dimarts, 19 de juny del 2012

Keith Haring

De la proposta de Relats Conjunts


Un autobús ple. Tan ple que la majoria dels ocupants s'han quedat drets però han pagat el seu bitllet al mateix preu que els que han pogut seure. Però a més a més s'hi afegeix que forces seients estan trencats i d'altres ni hi són. Alguns remuguen i maleeixen discretament el servei, altres ja s'han resignat sabent que l'única alternativa és exasperant per la seva lentitud, i n'hi ha que ja veuen normal la situació. A fora hi fa sol, i s'hi pot anar amb màniga curta, però a dins l'aire condicionat està tan fort i a una temperatura tan baixa que la immensa majoria té fred malgrat molts hagin decidit portar un jersei de casa.

A mig camí, a l'autovia, l'autobús comença a fer sorolls estranys, treu fum negre i al cap d'un o dos quilòmetres el conductor el para al voral i diu que ha de parar una estona perquè el motor es refredi i a veure si en vint minuts poden continuar. Passen els minuts i l'aire fred que hi havia dins de l'autocar de seguida s'escalfa i la calor es torna sufocant. Els que no tenen seient, han intentat seure per terra però ja no saben com posar-se. Demanen al conductor si poden sortir un moment per prendre l'aire i estirar les cames. A desgana, perquè pot ser molt perillós, el conductor els deixa i surten a fora. Cinc minuts. El conductor prova d'engegar l'autobús i aquest, després d'algun intent s'engega. Tothom puja al bus i el camí segueix.

Un dia més, una rutina.

1 comentari:

il cavaliere rosso ha dit...

aquests dies a valència, anem de vaga d'EMT, i l'has clavada, peix, chapeau!

Creative Commons License