Record

El que explicaré va passar fa anys però això no el redimeix. El seu desconeixement del món i les poques habilitats socials que tenia podrien ser un atenuant però no puc ser jo qui decideixi en aquestes qüestions, ja que, mancat de coneixement i d'habilitats socials com ell, vaig animar-lo a actuar de manera errònia. És molt probable que si hagués passat ara, hauria perdut moltes les amistats o, si més no, li haurien fet el buit.

Ell era un noi normal, no tenia cap tret que destaqués de la resta. D'estatura mitjana, amb una mica de sobrepès, d'espatlles lleugerament encorbades i una cara que no sabria definir si era bonica o lletja. De fet, era la cara que oblides fàcilment. L'única part dissonant de la seva cara, però, eren les orelles. Semblaven dues grans antenes parabòliques que, a part de fer-les servir per escoltar, les hauria pogut utilitzar per buscar vida extraterrestre. Però ell no estava per buscar vida fora de la Terra i sempre li deia per fer-lo enfadar, malaguanyades orelles. Era tímid, callat i força pacífic. De vegades, pel seu posat distret, semblava que res li importés, però sé que no era així. Ell estava perdudament enamorat d'una noia fins al punt que es passava la majoria de nits amb insomni i quan per fatiga i cansament acumulat de dies sense aclucar l'ull s'adormia, tenia somnis terribles on ell era la pura reencarnació del mal. Quan m'explicava les seves bogeries jo tenia certa enveja, ja que els meus somnis, comparats amb els seus, no tenien cap mena de substància. Ara, si algú m'expliqués aquelles barbaritats, l'obligaria anar a veure a un psicòleg.

Jo no la coneixia, l'havia vist alguna vegada però mai m'havia despertat el més mínim interès. Era baixeta, amb les cames i els braços curts. La seva cara era força rodona i a mi em semblava divertida sobretot perquè duia unes ulleres de pasta negres que s'emportaven tota l'atenció. Ell deia que tenia uns ulls que el deixaven sense respiració. Mai els vaig veure, distret per les ulleres. Tot i que vaig mofar-me diverses vegades dels seus gustos, no tenia cap dret a qüestionar-los i vaig animar-lo que parlés amb ella. Una mica a desgana, després d'insistir-li molt, va parlar-li i, com era d'esperar, la noia se'l va treure de sobre ben ràpid. M'hauria agradat veure-ho. Em va venir desesperat. I jo, dins dels cànons que havíem sentit entre els amics, vaig dir-li que, si li anava molt al seu darrere, al final acabaria caient. I ho va fer amb una tenacitat malaltissa. No en teníem ni idea. Ara n'haurien dit assetjament de tot el que va passar però aleshores, si existia aquest nom, no el coneixíem. Aquest despropòsit va durar fora temps, fins que ella, cansada, se'n va anar a viure fora, aprofitant que així estaria més a prop de la universitat. Tampoc ella, n'estic segur, sabia què patia. Quin pesat!, devia pensar.

Si explico això és perquè estic segur que no llegeix aquest bloc de notes (i si ho fas, segur que a hores d'ara ja saps que el que vas fer no va estar bé). Amb el temps ens vam anar distanciant i fa forces anys que no el veig. No sabria dir si el sabria reconèixer després de tants anys. A ella tampoc l'he vist des que va marxar.