes agenollat per la meva absència, espero que no t'hagi causat enuig més del necessari. Uns afers molt importants han impedit que pogués seure a l'escriptori per fer lliscar la ploma i expressar-me per tu amb tota plenitud i ara que tinc uns dies de tranquil·litat aprofito per fer-te arribar aquestes línies plenes de sentiments, de records i anhels.

Firmat,

Jean Antonie de Charmalieres

________________________

Estimada Juliett,

Et demano disculpes agenollat per la meva absència, espero que no t'hagi causat enuig més del necessari. Uns afers molt importants han impedit que pogués seure a l'escriptori per fer lliscar la ploma i expressar-me per tu amb tota plenitud i ara que tinc uns dies de tranquil·litat aprofito per fer-te arribar aquestes línies plenes de sentiments, de records i anhels.

Firmat,

Jean Antonie de Charmalieres

Text juxtificat

Si he de dir la veritat aquest web és generalment de caràcter impersonal, amb una estructura cronològica que s'actualitza de tant en tant i presenta anotacions diverses tal com si les apuntés en un bloc de notes.

I davant de qui em digui que aquest web és generalment de caràcter personal, amb una estructura cronològica que s'actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos, o també anomenat blog, m'hi planto i el desafio.

I per aquesta raó em justifico, cosa que només fan els valents malgrat algun ximple* ens vengui el contrari, que això és un bloc d'anotacions diverses i no un blog encara que s'hi assembli molt.


*ximple. Qui ho digui amb una xeix al principi també ho és, apa. S'ha de dir com si estigués escrit així: tximple. I fer el tximple a la platxa sempre serà acceptat, malgrat es faci el tximple. Prou. Aaah! Txa! O també anomenat destral per escorxar xxxximples! Tximplets tots aquells qui no segueixin les ensenyances del tot poderós Peix. I ara, tots els peixos a l'aigua els tximplets al foc. I les petxines també. Perquè no diuen peixina no, diuen petxina. I perquè? Perquè la diferència entre un peix i la petxina és la closca. I qui té la closca va? Va? Doncs sí, la petxina. Peix Dixit**. Vull ser anomenat Peitx d'ara endavant! Bé, no, és igual, oblidem-ho tot.

**dixit. En aquest cas millor pronunciar dicsit. I perquè? Jo, Peix magnànim i coneixedor de la veritat suprema, tinc la resposta i te la compartiré. Avui estàs de sort:
Per entendre perquè es pronuncia dicsit oblidarem tot el què ens han ensenyat a escola i utilitzarem el mètode de repetició també anomenat "Tapu". Si et dic ho repetirem moltes vegades. Prova-ho. Si et dic si et dic si et dic sietdic sietdicsietdicsietdicsitdicsitdicsit dicsit dicsit. Dixit.

Fi.

Petits ensurts de la vida quotidiana

Sempre que faig clic a on diu "Entrada nova" per escriure un nou text en aquest bloc de notes en xarxa que ara llegeixes, em passo la mà pels cabells comprovant que tots continuen al seu lloc. Uf...
Algun dia ja no podré dir uf? Temps al temps company.

Anunci important!

Hola companys, arribant en aquest punt crec que ja és hora que us anunciï quina és realment la meva passió. La meva passió que em dóna la raó de viure és poder fer la croqueta cada tarda al parc de davant de casa.

Ho he descobert aquest matí, a la dutxa, quan per un descuit m'he oblidat de treure el pijama. I porto tot el dia moll. Almenys avui porto calçotets nets, els d'ahir, que s'han rentat a la dutxa amb el pijama. A la feina m'han mirat malament i m'han preguntat si estava bé el qual els he respost —m'he oblidat de treure el pijama quan he entrat a la dutxa i que amb les presses no m'he acabat d'eixugar bé i amb la roba a sobre del pijama tampoc s'ha assecat. Tothom pot tenir un petit descuit—, el qual els meus companys han assentit i han continuat treballant.

Vaig a seure a esperar la tarda.

La passió mou muntanyes. La passió dóna la força que empeny la nostra vida a créixer i a fer-se forta. La passió ens fa ser constants en els nostres propòsits, a no defallir, a poder ser realment allò que en el més profund dels nostres somnis desitgem ser. Vull ser també conferenciant de TED.

L'alineació

De tant en tant s'acumula tota la feina de cop com el planetes que de tant en tant s'alineen.

I quan ha passat, tot continua igual; amb els problemes i les rutines de cada dia.


Avui em preparo el dinar, rento els plats, em poso a fer feina fins al vespre. Em cuino el sopar, rento els plats i em poso a fer feina fins que em caiguin els ulls. Llavors aniré a dormir, em llevaré amb son, em prepararé un entrepà vegetal que m'enduré per menjar més tard, faré feina durant tot el matí menys a la pausa d'entremig per menjar-me l'entrepà. Em donaran dinar, dinaré i aniré a acabar de fer la feina que quedi.

La qüestió de tot plegat és: FER :)

I després pentinaré el gat.

Artistes

Si és ben cert que pel món hi ha milers d'artistes i alguns són molt bons, la majoria no els coneix pràcticament ningú excepte el cercle més proper ja sigui la família i fins i tot coneguts de la seva població. Aquesta majoria és principalment mediocre amb algunes excepcions que per diverses raons no arriben a despuntar. La gràcia de la mediocritat és que es pot amagar molt fàcilment si al voltant hi ha llepaculs o gent hipòcrita que els fa llàstima.
Ara bé, la mediocritat també pot baixar fins i tot desaparèixer si l'artista és novell i comença a fer els seus primers passos. En aquest cas sempre hi haurà coneguts i gent propera amb interessos que ajudaran l'artista novell a fer de l'obra un art el qual en podran treure un rendiment al cost més baix. Curiosament aquest fet, a priori malvat, sovint és inconscient i fet amb bona fe per tal d'ajudar o per donar a conèixer l'artista. I com que l'artista pot mostrar les seves obres, aprèn i millora de manera que mica en mica la mediocritat es redueix notablement. I es reduirà esglaonadament fins al límit propi de l'artista mentre va ampliant l'abast del seu art amb noves regions i cercles socials.
I és en aquesta baixada de mediocritat i ampliació dels seus cercles on l'artista creix i madura com a persona i mica en mica es converteix en expert. Quan això passa, l'artista sense adonar-se es troba que ha de respondre preguntes i donar opinions el qual encara no tenia pensada una resposta però respon veient que qualsevol resposta és vàlida pel simple fet de ser creador d'art. I en el moment que passa l'artista es consagra i fa articles i opinions dins de la seva regió coneguda,.
Un cas flagrant del que acabo d'explicar el trobem amb l'autoanomenat Poeta del Mató. El Poeta del Mató és un artista conegut el qual des de fa temps fa poemes d'estils variats i d'una qualitat sorprenent malgrat el grau de mediocritat que li pertoca pels cercles on es mou. Últimament, degut al seu coneixement de la lírica comença a donar opinions d'art poètic molt interessants i puc afirmar que és tot un expert en el tema. M'he permès la llibertat de posar un poema seu que ha fet per celebrar el nou inici d'any 2013:

Inici d'any

Oh sola i inesperada poesia
de l'any nou que ara comença.
Virtuós i caduc
en pocs mesos morirà.


És bo el poema. Qui voldria ser el Poeta del Mató... I amb aquest poema, acabo aquí l'article sobre els Artistes.

Peix

Misteris i mató

La raó que envolta a tot plegat és misteriosa. La dura realitat fa caure les grans parets que tapaven les grues que les construïren i fa emergir les immenses naus fosques i velles que grinyolen i escampen fum i mort per allà on passen. Les papallones sota una ombra aterridora descansen per sempre i ens recorden una vida dels avantpassats que va ser bonica.


I ara una cosa completament diferent.

Reposa en el seu cos sonor
entre esgarips punyents
i laments llargs de tristor.
Profunda i serena ens recolza
donant la calidesa
que tant sovint ens fa falta.
La lliçó del sentit comú i
a l'hora la mofa tots.
És així, la viola.

Gràcies.

I per concloure el seguit d'entrades no publicades que han quedat com a esborranys, aquesta sí que la publicaré.

Moltes gràcies i fins la pròxima!

L'infinit no existeix

És un moment tan màgic, tan imprevisible...

El final del capitalisme extrem s'acosta! Ell tot sol s'esgota lentament gràcies a l'avarícia d'una societat corrompuda i malalta. Sempre és moment de canviar les coses però en pocs anys la situació serà ideal.

És necessari aconseguir una educació que ensenyi els valors de la llibertat individual i col·lectiva seguint els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans.
És necessari disposar d'un coneixement obert i lliure per a cada una de les persones aconseguint així la igualtat d'informació.
És necessari dotar d'eines per tal que qualsevol persona pugui expressar la seva opinió amb llibertat.
etc.



I desprès què?

En un moment de la història de la humanitat va passar un fet que els més optimistes creien ideal, la societat finalment es va unir per avançar junts. Tota la humanitat tenia els mateixos privilegis i ja no hi havia diferències de cap mena. La societat havia arribat a un punt de maduresa tant elevat que ja no existien governs per controlar les persones. Cada una era el seu propi govern i via trobades, reunions i assemblees les persones i tot el món gaudia d'una llibertat i igualtat mai vistes. Com que les possibilitats de tenir controlada la societat i els seus recursos ja no formava part del pensament de ningú, les guerres eren part del passat i tothom vivia amb plenitud i felicitat.

I gràcies això, la societat va avançar tant que la vida a la Terra era una anècdota. Ja es vivia més enllà en nous planetes o estacions flotants a l'espai. Viure a la Terra era avorrit perquè tot ja era conegut. La majoria marxaven fora buscant algun objectiu a batre. Mica en mica tothom buscava nous objectius i s'hi van tornar addictes. De recerca, d'exploració de més i més planetes i llocs per viure. Cada nou objectiu assolit formava part de la societat, tot era de la humanitat, fins i tot l'avarícia que en un passat havia sigut individual, ara havia esdevingut col·lectiva. I aquesta avarícia, sense que ningú ho veiés, va començar a arrelar a una societat ideal i madura que no era capaç de veure un altre cop la mateixa pedra; va ser el principi d'un nou final de cicle.