Keith Haring

De la proposta de Relats Conjunts

Un autobús ple. Tan ple que la majoria dels ocupants s'han quedat drets però han pagat el seu bitllet al mateix preu que els que han pogut seure. Però a més a més s'hi afegeix que forces seients estan trencats i d'altres ni hi són. Alguns remuguen i maleeixen discretament el servei, altres ja s'han resignat sabent que l'única alternativa és exasperant per la seva lentitud, i n'hi ha que ja veuen normal la situació. A fora hi fa sol, i s'hi pot anar amb màniga curta, però a dins l'aire condicionat està tan fort i a una temperatura tan baixa que la immensa majoria té fred malgrat molts hagin decidit portar un jersei de casa.

A mig camí, a l'autovia, l'autobús comença a fer sorolls estranys, treu fum negre i al cap d'un o dos quilòmetres el conductor el para al voral i diu que ha de parar una estona perquè el motor es refredi i a veure si en vint minuts poden continuar. Passen els minuts i l'aire fred que hi havia dins de l'autocar de seguida s'escalfa i la calor es torna sufocant. Els que no tenen seient, han intentat seure per terra però ja no saben com posar-se. Demanen al conductor si poden sortir un moment per prendre l'aire i estirar les cames. A desgana, perquè pot ser molt perillós, el conductor els deixa i surten a fora. Cinc minuts. El conductor prova d'engegar l'autobús i aquest, després d'algun intent s'engega. Tothom puja al bus i el camí segueix.

Un dia més, una rutina.

Peix peixet

Resposta al comentari de Quadern de mots del dia 7 de juny de 2012 a les 12:10 del migdia en referència a l'entrada El gran engany, versió no em llegiré el llibre malgrat ara en faig propaganda:

http://www.youtube.com/watch?v=Md1iL7LuIc0

o versió per llegir

http://manatdecansons.blogspot.com.es/2010/10/peix-peixet.html

Jo com a peix que va fent bombolles de colors en el fons de l'estany, segurament per prendre alguna cosa més que plàncton, em sembla que la cançó teòricament infantil que m'has comentat Quadern de mots, és d'una brutalitat tal que ha fet replantejar-me el meu sentit a la vida.

Anem a analitzar de la cançó Peix peixet:

La cançó comença dient "Peix peixet" anunciant-nos que parlem d'un animal. Concretament d'un peix, un animal que viu exclusivament en l'aigua. I per emfatitzar repeteix el nom de l'animal ara però amb un diminutiu. Un diminutiu que aconsegueix que li agafem afecte, que ens fa pensar en la seva vulnerabilitat.  El "peixet" és petit, bonic, innocent... Ens l'estimem.

Continua dient la cançó "de la canya, de la canya". Veient que la cançó ens fa agafar amor a l'animal segurament fent un petit esforç ens podem imaginar un peixet nedant en un riu o en un estany envoltat de canyes. El peixet viu feliç i té com a casa o refugi una canya. Imaginem el peix amb una vida tranquil·la i agradable, absort dels problemes que hi podria haver al seu voltant. Aquesta situació hipotètica ens dóna una sensació agradable i el nostre amor al peixet i a la vida en general augmenta notablement. Tenim molt assumit però que una canya pot referir-se a l'instrument per pescar, però realment després de dir-nos "Peix peixet" es pot ser tan cruel? La cançó ens fa dubtar i agafar una por que podria calar dins nostre.

Repeteix llavors "Peix peixet". Aquesta repetició de l'animaló petit i dolç ens acaba d'enamorar i ja estem completament hipnotitzats amb una història tan bonica, els dubtes de la canya s'obliden i en un instant pensem en el peixet com neda i viu feliç.

Però què passa llavors? Com es pot arribar a tòrcer una cançó tan tendra? La cançó diu "de la canya al sarronet". Hem estat vilment enganyats. Nosaltres, innocents, enlluernats amb la cançó, no pensem en la canya de pescar. És fora de lloc, només ho pot imaginar una ment tan retorçada com la cançó. Una canya de pescar. Una canya amb el seu ganxo que atrapa privant la llibertat i desfigurant la cara al nostre peixet dolç i càndid que tan començàvem a estimar. Veus el peixet lluitant en va amb totes les seves forces, com pateix, i la canya l'estira i l'estira fins a treure'l fora de l'aigua. El peixet, innocent, nota com ja no pot respirar i la sensació d'ofec juntament amb el dolor extrem del ganxo que li travessa la cara és una tortura que li provoca espasmes i contraccions. I al final, continuant amb aquesta bestialitat, el pobre animaló indefens és llençat en un sarró, fora de l'aigua, deixant que mori lentament ofegat. Un sarró que en un petit acte de benevolència se li posa també un diminutiu per tal de minvar l'afecte de sorpresa i estupefacció que ha portat aquesta cançó. Però no ens enganyem, no és un sarronet, és una ensarronada.

Prou.

Que tinguis molta sort

El gran engany, versió no em llegiré el llibre malgrat ara en faig propaganda

Aquesta és una entrada temporal per detectar tema del bloc.

Mentida!

Posar una entrada així queda molt interessant, útil i crea expectatives per mirar com és el bloc. I sí, continua amb tants i tants colors que es barregen sense parar que provoquen la sensació d'un fons completament blanc. Però no és així, colors vermells, colors verds, tots els colors...

Mentida una altra vegada!

Ara sí, la veritat és que tenia ganes de fer perdre el temps a algú com ara tu.

Tampoc és veritat malgrat ara que està escrit m'agrada.

De vegades les persones mentim per arreglar una mentida. N'és el cas flagrant que ara us donaré com a exemple:
Un dia havia d'entregar un treball el qual m'hi jugava l'assignatura. No el vaig fer perquè estava malalt. Mentida. I quan tocava entregar-lo, per arreglar la situació, vaig dir que realment jo no m'havia posat malalt però que vaig haver de cuidar la tieta que s'havia trencat el maluc i els seus fills, els meus cosins, no la podien cuidar perquè li havien anat a comprar menjar per a tota la setmana. El professor em va comentar que no es creia res i que no tenia sentit  que li justifiqués la no entrega del treball perquè hauria suspès igualment. Jo vaig afegir que quan la tieta es va trencar el maluc em va semblar tenir unes dècimes de febre però no n'estava segur i que potser no la vaig cuidar, però la vaig anar a veure a l'hospital i resultà ser que els seus fills en aquell moment no hi eren, i li vaig dir hola. I el professor va replicar que ell havia vist la meva tieta aquesta mateixa nit i que pels seus moviments de maluc no semblava gaire afectada. I jo, perspicaç, li vaig dir: no, l'altra tieta... I el professor, fill, tu no tens cap altra tieta. -Però papa -vaig dir-, no hi ha dret, els altres companys poden mentir i tu t'ho creus; a més a més tu com saps que la tieta fa moviments de maluc? Li diré a la mama. -Fill! -va cridar el pare ruboritzat- No ho facis això, que si vaig anar a cuidar la tieta ahir al vespre va ser perquè tenia un fort dolor d'estómac, que ja us ho vaig dir.

Paro aquí perquè la història també és mentida, a part d'estúpida i amb un gir inesperat totalment fora de lloc.

Em té intrigat no saber si la tieta era germana del pare o de la mare. I quina era l'assignatura que impartia el professor? Què va menjar el nostre protagonista aquell dia per esmorzar? Perquè estic llegint això?

La veritat absoluta sobre aquest post és: 

Em feia il·lusió escriure "Aquesta és una entrada temporal per detectar tema del bloc.".

Veritat! 

I per acabar, per celebrar que la veritat ha aflorat, cantem la cançó del Peix peixet en el fons de l'estany!

Hi ha un peixet en el fons de l'estany,
vinga fer bombolles, vinga fer bombolles.
Hi ha un peixet en el fons de l'estany,
vinga fer bombolles i les va tirant.


Peix, peixet, les bombolles com són?
Grogues i verdes, grogues i verdes.
Peix, peixet, les bombolles com són?
Grogues i verdes i de tots colors.

Sempre he pensat que la cançó fa més pena que qualsevol entrada al bloc.

Mentida!

Hora d'anar a casa

Són les tres de la tarda i la boira ja és un record vague de matinada, el fred intens forma part d'un passat que no recordo, les estrelles no brillen en un cel blau tacat de núvols i il·luminat per un sol radiant, i els petits ocells amb el seu vol erràtic es dirigeixen cap a un destí incert.

Aixeco el cap, respiro lentament, faig dues voltes com una baldufa, crido ben fort a una iaia indefensa - "BUUU!" - i marxo a casa.

Sumem-hi u

Què en puc valorar?

Un gran any, amb molta gent i molta de nova, noves vivències, viatges, concerts, música, menys llibres ho sento i no tornarà a passar, un cinturó un pèl ajustat perquè no dir-ho, molta aigua i algú molt fantàstic tan a prop....

Genial!

Està clar, hi ha moltes més coses ;)

N'ha fallat una d'important però, i aquesta vegada no fallarà!

La curiosa marioneta

La curiosa marioneta es movia no sap com. Estava lligada pel cap, per les mans i pels peus i els fils que la tenien presonera l'estiraven per tot arreu.

La curiosa marioneta caminava no sap com. Una passa darrere una altre la portaven per un camí molt curt que havia de fer i desfer massa sovint.

La curiosa marioneta ballava no sap com. Li marcaven uns passos de "tango", "bolero" o "cha-cha-chá" i de tantes voltes es marejava constantment.

La curiosa marioneta saltava no sap com. Els fils que l'estiraven l'empenyien ben amunt fins que els peus deixaven de tocar el terra per deixar-la caure just després.

La curiosa marioneta no sap com de cop i volta es va adonar de la situació i tenint el coneixement que les marionetes sense un titellaire no tenen vida va deixar-se endur per passes, balls i salts mentre de lluny veia un públic que reia i aplaudia sense parar.

La cova

Em vaig trobar de cop dins d'una cova completament fosca i immensa i per molt que busqués no trobava cap escletxa de llum que m'indiqués una sortida. Al principi fent passes lentes intentava trobar alguna paret per tenir una referència. Movia els braços d'una banda a l'altra i caminava en cercles cada cop més grans amb por de que el terra tingués un forat i caigués. Però ni el terra tenia forats ni trobava una paret on agafar-me. Em sentia cada vegada més petit dins d'una cova que s'anava fent cada vegada més gran. Ja no sabia si caminava fent cercles o tenia un pas erràtic dins de la immensitat de la foscor. Tenia por i cada vegada em sentia més cansat. La humitat de la cova era considerable i cada vegada sentia més fred dins del meu cos. De tant en tant cridava per si algú em responia, però ni tan sols l'eco em feia cas. En un moment donat vaig decidir començar a caminar recte o almenys no intentar caminar fent cercles. Jo caminava i caminava i el fred era insuportable i els meus crits no arribaven enlloc. Tenia por i sovint mirava enrere encara que sabia que no veuria res. I quan mirava enrere agafava més por i llavors accelerava el pas fins que el meu caminar era tan ràpid que vaig decidir començar a córrer. Ja m'era igual que al terra hi hagués un forat, jo volia que s'acabés tot. Corria desesperadament sense saber on anava, i cridava, i els pulmons em feien mal i les cames anaven sense control cap a una direcció desconeguda. El fred, gràcies a tan córrer m'havia passat i començava a suar. Aquest fet em va fer oblidar mica en mica la por i amb unes esperances cada cop més minses de topar-me amb alguna cosa o de veure una petita entrada de llum, vaig interessar-me per visualitzar mentalment com estava corrent. Aixecava molt les cames i movia massa els braços. Segurament si seguia així em cansaria de seguida i fent una respiració rítmica vaig imaginar-me que em trobava en una marató i sentint-me com un atleta anava avançant sense veure cap on anava. Al cap d'una estona La por havia desaparegut per complet i per no cansar-me més del què estava no provava de fer cap mena de crit. Sentia el meu cor bategar amb força i les meves respiracions fortes i amb vitalitat. Gràcies a la mica de fred que feia no suava més del necessari i fins i tot era agradable. Vaig córrer molta estona. La foscor absoluta m'havia va fet perdre completament la noció del temps.

La font

Un dia el doll va començar a minvar lentament fins a convertir-se en un rajolí petit i d'aquella abundant sortida d'aigua només en van quedar unes molses que creixien per la poca humitat que encara quedava.

I mica en mica tothom se'n va anar oblidant, i amb el temps ja ningú pensà mai més en la petita font.

Recepció

Dames i cavallers,
Benvinguts de nou al nostre sistema de la igualtat i la seguretat.

Donem si us plau un calorós aplaudiment a l'actuació de les forces de l'ordre.

Preguntes

Ciutadà

• Qui no paga els seus imposts és un traïdor sigui quina sigui la seva condició econòmica o social?
• Qui té una renda prou alta que el permet viure en l'abundància mentre té treballadors o subordinats el qual no en tenen prou per arribar a final de mes és un lladre i/o traïdor?
• Qui té poder de decisió sobre els altres al moment que l'utilitza en benefici personal és un lladre o un corrupte i també un traïdor?
• Qui permet que existeixi gent esmentada en els tres punts anteriors és còmplice i també un traïdor?
• Qui gira el cap per no adonar-se i rentar-se les mans sobre el què fan els esmentats anteriorment, també se'l podria considerar un traïdor?
• Qui es tanca a casa malgrat està cansat de tanta impunitat i no fa res per arreglar la situació, també està traint?

Líder

• Perquè no hi ha líders de masses actualment? 
• En quin grau hi afecta el sistema de comunicació actual basat en les xarxes socials d'internet perquè no en surti cap? 
• Realment és necessari un líder? 
• O pensant en conjunt podem tenir una consciència global que lideri qualsevol moviment?

La informació

• En quin grau afecta la informació que ens arriba  en quantitats ingents a cada moment?
• Quanta desinformació rebem pensant-nos que és informació?
• Tenim memòria per recordar-la tota?
• Ens poden canviar l'opinió d'un moment a l'altre?
• Existeix massa informació que ja ni cal canviar la història que coneixem perquè no tenim temps d'assimilar-la? 

El temps

• Tenim temps o tenim prioritats?
• Tenir poc temps ens torna egoistes?
• Quina part de la ciutadania prefereix utilitzar el temps per a tenir una sensació de satisfacció enlloc d'utilitzar-lo per a treballar en una societat més justa, plural i solidària?
• Tenim temps per pensar?

An Irish blessing

Que el camí ens porti a trobar-nos.
Que el vent sempre bufi al teu favor.
Que el sol brilli càlid sobre el teu rostre,
i la pluja caigui sobre els teus camps.
I mentre no ens tornem a veure,
que Déu et dugui al palmell de la mà.

An Irish Blessing