dilluns, 14 de setembre del 2020

Assaig

Tinc discurs? Les meves idees han sigut triades amb llibertat o són una imposició de l'entorn?
No tinc resposta a la primera pregunta; soc massa insegur. Però tinc resposta a la segona. Aquesta resposta, en un altre temps i en una altra situació, molt probablement seria diferent:

Si busco i remeno el passat, els meus pensaments, les meves accions i tot el que m'ha envoltat, és fix. Només varia el record que és fàcil que es distorsioni. Així doncs, d'un passat fix el qual no puc assegurar que recordi, tinc un futur variable que no conec. O això és el que en un primer moment. Aquest futur incert ve determinat per tot allò que no puc controlar i per una part que em sembla que puc controlar. Les meves accions i les meves idees seran escollides però no seran erràtiques ni aleatòries, seran causades pel meu passat fix i per un entorn incontrolable com podria ser la natura, la societat, la manera de ser... És una llibertat fictícia, amb un futur desconegut però determinat. Aleshores la vida no és lliure i això em podria portar a pensar, després de donar-hi moltes voltes, que l'única alliberació possible és la mort. Però aquesta decisió dramàtica, intentant trobar una coherència en mi mateix, no seria tampoc lliure.

Afirmo, doncs, que el lliure albir no existeix. Però hi ha tants condicionants de l'entorn i del meu passat i també per una limitació dels meus sentits i de la meva capacitat intel·lectual, que no soc capaç de veure un camí sinó el caos. I aquest caos em porta a una falsa sensació que l'acció que faig o la idea que tinc és indeterminada.

Arribats en aquest punt, podria optar per l'opció de deixar-me endur pel temps vivint del descontrol més absolut sense idees ni accions, en una última decisió. Però el caos no em deixaria i, frustrat, l'única decisió final possible em portaria inevitablement a la mort. Una altra opció seria voler lluitar contra tot allò que no puc controlar. Però seria encara més frustrant que la primera i que em dirigiria també cap al mateix final. Per tant, la conclusió que he arribat és que l'opció més fàcil és acceptar el descontrol i navegar amb ell amb harmonia i serenitat, sent conscient de les idees pròpies i accions que pugui fer, acceptant la vida tal com se'm presenta, esbiaixada pel que he viscut, pels meus sentits i la meva limitada capacitat intel·lectual.

Nota: aquest text, tal com diu el títol, és un assaig, una prova.

4 comentaris:

artur ha dit...

Si tenim un final determinat per ... lo que sigui... seria fàcil pensar que tots els actes (mes o menys) venen també determinats per aquest ...lo que sigui....
Si construíssim un robot amb intel·ligència artificial , penso que determinaríem també els seus actes a partir de patrons , de errors i encerts , potser la llibertat, nomes es un pensament, una utopia ? o no !... però això ja entraria en una altre teoria... com la del caos ... hehehe Per gustos, els colors !
Salut :)

NoName ha dit...

No tens discurs. Això és obvi, si en tinguessis ja hi hauria mil i un casos típics al teu bloc. Les idees són x% imposades per l'entorn, 100-x% imposades pel teu passat. En aquest cas el passat inclou la genètica, que és la responsable de la formació del teu ego inicial. A la vida hi ha una cosa molt clara: no sortiràs viu d'ella. La màxima llibertat que tens és la d'escollir si vols morir una mica abans, poc més. Per tota la resta només ets una altra granota a la bassa, la qual es creu peix.

NoName ha dit...

Necessites veure això!

Peix ha dit...

Pobre robot, Artur… En aquest cas, se li hauria de donar la suficient intel·ligència perquè pogués passar de tot, sense preocupacions. I també se li hauria de treure qualsevol anhel de llibertat, anestesiant-lo d'alguna manera amb alguna afició religiosa/esportiva segurament…

NoName, un dia faré un discurs davant de tots els meus companys peixos. De vegades o provo allà a la Sirena, però sempre tenen una resposta molt freda. La meva tria és morir com més tard millor, a veure si arribo almenys a cinc-cents anys. Aquest bloc, en un inici, es va dir "El Peix i la Granota" però les granotes salten i s'escapen de seguida. Parlant de granotes, vaig descobrir un toll a prop d'una font on gairebé no hi ha mai ningú. El toll tenia nenúfars i estava envoltat de joncs. Era petit i força bonic i em va fer pensar en les pintures dels impressionistes francesos. El vaig descobrir perquè estava omplint la cantimplora a la font i el croc-croc d'una granota em va cridar l'atenció. Vaig seguir el soroll i la vaig veure saltar des d'una pedra cap a dins del toll. Històries de les granotes


M'han vingut ganes de comprar dues ampolles d'antial·lèrgic i fer-me un compte de tik-tok. Els efectes són demolidors!

Creative Commons License