L'aliment de l'impostor

Seguint la sèrie:

Vaig per la ciutat pedalant d'una a banda a l'altra. La gent es cansa, els joves i els grans. Per fer cent metres només són capaços d'agafar el cotxe. Alguns, uns pocs, caminen i una minoria va en bicicleta. Però la majoria diu que és una ciutat on no es pot anar ni amb bicicleta ni caminant. Té dos nivells separats per carrers de pujada i de baixada amb forts pendents. Em pregunto sovint si estic vivint en una ciutat malalta i envoltada per la desídia. I com que jo l'odio, ella m'odia a mi, m'aïlla i em fa sentir estrany.

Quan la ciutat se'm fa petita salto de la ciutat al bosc, a la muntanya, per camins plens de pedres, fulles i arrels, entre arbres i arbusts de tota mena. I quan el bosc se'm fa petit, entenent que la vida és breu, faig un nou salt, cap a la carretera, encarant-me de ple als seus perills, a jugar amb alguna cosa més que la bicicleta. Sigui a la muntanya o a la carretera em trobo amb altres ciclistes i de vegades compartim una estona el camí, sense diferències ni odis, i em sento feliç.

Em desconcerto i sense voler m'agafa una culpa que de mica en mica va creixent. I quan és prou gran m'aparto i segueixo un altre camí. No em mereixo les seves paraules, em dic dins meu, tard o d'hora descobriran qui soc i m'aïllaran, portant els mals de la ciutat a l'entorn que més estimo. Així doncs, abans no sigui massa tard, ho faig jo. I desapareixo com si mai hagués existit.