diumenge, 20 de setembre del 2020

Taca de sang

Amb aquest apogeu del ciclisme amateur, les rivalitats entre amics que pujaven per primera vegada dalt d'una bicicleta just després del confinament, han aflorat ara a l'inici de la tardor d'una manera alarmant, animades per les xarxes socials d'esportistes aficionats que volen creure's professionals. 

Una gran taca de sang. Per la forma de la taca, sembla que en aquell lloc hi ha hagut un mort que han arrossegat cap a un lateral del camí. No és d'un senglar de la batuda de primera hora del matí, la meva intuïció de detectiu no falla. Més amunt, un ciclista mou amb agilitat una mà cap a les butxaques del seu mallot. Treu una barreta energètica. Es troba dret en un marge. Prop seu, una bicicleta. El ciclista em saluda amb una vehemència que no m'espero. Faig veure que estic esgotat de la pujada i afluixo el pas. El saludo esbufegant i segueixo amunt. Busco una altra bicicleta amb la mirada sense girar el cap, però no en veig cap.

Seguint amb la meva intuïció, imagino amb tota seguretat de no equivocar-me que, aquest vespre, una família se sentirà abatuda trista i una altra família alleugerida i alegre.

La primera soparà amb un pseudociclista que es vanaglorià de les seves gestes. Explicarà que ha batut un rècord, que en un moment de la seva sortida ha sentit la fatiga a les cames però que s'ha sobreposat i que ha aconseguit arribar al final amb solvència, mentre beurà un batut de proteïnes de gust artificial. Entre els crits dels nens, queixant-se que ells volen un batut en lloc de mongetes bullides, la seva dona li preguntarà si ha fet la sortida amb el seu amic i ell, fent-se el despistat, respondrà que al final han anat per camins diferents i l'ha fet tot sol, que és una desgràcia el que li ha passat, aparentment mort per l'atac d'un senglar.

La segona soparà sense cap pseudociclista, parlant de com anirà la setmana vinent, de l'escola i del conte que llegiran abans d'anar a dormir. Els nens es menjaran sense problemes un plat de mongetes bullides i no preguntaran pel seu pare, farts de veure'l bevent batuts i parlant amb paraules estranyes com segments, fatiga o rendiment. La dona, feliç, anunciarà que a partir d'ara seran una família més petita i els nens aplaudiran sense acabar d'entendre del tot què estarà passant.

4 comentaris:

NoName ha dit...

És a dir, que la teva ex no aguantava gens les teves sortides amb bici i els batuts encara menys! Per no has d'anar cremant gent per això, tampoc no n'hi ha per tant...

Peix ha dit...

Pitjor, em va deixar abans! Devia veure algun comportament cap aquesta direcció i es va escapar a temps, quina sort va tenir…

En aquest text no he cremat a ningú (de res), només ha mort un ciclista a mans d'un amic-rival seu. La veritat és que al mig de la pujada hi havia una taca de sang molt gran. I uns minuts abans m'havia creuat amb un parell de tot terrenys amb remolc. El primer portava gossos i el segon, tapat amb una lona, suposo que portava els senglars de la batuda. I el ciclista que vaig veure uns metres més amunt menjant-se una barreta energètica també hi era i em va saludar amb un simple "bon dia". La realitat, de vegades, li falta una mica substància.

NoName ha dit...

Cert, la realitat acostuma ser varies vegades més dolenta que la ficció que sigui! Trobo molt lleig que a un planeta on tantes especies van extingint-se per culpa dels humans encara hi hagi gent que va a caçar senglars mentre encara en queden...

Peix ha dit...

A qui caçaran quan no quedin senglars?

Creative Commons License