Anhel de llibertat

Les parets rellisquen, llises i humides, s'estrenyen i m'envolten. Tinc el cos cansat de viure reclòs i amagat on la llum del sol s'escola debilitada entre esquerdes d'un sostre alçat a l'infinit. Perdut en un optimisme ingenu em dic que tampoc estic tan malament. El terra i les parets són de marbre blanc amb petites betes d'un gris pàl·lid per trencar la monotonia. M'estic dies i dies contemplant-les i busco formes noves que de vegades semblen muntanyes, boscos i rierols, i d'altres semblen núvols allargassats sobre un mar esverat ple d'onades que es trenquen entre elles. Em dic a mi mateix que no estic atrapat, que he triat viure d'aquesta manera fruit d'una decisió d'absoluta llibertat. M'enganyo. La por, la incertesa i la poca força que em queda són les fonts del meu propi engany.

I quan d'alguna manera aconsegueixo reunir el valor suficient, començo l'escalada amb la vaga esperança que podré passar entre les esquerdes i ser lliure de veritat. És una tasca lenta i feixuga. Avanço amb cautela, intentant passar desapercebut en aquesta mena de pou solitari. Em repeteixo que no puc quedar-me aquí per sempre i que tard o d'hora aconseguiré escapar-me. Però el temps és traïdor i em troba. El temps té ulls i són d'un color tan negre que m'atrapa, em paralitza i em llença sense misericòrdia altre cop al fons.

Vull que siguis meu, Temps, presoner de les meves paraules, o allibera'm, si us plau, de la força voluptuosa dels teus ulls.